Política

El camí del mig

Aquella posició equidistant que generalment no resulta gens còmoda però que, per contra, és intel·lectualment estimulant per aquells que agrairíem una sortida novedosa a un problema enquistat de fa segles i que no aparenta tenir solució.

A cavall entre una aprovació del pressupost de l’estat espanyol i unes eleccions autonòmiques catalanes al febrer per les que alguns, potser agafats a contrapel per la postura de la formació independentista, continuen demanant l’ajornament en nom de l’ase dels cops de la pandèmia, comença a emergir la idea d’una regularització de l’estat autonòmic que anul·li els cada cop més evidents desequilibris entre les varies comunitats autònomes que configuren això que segueixen entestats en anomenar Espanya. Diferències que potser en el moment de configurar l’estat espanyol desprès de la dictadura, tenien una certa lògica per no esvalotar massa el galliner però que, vist que el pas dels anys no ha conduit a la lògica i esperable igualació de territoris, rendes, inversions, voluntats i altres paràmetres socials, polítics i econòmics, cal afrontar des d’una nova perspectiva que busqui assolir aquest objectiu.

Es des d’aquest punt de vista que m’agrada analitzar el comportament d’Esquerra Republicana que tant esvera als reaccionaris, que l’acusen d’entebeir les seves posicions independentistes que ells tant critiquen, a determinats catalanistes, que l’acusen de vendre la primogenitura d’una majoria als sondejos, pel plat de llenties de poder exigir a l’estat un increment dels recursos disponibles, i a sectors del propi partit que, de moment, guarden un prudent silenci.

Perquè, quan el nostre camí a casa està tan malmès i ple de paranys que el fracàs és pràcticament inevitable, quin mal hi ha en compartir un tram del camí del contrincant que va a casa seva, si els nostres rumbs son relativament propers i/o paral·lels? I si en aquesta maniobra fem una marrada més o menys important, potser el que hauríem de valorar no és la marrada en ella mateixa sinó la possibilitat que ens ofereixi d’una arribada més segura que la del nostre arriscat camí teòric.

De fet -per posar només un exemple- si la fiscalitat dels diversos territoris està brutalment desequilibrada com a resultat d’una implantació autonòmica francament nefasta, que té de dolent, mentre seguim avançant cap a la independència, intentar resoldre aquest greuge comparatiu emprant les vies (Congrés i Senat) disponibles en aquest moment? Fent-ho, pel cap baix, podem arribar a aturar la sagnia que està deixant en la pell i els ossos la nostra economia mentre altres es van engreixant. De poc ens servirà pensar que, el dia que arribem a port, ells començaran l’empobriment quan nosaltres deixem de passar per caixa a pagar. Més encara. Mentre es mantingui aquesta situació actual, serà més difícil que la mentalitat opressora de la classe dominant de la resta de l’estat espanyol evolucioni cap a una actitud igualitària i raonable que permeti, com a mínim, establir el diàleg obert i constructiu que tant necessita aquesta part d’Europa.

Ens agradi o no, els territoris poden independitzar-se però no poden agafar cims, prats i rius i dur-los a una altra part del món. Per tant, si un dia un boci de territori es separa políticament d’un altra, ja sap que geogràficament, hidrogràficament, climatològicament, etc... està condemnat a compartir moltes coses amb l’ex-germà. Posats en aquesta tessitura, no creieu que seria millor arribar a una separació amistosa que mantingui lligams en tot allò que pot ser beneficiós per les dues parts?

Aleshores, perquè ens esverem tant quan algú insinua -només insinua- una sortida federal, confederal o similar? Potser que ens ho fem mirar. I potser que recordem com, quan Sabino Arana, el fundador del PNB, va apuntar aquesta possibilitat, els seus correligionaris se’l van treure del damunt. Potser perquè ell, que havia començat reclamant la independència de Biscaia i creant la Ikurriña per ella mentre deixava que les altres unitats territorials (Alaba, Navarra, Iparralde....) fessin el seu camí, havia intuït i proposat que la via federalista amb l’estat espanyol podia ser una bona i possible sortida.

Potser la seva lliçó, la de no entestar-se en una via tot tancant-se a les altres, hauria de ser recuperada. I posada en pràctica tan bon punt fos possible.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!