En temps de la Covid

Maleïda Covid [Versos en temps de virus] (Curbet Edicions), de Celdoni Fonoll, amb un pròleg d’Isidor Marí i un epíleg de Lloll Bertran, és un recull de poemes fruit de la vivència intensa del temps del confinament obligat els passats mesos de març i abril, i sens dubte salvador de moltes vides pel fet d’haver estroncat la font de contagi d’una pandèmia l’origen i efectes de la qual encara ens són en bona part desconeguts. Per aquest motiu la Covid-19 ha generat tant desconcert, tanta angoixa, tanta por, i encara ara amb els rebrots. Ens hi va la vida, en les seves urpes, i escriure és una bona manera d’exorcitzar l’espant.

El temps que va durar el confinament dur de la pandèmia, que va trastocar la nostra vida quotidiana i ens va aclaparar per tants malalts, tantes morts i tants dols que s’han hagut de fer de manera tan desolada, malgrat tot, i potser com a reacció de la vida que sempre fa via pels seus camins, s’han trobat dreceres per on ha transitat la creativitat. De manera espontània, doncs, hi va haver esclats de música improvisada als terrats, vídeos filmats a casa, fotografies dels carrers buits, àlbums de dibuixos... Art en acció, art en imatges.

Una altra cosa és l’art de la paraula escrita, ja que la paraula té un altre registre, un altre tempo. La paraula demana una certa concentració, reflexió i fins i tot un cert distanciament per veure la situació des de fora, tot i que sigui una barreja de sentiments la que impulsi l’escriptura en un camí d’anada i tornada, és a dir: la paraula com a reflex d’aquest dolor, d’aquest desconcert i d’aquesta ràbia, perquè no, ja que la malaltia es mostra tan cruel amb les víctimes.

Als versos aplegats a Maleïda Covid Celdoni Fonoll dona testimoni dels sentiments i observacions del temps de confinament total a casa que ha inclòs els dies de la Setmana Santa d’aquest any 2020 que sempre recordarem com l’any de la Covid. Temps de parèntesi que, malgrat la seva cara fosca, podia portar una esperança: que no es tornés a la bogeria planetària, només cal mirar els telenotícies, en la qual estem immersos: «Esperem que el mal fineixi/ i que ens retrobem germans/ pro quan el temps floreixi,/ res no serà com abans».

Amb la perspectiva que ara tenim del progressiu desconfinament i amb el virus que encara sotja, no ha pas desaparegut, rebrota, fa mal, veiem que per a una gran majoria de gent tot és igual que abans perquè la memòria humana acostuma a ser molt curta i els energúmens no s’han pas reciclat i campen ara igual que abans de la pandèmia. Si el problema de salut que ens assalta és greu (en aquests moments les comarques del Segrià i la Noguera estan afectades per brots que posen en perill la salut comunitària, així com en les ciutats de la perifèria de Barcelona), el problema cultural és tan preocupant que esgarrifa tant com contrasta amb la delicadesa dels haiku compostos per Celdoni Fonoll durant el temps de confinament, malgrat la tristesa viscuda aquells dies: «En l’atzur pàl·lid,/ minvant Lluna lletosa/ se’n va a la posta».

Sí, la natura fa el seu curs, i el poeta Celdoni Fonoll aquells dies l’observava des de casa seva i és així com se’n fa portaveu sovint a través d’aquests tres versos curts en els quals el que preval és la imatge i el moment present. El poeta Fonoll és capaç de crear bellesa tot responent a l’eterna pregunta per què escriure en temps de misèria, de guerra, de crisi, o de virus. La resposta és el poema mateix, la poesia és com una flor que de manera sorprenent neix en una roca nua, en una escletxa de llum que s’obre pas en la foscor d’aquest temps de pandèmia que hores d’ara no sabem quan durarà, per la qual haurem d’aprendre a conviure-hi.