Monarquia

Una taca de tinta ... blava

En plena ressaca per la celebració (celebració?) dels quaranta anys del 23-F, em va venir al cap la brama (fake?) que en el seu moment va córrer dient que el cop havia fracassat gràcies a la reina Sofia, que li havia recordat al rei Joan Carles com havia acabat, a la seva Grècia familiar, el recolzament del seu germà Constantí als coronels que s’havien revoltat contra l’estat (l’estat?). Que aquell comentari havia fet reflexionar al Borbó que, després de tants anys de sacrifici (sacrifici?) no volia acabar els seus dies con Juan Carlos I El Breu. Una brama que els monàrquics de soca arrel van voler transformar en un consell del seu pare, Don Joan, per afegir legitimitat a la nissaga que aspirava a considerar Franco com un parèntesi en el seu avenç per la història, encara que el dictador no s’hagués estat de proclamar a tort i a dret que aquella era la seva dinastia. No de sang, després del fracàs de la neta amb un Borbó de segona fila, però si de llei orgànica i B.O.E. Una hàbil maniobra del Generalísimo (generalíssim?) que convertia a Don Joan en un cigró negre a qui el seu poc amor a Espanya havia dut a posar en perill el far d’occident franquista.

La realitat d’aquests dies sembla evidenciar, en contra del que aquella maniobra pretenia demostrar, que el problema no és de cigrons negres, és a dir, ocasional i poc freqüent. El problema de les monarquies és genètic. Amb diversa intensitat, però genètic. Passa de pares a fills de forma més o menys explícita però passa. Per alguna cosa, si la brama que comentava és certa, Joan Carles va necessitar el consell de la seva dona (dona?) per evitar caure en el parany que va foragitar al seu cunyat de Grècia. Evitar? Cada cop sembla haver-hi més evidències de que la decisió final fou presa en nom d’un mal menor anomenat “democràcia tutelada”.

Perquè, amb el temps, hem vist com aquell noi que semblava un marit modèlic, un governant amatent i una persona exemplar, anava esdevenint, tot i la discreció (discreció?) dels mitjans informatius, un cigró negre que anava a la seva bola, aprofitant una “campechania” que amagava defectes i mancances.

Però cal dir, en defensa nostra, que els ciutadans necessitàvem aleshores aquella imatge. Per veure seguretat en el nostre futur. I, per tant, vàrem validar la teoria i, passat el cigró negre de l’avi Joan, ens vàrem instal·lar en la bondat d’un sistema monàrquic. Futurible en un nen d’ulls blaus i cabells rossos que va anar a estudiar al Canadà, decisió avui suposadament desemmascarada en base a secrets de sala d’estar.

Secrets que, lentament, es van sabent i explicant. I que, com deia, semblen apuntar a la genètica. Perquè aquell senyor que va sortir, ara fa 40 anys, a la televisió, la matinada del 24 de febrer i després d’una pel·lícula còmica de pirates protagonitzada per Bob Hope, s’ha anat transformant en un personatge d’accions cada cop més fosques i reprovables. En una taca de tinta que es va escampant per damunt del paper i traspua als papers de sota fins empastifar-ho tot.

Lògicament, quan l’enxamparen en la primera falta greu, allà a Botswana matant elefants, tots teníem ganes d’emular al Pepito Sampere amb el seu vodevil “La reina ha relliscat”, i perdonar-li el mal pas. Sobretot després de veure’l sortir del Clínic demanant perdó i prometent que no ho faria més.

Però, amb el temps, hem descobert que tot plegat no era només un problema de senyores i alegria. Que al darrera de tot això, els euros volaven en totes direccions i en quantitats astronòmiques. Que fer una complementària mentre estàs fent les maletes per fotre al camp de casa i escapolir-te de la justícia i el fisc, és lleig, molt lleig. Sobretot si ho fas amb una senyora que no és la teva.

Ara, per reblar el clau, mentre l’implicat emèrit es dóna vida de rei (de rei?) surt una nova declaració complementària per un altre problema de diners del que participaven, pel que sembla, els més propers, inclosa aquella senyora que el va alertar la nit del 23-F, salvant (salvant?) la democràcia espanyola. Una falta que, de ser certa, demostraria que la cosa no va de cigrons negres, és a dir, de dolents excepcional que comencen i acaben en ells mateixos, sinó de taques de tinta que s’escampen i, per tant, acaben tacant els que estan al costat i, més greu encara, els que venen darrera. Una tinta que ho taca tot. Una tinta... blava.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!