Literatura

Ruskin precedent de Zolla, i altres intel·lectuals compromesos

Imatge coberta 'Eclissi dell'intellettuale', d'Elémire Zolla. Eix

Imatge coberta 'Eclissi dell'intellettuale', d'Elémire Zolla. Eix

L’any 1964, quan tot just obria els ulls a les inquietuds intel·lectuals i problemàtiques socials del meu temps, quan encara anava amb mitjons blancs, duia la faldilla fins als genolls i em disposava a treballar d’ajudant de comptabilitat i esperava que fossin dos quarts de sis de la tarda per anar corrents cap a les classes de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (era la meva vocació!), quan sentia inquietud per la guerra del Vietnam i em feria que la meva llengua no fos en els plans d’estudis de la meva generació, quan pensar s’havia de fer entre línies de la dictadura de Franco, no gaire lluny, a Itàlia, el filòsof, assagista i crític literari Elémire Zolla (1926-2002) va publicar un llibre de reflexió de calat, fruit del seu pensament, de l’observació de l’entorn i no poques dosis de profecia: Eclissi dell’intellettuale (Bompiani).

El tema de fons d’aquest assaig és l’eclipsi de l’escriptor compromès, l’artista o l’intel·lectual que assenyala forats ètics, davallades morals o espirituals en la seva societat com antigament feien sibil·les i profetes. A la primera pàgina del seu assaig Zolla escriu que en aquell moment ja era un lloc comú entre la intel·lectualitat italiana amb una certa sensibilitat pel medi ambient i preocupació per la salut psicoespiritual dels humans amenaçada, afirmacions com aquesta: «La industria i el maquinisme poden, sí, fer mal a l’esperit, si bé això depèn només del seu mal ús».

Tenint en compte aquest «depèn», calia confiar en el discerniment, en el criteri personal, calia confiar encara en la qualitat humana que sempre hi és. Però davant de l’evidència dels fets, també calia observar amb atenció el camí d’un cert embrutiment mental generalitzat que s’havia iniciat amb la Revolució Industrial i la seva utopia de creixement infinit que avui dia ha fracassat: veiem que el progrés no es manifesta en línia recta sinó per estadis evolutius que ara pugen ara baixen, i no sempre els avenços científics, tècnics i materials promouen el desenvolupament humà, suposen una eina de cultura i civilització.

Han passat a la vora de seixanta anys de les afirmacions de bona fe d’aquells intel·lectuals. El panorama avui és desolador perquè no hi ha hagut aturador, l’avarícia s’ha multiplicat i el «mal ús» de la indústria i el maquinisme en forma pura i dura s’ha imposat amb la força bruta i cega d’un tanc. Estem caient per un pendent autodestructiu, estem exhaurint amb una inconsciència suïcida la placenta que ens alimenta. Vet aquí on érem l’any 1964 i on som ara per causa del «mal ús» dels recursos naturals per part de la indústria deshumanitzada, sense cara, anònima (sempre hi ha excepcions, és clar), i de la proliferació de la mentalitat maquinista, materialista i utilitària que ha creat unes estructures socials de les quals som ben presoners: el factor humanitari hi és molt dèbil, a penes retòric, les persones no comptem, som xifres. El bescanvi i el consum forma part de la marxa de la vida diària des que ens vam fer sedentaris i vam crear poblacions, però el consumisme sense sentit perverteix aquest sentit natural.

Aquestes estructures pernicioses per a l’evolució psicoespiritual de l’ésser humà ja les va entreveure aquell escriptor il·lustrat preromàntic que va ser J.W. Goethe (1749-1832), i més encara aquell artista romàntic, simbolista i visionari que va ser William Blake (1757-1827): aquests poetes van veure a venir els horrors que se’ns tirarien al damunt i que ja tenim aquí amb el canvi climàtic, la desforestació, l’enverinament de les aigües marines i els desastres ecològics que provoquen desastres humanitaris, tal com denuncia la jove activista Greta Thunberg.

