Coronavirus

La infodèmia

La pandèmia ha posat el globus terraqüi contra les cordes. Ningú no sap -amb certesa- quan s’acabarà aquest mal son. Pel que sembla, va per llarg. Paral·lelament, però, n’hi ha una altra, sovint soterrada per a molts: la infodèmia. Consisteix en la desinformació. Un virus descontrolat de notícies falses, no gens objectives. Fins i tot amb serrells de “fake news”. Afegint-hi la pesadesa en repetir -una i altra vegada- els mateixos conceptes. Això també és molt preocupant. Sobretot perquè hi ha persones que ballen al so de simfonies desmarxades i perilloses. A partir d’ací, se’n detreu una dita: “el més tonto fa rellotges”.

Políticament, al govern de torn ja li va bé l’estaborniment d’una gran massa amorfa. Molta gent no conrea el criteri i es deixa entabanar, intoxicar i modelar amb la facilitat del fang. És ací que l’acoblament o simbiosi dels mots informació i epidèmia genera aquest nou concepte d’infodèmia. Quina pena, perquè a molts no els paguen per a pensar! Un cop confinats, s’empassen -a tort i a dret, sense cap filtre ni control- tota la “descàrrega” de qualsevol canal. Encara que estiguin catalogats com de teleescombreria. Em consta que hi ha un munt de cases que tenen el televisor endollat tot el dia… Com si fos un membre més de la família. On hem arribat?

La desinformació circula vertiginosament a través de les xarxes socials. La inexistència de filtres de control o “llibre destil” s’aprofita de la inexperiència de la plebe. Encara, però, et trobes qui creu cegament en l’axioma que el “rumor és lavantsala de la notícia”. Se’m genera un neguit difícil d’acceptar. Sense pecar de malastruc, tot sembla indicar que cada dia que passa les coses van a pitjor.

D’acord al criteri periodístic, el fonament cabdal de qualsevol informació passa pel màxim d’objectivitat, per l’obligació del seu contrast o verificació fefaent. El més fotut del cas rau en que una informació no ajustada o esbiaixada arriba a influir i/o modificar el comportament de les persones. Fins a l’extrem d´arriscar-ne la seva pròpia integritat o salut. Paral·lelament, clamo -en va- per una molt menor presència de polítics als mitjans de comunicació. La seva xerrameca “emborratxa” tots aquells que es deixen seduir fàcilment: un “club” que va “in crescendo”.

La coexistència simultània de canals amb un perfil com cal i una allau de missatges de procedència dubtosa poden polaritzar i arribar a confondre els qui es troben al grup dels “dubtosos”. Igual que un selecciona un metge de confiança, goso plantejar que s’ha d’ésser igual d’estricte en decantar-se per un o mitjà bàsic d’informació. En aquest punt, a més a més, sens dubte esdevé més valuós i necessari compaginar els mitjans audiovisuals amb més premsa escrita. Llegint articles de comentaristes que analitzen amb profunditat els temes del moment actual.

La ciutadania necessita tenir una informació ajustada en tot sentit. Cal defugir el pànic, la tesi que val tot i la pròpia confusió o desgavell. Arribats en aquest punt, s’aconsegueixen els efectes contraris als que es persegueixen i serien absolutament desitjables en aquesta crisi sanitària del Coronavirus.

Ara tocaria mesurar la competència de la figura dels portantveus de qualsevol executiu. Prenent-ne dues mostres, no em fa el pes ni la ministra Maria Jesús Montero ni la consellera Meritxell Budó. Cada cop que obren el bec sembla que et perdonin la vida. Més i tot: que t’expliquin el catecisme. Les seves compareixences es podrien escurçar en un 80% de temps emprat. En cloure rodes de premsa innecessàries, eludeixen i driblen qualsevol pregunta compromesa amb modismes carrinclones i de ploramiques. Al cap i a la fi, per sortir amb el cap com un timbal m’estimo més que xerrin menys. Moltes de les mesures que llencen a l´aire es poden publicar al BOE o al DOGC.

Qui hauria de fer palès un major compromís empàtic en la lluita contra aquesta altra autèntica plaga és la classe política… El silenci sol ésser signe de saviesa i la loquacitat, d’estupidesa. “El talent consisteix no pas en saber què sha de dir, sinó més aviat en conèixer allò que sha de callar”. Aquesta sentència d’en Mariano José de Larra posa el dit a la nafra dos segles després, en plena pandèmia.





També et pot interessar