Metafísica de la llum

Al llibre de poemes De tanta llum (Edicions Trípode), Roser Domènech Oliva (Olot, 1976) s’escriu i s’inscriu en una metafísica de la llum.

En l’àmbit del concret, de la vida creada, de la vida manifestada, tot es presenta en la dualitat: llum/fosca, cel/terra, a dalt/ a baix, dia/nit, positiu/negatiu... només en l’àmbit del transcendent s’assoleix, quan s’assoleix, l’absolut, la unicitat entre els dos pols, la unió dels contraris en tàlem d’amor. S’hi aproximen a donar-ne notícia els místics a través d’una poètica religiosa que s’expressa en termes eròtics, com la de Teresa d’Àvila o la de Joan de la Creu, si bé aquesta poètica ja té antecedents en la mística musulmana d’arrel persa, així com en llibres de la càbala jueva com El Zohar (Llibre de l’Esplendor). En un dels seus capítols: Les nits de l’home (cal entendre l’ésser humà) es troba escrit a través de la veu de Rabí Simó: «La meva ànima (nafsi) et desitja a la nit; el meu esperit (ruhí) et busca quan em desperto». Els lectors de seguida hauran vist que a la nit, en la tenebra, en el dolor, en la desesperança, l’ànima humana busca Déu, i que l’esperit (el transcendent de l’ésser) el busca de dia. És en la llum, en el discerniment, en la consciència, doncs, que l’esperit humà busca Déu o, si es vol dir sense cap connotació religiosa, anhela l’abraçada amb allò que ens supera i que no sabem però sentim.

Tot aquest excurs és per enfocar des d’aquesta perspectiva d’anhel, de desig del sublim, el llibre De tanta llum, de Roser Domènech Oliva. La lectura d’un llibre de poesia és polièdrica i sempre és feta des de la visió de qui el llegeix. El fil que m’ha portat a aquesta lectura ha estat aquest poema breu: «a cel de nit/ ens fèiem llum./ Dintre la foscor i la por/ brillàvem».

En la por, en el dubte, en el no-saber, s’hi fa la llum a través de l’amor: «sota un cel d’hivern,/ només estrelles/ tu/ vas segellar/ aquest amor./ Jo/ només l’escric». En l’esplendor de la nit, quan la nit s’obre a la comprensió, es dona el despertar de la consciència de ser en l’amor que, com ja havia dit el Dant, amb la seva força crea el sol i les altres estrelles.

«Una cosa és segura –diu Laura López Granell al pròleg d’aquest llibre-: en cada tornada, la Roser ens fa tornar a l’amor». L’amor és, doncs, el nucli central, el nexe d’unió entre la fosca i la llum, entre la ignorància i la consciència, entre el dolor per la pèrdua –extraordinari és el poema dedicat a la memòria de la seva mare, Pilar Oliva-, entre el desig i el plor, entre l’anhel i el compliment de l’anhel que duu a brillar l’amor en el cel de la nit plena, il·luminada.

En paral·lel, a De tanta llum cal veure l’escriptura, la poesia en aquest cas, com la llum que brilla en la fosca, com la veu que desperta la consciència, com el camí de la redempció de l’ànima presonera de la por i de l’error si fos el cas, perquè: «Veníem per això/ Fer net./ Buidar-nos/. Retornar/ ben nues,/ a la nuesa interior./ Fer sentit, com el poema». Sí: el camí humà de l’ànima (el retorn a l’origen) sembla aquest: anar-se buidant, anar-se alliberant de tot pes, de tota adherència, de tota superficialitat que l’allunyi del majestàtic vol en la llum.