En tot temps també és un lloc comú afirmar que les màquines han d’estar al servei dels homes i les dones i no a la inversa. Un torn és una eina útil, una premsa, unes tenalles, un ordinador són eines útils en la mà humana. Però de res massa, com ja havien dit ja els filòsofs grecs, els reis de l’equilibri i la sobrietat que Sèneca, el filòsof romà, heretaria. Així el gran cineasta Charles Chaplin (1889-1977) ja va retratar de forma genial la tirania de la industrialització alienadora i el maquinisme entronitzat al seu film Temps moderns. Però aquestes expressions artístiques i intel·lectuals són com cants de sirenes per als grans industrials i grans empresaris i magnats d’un capitalisme que si en algun moment va tenir algun escrúpol moral l’ha ben perdut pel camí. Artistes, pensadors i activistes socials amb un altre marc conceptual, amb un altre pensament sobre el valor de l’existència humana, han anat tement, amb raó, la destrucció de la bellesa de la natura arrossegant també la humana en la seva expressió espiritual.

Un sentiment de contestació enfront d’una gran indiferència davant del problema de veure terres, mars i aire en procés de devastació, va emparar-se d’aquests abanderats dels contraculturals (d’aquesta cultura extractiva i explotadora, és clar) de la meva joventut. Quatre gats predicant al desert, gent inofensiva i neoromàntica: pacifistes i ecologistes amb camises i vestits de flors, si bé també hi va haver no pocs il·luminats que amb els caramels de la droga que es van servir interessadament en safata, van perdre el món de vista i sense saber-ho van esdevenir carn de canó del sistema que rebutjaven.

Les societats ben instal·lades contemplen sense perdre fil excepcions en el seu si, la massa les supera, no hi ha perill. Els caps de brot d’aquestes societats només comencen a témer els autèntics rebels amb causa quan són tants que podrien modificar la balança de poders i privilegis. Interessa, i s’apliquen a aconseguir-ho, a fer que «l’home massa sigui un jugador de l’atzar», com escriu Elémire Zolla al seu brillant assaig. Aquest «fill de la societat industrial viu en un estat de torpor tal que accepta, sense a penes advertir-ho», una mena de vida que frega l’inhumà d’una existència que amb la lletjor del ciment armat i el soroll que trenca els timpans va degradant la seva sensibilitat.

A Eclissi dell’intellettuale, Zolla recupera la veu de John Ruskin (1819-1900), que afirmava que «una societat incapaç de produir bellesa és una societat íntimament malalta». Ruskin, impulsor intel·lectual del moviment artístic i cultural que va ser el Prerafaelitisme, ja s’havia revoltat contra els aires materialistes que havia destil·lat el Renaixement en el seu vessant racionalista i secularitzant. D’aquí ve que exaltés l’art medieval i els seus valors espirituals, art anterior a Rafael Sanzio (1483-1520) que troba la seva manifestació més diàfana en els pintors del Quattrocento amb el seu art pur que transmetia idees i vols espirituals. Ruskin creia que en aquest punt de la història d’Occident (Orient és una altra cosa), havia començat la creixent dessacralització de la vida quotidiana que va produir un esqueixament tràgic entre els àmbits del sagrat i del profà fins aleshores harmònics, així com observava amb tristesa la incessant extinció de les arts artesanes el cultiu de les quals recuperaria amb vehemència el seu deixeble i creador d’Arts and Crafts: William Morris (1834-1896), que exaltava «l’ànima en la mà»: allò fet a mà contenia l’energia de l’artista o de l’artesà, era una peça viva i única, ja fos una tela pintada o una ceràmica. Les peces en sèrie provinents de les fàbriques no tenien aquesta aura, com també va saber veure molts anys després el filòsof Walter Benjamin (1892-1940) respecte de les obres d’art reproduïdes de forma mecànica, si bé a vegades hi ha excepcions com ara la mena d’aura que es desprèn de la gran pantalla del cinema amb rostres tan magnètics com el de Greta Garbo. Pèrdues i guanys, doncs.

De William Morris va escriure Estela Schindel, i gairebé el mateix es podria escriure dels prerafaelites Ruskin, Rossetti, Burne-Jones, etc., que era «un renaixentista en ple apogeu del capitalisme industrial, un esteta refinat enfront de la vulgaritat de la producció en massa, un poeta atret per somnis medievals i antigues sagues nòrdiques, un dissenyador tèxtil d’energia inesgotable i un agitador socialista fervent i convençut». Convençut dels valors del socialisme utòpic de primera hora, no pas del socialisme maquinitzat que es va imposar; convençut d’un socialisme fraternal i alhora emancipador de la persona com el que potser havia somiat la filòsofa María Zambrano quan escrivia sobre la seva societat ideal o aquella terra alliberada en la qual hi viurien els «ja nascuts», és a dir: els desperts. Camps de concentració i mort, i gulags físics i mentals es van encarregar de distorsionar, de pervertir fins a fer-lo irreconeixible, el somni d’un món nou, regenerat.

