El pare de la música

Sense ella no podria viure. Quan en parlo, per damunt de tot hi situo Johan Sebastian Bach. Per a mi, ve a ésser el seu “pare”. Es troba un munt d'esglaons per damunt de tots els demés. El seu to, nivell, nucli, fondària, rauxa, rampell, toc, brunzit, qualitat i espiritualitat ultrapassen el què ens pugui oferir qualsevol altre autor de la història. És “massa”! De fet, ja ho proclamava Robert Schumann en dir que “és l'únic autor de qui els altres podrien treure'm quelcom”.

Justament avui, s'acompleixen 270 anys des que ens deixà. Mai no se n'ha anat, però. La seva obra embolcalla, sedueix i enlaira l'esperit de qualsevol moment de la nostra vida. Sort en tenim -ajudant-nos d 'Internet- que trobem al moment qualsevol peça emblemàtica que ens agradi escoltar: preludi, fuga, missa, ària, motet, sonata, suite, psalm, els 6 concerts de Brandemburgo, les 4 passions de Sant Mateu, Sant Joan, Sant Lluc i Sant Marc o les més de 200 cantates.

No em sorprèn que assolís un grau tan excelsament sublim. No endebades componia bo i pensant que “la música és una harmonia agradable en honor de Déu. L'objectiu i raó final de tota música no ha d'ésser altre que la seva glòria i l'alleujament de l'ànima. No essent així, no hi haurà música sinó gresca diabólica. Toco les notes tal com estan escrites, però és Déu qui fa la música”. Pencava guiat per un doble principi: “l'harmonia està al costat de la pietat”... I “és la forma especial de la música el què mou el cor”.

Si hagués de suggerir l'audició d'un parell de composicions seves brutals, em decantaria per la “Missa en si menor” (BWV 232) i la “Passió segons Sant Mateu” (BWV 244)... Val a dir que aquestes sigles BWV equivalen a “Bach Werke Verzeichnis” (catàleg d'obres de Bach, en alemany). Es tracta d'una feina titànica desenvolupada pel musicòleg alemany Wolfgang Schmieder l'any 1950.

De fet aquest sistema d'arxiu documental es va convertir en un estàndard universal. Tant és així que, a hores d'ara, el fan servir acadèmics i músics d'arreu. En qualsevol cas, plantejo fer-ho sense pressa, gaudint i assaborint íntimament tota l'essència que s'hi amaga... En el benentès que es necessiten, respectivament, un total de 2 hores i 6 minuts (per la primera obra) i 3 més amb 9 minuts (per la segona).

Igual com li ha passat històricament a algun altre crack de les arts, bona part de la fama li vingué atorgada després de morir. Una gran majoria de la seva producció musical era inèdita i només un petit nucli familiar molt pròxim era capaç de copsar la grandària i vàlua del seu llegat. Per exemple, “El clau ben temperat” s'edità cinquanta un anys després. La mastodòntica “Passió segons Sant Mateu”, vuitanta..., gràcies a la brega d'en Fèlix Mendelssohn.

Cent anys després de la mort (exactament el 15 de desembre de 1850) res va constituir l'anomenada “Bachgesellschat” (Societat Bach), amb la finalitat d'editar el conjunt de totes les seves obres. Tot i així, la crítica musical està tipa de dir que el 90% dels concerts dedicats al “pare de la música” tan sols abasten -si fa no fa- un esquifit 10% de la seva prolífica producció.

Algú ho considerarà com una bajanada. En tot cas, la traducció del cognom “Bach” -des de l ́alemany- equival a “rierol”. Per a mi, la música d'aquest autor és vida, esclat, embranzida, pau, serenor, bàlsam, pregària i netedat. Sempre que em sento alacaigut és un racó que m ́empeny com si es tractés d'una autèntica farmaciola. Gràcies, mestre!