Vegueria Penedès

Un dilema apassionant

Francesc Murgadas 28-06-2020 19:29 Lectures 328
Els alcaldes David Bote (Mataró), Ada Colau (Barcelona), Jordi Ballart (Terrassa) i Josep Mayoral (Granollers), a l'Ajuntament de Barcelona. ACN / Bla

Els alcaldes David Bote (Mataró), Ada Colau (Barcelona), Jordi Ballart (Terrassa) i Josep Mayoral (Granollers), a l'Ajuntament de Barcelona. ACN / Bla

Que, pel que sembla, ens afecta de ple. Sobretot des que Barcelona ha ensenyat la poteta del seu Pla Estratègic 2030 encaminat a emular les grans ciutats mundials i convertir-se en una megalòpolis de 5 milions d’habitants (els 2/3 dels catalans) que fagocitaria, entre altres, el Garraf i l’Alt Penedès, que encara esperen signes de vida de la seva vegueria. Disfressat sota la suposada intenció de fer-ne una ciutat nova, “ajustada als nous temps” i exemple de progrés a tot el món. Com aquella Barcelona Olímpica de Pascual Maragall en la qual tantes esperances vàrem dipositar i que no sembla que s’hagin fet realitat, trenta anys després, més enllà de l’allau turístic generador de riquesa subsidiària i colonitzadora.

I parlo de dilema, perquè a redós del debat sobre el nostre futur més enllà dels confinaments, estats d’alarma i crisis econòmiques i laborals, està prenent cos una segona opció. Filla de les noves realitats en expansió del e-comerç, del teletreball i, encara que matisada, de la febre de la logística. I dic matisada perquè aquest nou pensament defuig la “macrologística” que ens vol imposar la futura Barcelona i aposta per una xarxa més densa i escampada de petits nuclis logístics interconnectats que, a més, servirien per aportar vida a aquesta ruralia buidada a què sembla acabarà condemnat tot aquell territori que no sigui d’interès pel monstre de ciutat que ens anuncien. O a una ruralia subsidiària convertida en un parc temàtic, on desplaçar la gent els dies de festa o vacances.

Somniem una mica. Imaginem el nostre territori sense megalòpolis -o amb macròpolis de mida racional i racionalitzades. Amb una colla de ciutats intermèdies de mida humana per on es reparteixen indústries, tallers i negocis de mida igualment intermèdia que ocupen a la gent del propi territori, evitant-li desplaçar-se cada dia a la megalòpoli per poder tenir un sou a finals de mes. I actuant de centre d’impulsió i repartiment d’algunes activitats cap a la resta del territori, els pobles, on també arribarien els beneficis de l’activitat.

No és un model tan estrany. El nostre sistema nerviós té una “capital” a l’encèfal i unes “delegacions” a altres parts del cos (medul·la, ganglis...) tot connectat mitjançant una xarxa de nervis que arriba fins al darrer racó del nostre organisme. Per tant, si l’evolució l’ha triat, deu ser que el model funciona.

Però cal entendre’l tal com és. No com agradaria a alguns que fos. Perquè, per exemple, quan es tracta de prendre una decisió important, el paper del cervell no és tant el de donar una ordre com el de coordinar l’organisme, fent que tot ell actuï en el mateix sentit. El de resoldre el problema al que s’enfronta. Perquè quan la decisió és menor o local, el cervell no sol tenir-hi res a veure. O qui espanta la mosca que torba la vostra migdiada és el vostre cervell desprès de consultar la vostra psique?

Però tornem al urbanisme del futur. Per introduir dos elements més de reflexió. Els fluxos migratoris i la crisi climàtica. Massa sovint associem els fluxos migratoris amb les migracions continentals. Com si el ciutadà que abandona el Pirineu per anar a treballar a l’Àrea Metropolitana de Barcelona no fos un migrant. Cert que alguns, quan aconsegueixin un cert status social, tornaran al poble.

Però ho faran de forma ocasional, cap a una segona residència des d’on desvirtuaran sovint la idiosincràsia de la zona. No podem confondre la migració estacional dels esquiadors al Pirineu amb el reequilibri poblacional del territori. Un reequilibri que, en el cas de les grans migracions africanes o sud-americanes, ni tant sols es planteja. Amb l’agreujant que l’alta taxa reproductiva de la zona fa inútil la migració com a solució de la superpoblació i la misèria.

La crisi climàtica planteja una situació similar. L’associem als grans fluxos de mercaderies, combustible o persones d’una punta a l’altra del món, oblidant que el nostre desplaçament diari des de casa al nostre lloc de treball també afegeix el seu granet de sorra al problema. De res serveix tenir un cotxe més eficient si ens hem de desplaçar més lluny per poder treballar.

D’aquí que la proximitat -i el nou model la fomenta- es comenci a veure com un component imprescindible de la nova realitat per la que tots sospirem.

Només hi ha una pedra en aquestes noves sabates amb que voldríem caminar. La por que, a cops de proximitat, acabem tornant-nos excloents i xenòfobs, dividint el món en parcel·les separades per fronteres cada cop més altes.

Clar que, si en comptes de fronteres posem controls racionals i abans d’aquests aconseguim repartir una mica la riquesa entre tots els territoris, tampoc seria tan greu, no?

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Entitats ecologistes i animalistes demanen a les administracions públiques que es limiti l'ús de la pirotècnia per l'afectació a la salut de persones i animals per contaminació acústica i també per contaminació de l'aire.

Creus que s'hauria de limitar l'ús de la pirotècnia?


No