De manera lúcida, en un altre moment del seu llibre, Elémire Zolla parla de la fórmula literària industrial que es va anar imposant de cara al negoci, a la venda massiva amb visió consumista: sentimentalisme i proliferació de delictes, situacions estereotipades i tècnica mecànica en la tensió del relat, així com l’expansió de «la vulgaritat [que] substitueix l’antiga simplicitat»: la claredat i harmonia que trobem en la poeta grega Safo, per exemple.

La psicoanàlisi estudia la part fosca, l’ombra de la psique. El diable és un arquetip present en l’ànima humana com tan bé va saber descriure Edgar Allan Poe en la seva obra literària. La foscor i el mal fan niu a la psique en la qual la impietat no és estranya, l’odi és un sentiment real i l’instint assassí i la violència contra els altres no és una metàfora: Caïm i Abel són figures de les relacions humanes fratricides i la literatura, com en un mirall, les reflecteix. Desgraciadament també se sap que moltes vegades sota una capa formal, en les fondàries més obscures de la ment humana hi ha un estrany plaer en veure el sofriment i el dolor dels altres, «un desig maligne de fer mal i d’extremar la crueltat», com escriu Alfonso Durán a l’article Les clavegueres de l’ésser humà», i això comercialment es pot explotar. L’economia sense rostre en pot treure rendiment, i no cal dir el guany que en treuen unes determinades polítiques. 

Recordem de nou l’any en què Elémire Zolla va publicar el seu llibre de reflexió Eclissi dell’intellettuale: 1964. Sembla que estigui parlant d’ara mateix quan descriu el propòsit d’aquesta literatura que avui dia podríem traslladar, per exemple, al terreny de l’audiovisual amb la proliferació de programes «escombraries»: «Cal excitar, capturar l’atenció, evitar que es pensi en problemes». Excitar les baixes passions, procurar l’evasió, no provocar el pensament i menys un pensament elevat. Perfecta fórmula per als qui volen que estiguem ben adormits i no tinguem cap desig ni per crear bellesa ni per alimentar l’esperit, ja que això ens faria vidents i conscients d’una vida tan empobrida de qualitat humana.

Aquells prerafaelites amics i deixebles de John Ruskin en el seu dia van ser uns autèntics revolucionaris de peu: amb la seva vida i obra van oposar-se a uns valors que no pretenien elevar, enaltir la humanitat, sinó tot al contrari: pretenien degradar-la i convertir les persones en un objecte d’ús al servei d’interessos espuris que en els moments actuals s’han descarnat de tal manera que se’n poden veure les entranyes més fosques.

L’últim capítol d’Eclissi dell’intellettuale Elémire Zolla el dedica a l’auge de la droga (un negoci que engreixa màfies i duu tantes morts a les espatlles): «El somni d’atènyer el plaer mitjançant la droga és un somni pervers...» Aquest benestar artificial, d’altra banda efímer, «és un retorn a l’estadi de la infantesa», dirà el poeta Jean Cocteau d’aquest caure en braços d’un entumiment espiritual induït, provocant la malaltia de l’ànima i abocant l’individu a una immaduresa i ignorància que aprofitaran en benefici propi les elits polítiques i econòmiques.

Homes i dones així infantilitzats, emocionalment dependents i estabornit l’enteniment amb notícies falses, missatges capciosos i crides a l’enfrontament perquè es ‘matin’ entre ells, amb un prim, fràgil o nul criteri per discernir la veritat, és el que interessa a l’statu quo per tal de continuar el seu domini. La psicologia aplicada al món de la publicitat al servei d’aquest sistema que ens voldria mantenir menors d’edat ho sap molt bé: es dirigeix a un públic amb la comprensió d’un preadolescent de 10 anys. I triomfa mentre l’escriptor, el creador, l’intel·lectual o l’activista compromès amb la seva consciència i amb la seva societat (en cas que hi sigui, ja que se li posaran tota mena d’entrebancs i aviat se’n procurarà la mort social), és silenciat i punit. Julian Assange, programador i fundador de WikiLeaks, és un exemple d’aquest silenci imposat, d’aquesta punició a l’exercici de la llibertat d’expressió i la recerca de la veritat.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!