Filtracions a la premsa

Tafaners de mena

La condició humana és diversa però hi ha alguns trets comuns i entre ells hi ha la tendència a la tafaneria. Hi ha qui ho controla i ho matisa, hi ha qui directament ho obvia i hi ha qui de la tafaneria en fa part del seu gaudi i expansió social. De què sinó els programes “roses”, o la premsa del mateix qualificatiu, tenen audiències i tirades més que milionàries i cada setmana es distribueixen abastament entre la ciutadania  .

Voler saber del altres està bé si l’objectiu és generar empatia i poder ajudar si cal, o senzillament estar al cas del moment vital de les altres persones.

El problema està quan la tafaneria es converteix en material de  transacció política, econòmica i d’altres menes.

Hi ha qui fa negoci i viu d’explicar les misèries, les pròpies i les dels altres. Com més morbós és el relat sembla que tinguin més interès i d’aquí l’enaltiment de determinats personatges que pul·lulen per platós de televisió explicant el com i el perquè de la seva trista i efímera fama.

Hi ha qui especula amb les misèries del altres.

Hi ha qui les aprofita per treure’n un rendiment no sols l’econòmic sinó de les influències que l’acostin als llocs on es decideixen coses.

Explicar o saber la privacitat dels altres sembla que dóna poder, el de la informació.

Així a mesura que s’han sofisticat els mitjans tecnològics coneixem més i més privacitat i/o misèria aliena de molta gent que alguns divulguen amb total impunitat i cercant no només l’escàndol sinó algun rèdit de la mena que sigui.

El publicitar converses privades és moneda de curs habitual.

Però quan aquesta ingerència entra en el camp del polítics i es fan públiques, converses, xafarderies, i accions de dubtosa exemplaritat, llavors, quan això passa es genera una polèmica pel rèdit polítics que se’n vol treure o per la voluntat d’aniquilació del rol polítics i es fa no sobre els continguts que potser no haurien d’interessar sinó per les formes en que s’han produït les filtracions.

A l’any 17 parlant del tema reproduirem el que fa anys havia passat a la nostra vila: “Fa anys, forces, que en la precampanya d’unes eleccions municipals un membre destacat d’una llista eurocomunista, verda, roja i violeta es vantava públicament d’haver escoltat una gravació feta d’una conversa telefònica entre dos dirigents socialistes del moment. Evidentment en la conversa, privada, es deixaven anar algunes perles i es “rajava” d’altres militants socialistes. Vaja que els interlocutors es van quedar a gust.” El tema no va passar d’una xafarderia més aviat poc interessant. No va anar més enllà que de notícia estrafolària. Ja se sap que en una conversa privada a vegades el to col·loquial fa dir expressions i frases que exageren i que tampoc aporten gaires coses noves al possible debat.

Ja se sap que en política hi ha diverses categories, amics, adversaris, enemics i companys de partit i aquesta és la categoria més perillosa.

L’experiència acumulada ho confirma i si aquest companys de partit estan, a més, ressentits amb el món llavors la seva imaginació pot arribar al deliri.

Les tecnologies avancen i si aquesta anècdota que expliquem es remunta al temps dels aparells sense fils rudimentaris, ara hi ha sofisticació per poder gravar a qui sigui i gairebé on sigui.

Si mirem per retrovisor ens trobarem amb el cas Naisero tresorer del PP del País Valencià que donava detalls sucosos de la corrupció, el jutge però no va voler usar les escoltes perquè les havia autoritzat per altres motrius no tenia res a veure pel que havia encausat a dirigent del PP.

Més proper en el temps és la conversa del restaurant La Camarga entre Alicia Sánchez Camacho i Victòria Álvarez a l’entorn dels negocis dels Pujol i les vinculacions polítiques. Misèria i companyia. Tothom es posava les mans al cap per la manera com s’havia obtingut la conversa però hipòcritament s’anaven reproduint una i altre vegada per part de la premsa i generaven titulars continuats i suposades discussions polítiques exasperants ...

I què dir de la difusió àmplia, sostinguda en el temps i per “lliuraments” com un fulletó d’aventures i desgràcies de les converses que gravava l’execrable comissari omnipotent i omnipresent Villarejo.

S’hi sucava pa i se’n demanava més. A veure quin altre polític podia quedar emmerdat.

La Corina, el Barcenas, l’emèrit Borbó, M. Rajoy.... tot i més. Poques vegades es qüestiona com s’havien fet públiques però eren tema de debat, de relat i de demostrar què dolents eren tots els que hi sortien.

Semblava que es fruïa de conèixer aquestes misèries. No ens tocaven de prop.

Més casos en que s’ha muntat discurs. Dos càrrec d’alta rellevància com un ministre i un director de l’oficina antifrau explicaven misèries, barrabassades, accions polítiques indecents amb una impunitat que feia por. En mans de qui estem!.

També el procediment de sortir a la llum la informació va ser per la via de les  filtracions.

I clar les filtracions, sobretot quan són part de sumaris, o les fa el jutge, o les fa un funcionari que té accés al sumari o algun dels advocats que estant interessats i personats en la mateixa.

I per tant cal sempre veure la intencionalitat o els beneficis que se’n poden treure o els perjudicis que poden provocar en altres.

Ara ho hem patit de prop, ja no és l’estrafolari, temut i venjatiu Villarejo, ara els protagonistes ens toquen de prop (metafòricament, clar).

I ara sí. Ara posem el crit al cel. Denunciem el mètode. I desqualifiquem les fonts

Quan les misèries es donen a casa qüestionem, mètodes, maneres i estuacions que potser no fèiem quan la merda estava lluny, almenys a 600 quilòmetres.

Sempre, això sí, hi ha els que ara, abans i sempre han rebutjat fer cas de gravacions obtingudes de manera il·lícita i es mantenen encara que ben segur que la difusió els faria guanyar lectors, oients o adeptes.

La truculenta i ficcionada l''Operació Volkhov” ens ha estalviat veure passejar per les nostres ciutats alguns aguerrits cossacs vinguts de la mare Rússia a defensar la nostra independència, però ens ha portat a conèixer un fotimer de converses telefòniques de caràcter privat amb al·lusions a temes públics. Això hem sabut que la Sra. Rahola es queixa de que volen reduir-li la seva aparició a la TV-3 (“La seva”), personalment el que digui la senyora Rahola quan de parla de política no m’interessa gens ni mica, però entenc perfectament, com hem fet molta gent, que defensi el seu lloc de treball i faci afirmacions que segurament s’han dit mil vegades en altres mil converses privades.

Potser la majoria hem tingut la sort de que les nostres converses no eren gravades i per tant no eren material per fer una novel·la escrita pel Coronel Baena, el Tácito de twitter (o potser només és tinent coronel) i per tant el que hem dit d’amics, coneguts i saludats potser no aguantaria la prova del cotó del que és respectable però com que no serà mai conegut, endavant. I mira que n’hem dit de coses!.

Sí que es cert que hem conegut una certa baixesa com invocar el mèrit patriòtic per obtenir algun que altre contracte, potser no és cap mena de delicte però és lleig. El patriotisme no és moneda de canvi, almenys fins ara.

Més lleig encara són els determinats qualificatius a altres persones, potser es podrien estalviar tot i que en un llenguatge col·loquial s’usen potser de manera excessivament gratuïta...

El tema és saber com les converses arriben a la premsa.

Potser el despit dels investigadors veient que no hi ha causa punible almenys hi ha “xixa” per descobrir algunes situacions com a minin incòmodes per alguns.

La poca exemplaritat d’alguns personatges que havien tingut molta influència en política potser no és la que caldria esperar però d’aquí a fer-ne un delicte i una exposició pública tampoc té res d’exemplar.

Tampoc cal ara que ens esquincem les vestidures.

Si hem fet relat i hem tret conclusions (possibles i plausibles moltes vegades) de les escoltes telefòniques en altres moments i causes, ara tampoc vulguem matar als missatgers.

Si ens interessen (o als interessos politics que ens agraden) són bones i cal difondre-les si no ens interessen, pel contrari, ens escandalitzem de que es difonguin.

O tots moros o tots cristians (potser no és políticament correcte, però és entenedor).

Si abans amb declaracions, converses telefòniques, gravacions dels “altres” en fèiem bullir l’olla per fer un bon caldo ja ens anava perfecte per la nostra causa, però si toca els “nostres” com ara, ràpid a aigualir el brou. Tot plegat una mica farisaic.

Dit això el que caldria és combatre les filtracions i més encara si venen d’una instrucció judicial per més fantasiosa que sigui..

Culpabilitzar socialment a algú pel que diu en un fragment d’una conversa privada no sembla massa just.

Cal vetllar perquè no es produeixin però també segurament cal una reflexió dels mitjans de comunicació, en general, de si cal seguir fent el joc amb la  publicitat dels enregistraments fets sense coneixement dels interlocutors   vinguin d’on vinguin i beneficiïn o perjudiquin a qui sigui.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!