Literatura

Barcelona 1951

Imatge de la coberta de 'Barcelona 1951', de Ramon Breu. Eix

Imatge de la coberta de 'Barcelona 1951', de Ramon Breu. Eix

A Barcelona 1951 (Voliana Edicions), el professor d’història i educació en comunicació, Ramon Breu Panyella (L’Hospitalet de Llobregat, 1956), en diferents capítols encapçalats per la data, narra un grapat d’històries que bé podien haver ocorregut a Barcelona el març de 1951 quan a partir del dia 1 de març va començar la famosa vaga de tramvies que va desembocar en la vaga general dels dies 12, 13 i 14 de març. Una epopeia en temps de dura postguerra, una heroïcitat, ja que per primera vegada després de la guerra civil el poble menut va plantar cara al règim dictatorial que ofegava la ciutat castigada.

La misèria, sordidesa i rapacitat que els vencedors i aprofitats exercien en aquells dies i hores era gran, com es desprèn dels relats de Ramon Breu. La música de fons d’aquella època tràgica ens ha arribat a les orelles per tradició familiar. Dotze anys després de la guerra, la desesperació ambient va trobar un desencadenant per dir prou: la pujada abusiva del preu del bitllet: de 50 cèntims va passar a 70 cèntims per un servei deficient i que causava moltes morts i centenars de ferits a l’any. A Madrid el bitllet es pagava a 40 cèntims. El greuge comparatiu era tan escandalós i la gent que agafava el tramvia per anar a treballar, tan pobre.

El règim feixistoide que regnava a la ciutat comtal mai no en tenia prou, d’escanyar-la. Però els seus dirigents corruptes van arribar a trobar oposició fins i tot en el falangisme que amb el temps havia quedat cap i disminuït per jerarques ambiciosos, ineptes i traïdors amb els seus rígids principis, com el governador civil, Eduardo Baeza Alegría. Sembla que el volien fer fora. I ho van aconseguir: la vaga va tenir èxit, la gent ja no podia més i el sacrifici de llevar-se més d’hora per anar a peu al seu lloc de treball els devia semblar passador en comparació a la sensació de saber-se protagonistes de la primera revolta contra el règim. Negar-se a pujar al tramvia fins i tot el dia del partit del Barça, en què plovia a bots i a barrals, era una fita que els devia omplir el cor de la dignitat robada.

Amb el canemàs de fons dels fets i personatges reals d’aquells dies de març de 1951 a la ciutat de Barcelona, Ramon Breu construeix un impressionant tapís d’històries i personatges de ficció amb escenaris de carrers bruts, barraquisme i oficines policials tètriques amb protagonistes tan mediocres com depravats, històries fosques d’estraperlo, mercat negre, prostitució, robatori d’infants i comerç de plasma, violacions, execucions arbitràries, suborns, corrupció a la premsa i censura de notícies i tota mena de crims morals inconfessables al costat d’històries d’heroïcitats polítiques i culturals dutes de manera clandestina, així com les bondats anònimes que aguanten el món. Històries tan versemblants amb tots els ingredients amb els quals a casa ens havien fornit el mur de lamentacions d’una infantesa trista, restringida i afamada per a molts.

L’escriptor Ramon Breu s’ha documentat amb rigor per escriure amb imaginació les històries que poblen Barcelona 1951, i que a mi, lectora gens neutra d’aquest fris d’històries dramàtiques, m’han apropat via ficció el dia 13 de març de 1951, dia del meu naixement en plena vaga general. Un data personal vinculada a una història col·lectiva. Potser per aquest motiu sempre he tingut la sensació, i l’he feta conscient, que vaig obrir els ulls (no sense dificultat, ja que la meva vinguda al món va ser mèdicament traumàtica), en un dia en què la gent, vencent la por, s’havia alçat i caminat ben dreta per una ciutat que el règim de Franco considerava conquistada i exercia els seus drets a cop de garrot vil o d’afusellaments a Montjuïc a tot aquell que en aquella època de suposada pau gosés no ser addicte al règim.   

Als que van fer boicot als tramvies i van participar en la vaga general, als que amb aquell gest inspirat en la dignitat que volien restituir es van oposar a la cruel dictadura feixista de manera silenciosa, però ferma, el règim, a més d’agents del comunisme diabòlic, els van acusar de sediciosos. Han passat 70 anys, d’aquella revolta. Els que com aquells que el març de 1951 caminaven en una protesta popular i transversal per clamar justícia ens hem mogut en mil causes també per clamar justícia sembla que hàgim viscut set vides, una per cada dècada. L’Espanya hereva de la dictadura franquista no s’ha mogut de lloc si no és per continuar una guerra soterrada contra la llibertat i la justícia disfressada d’una democràcia plena de corrupció i d’injustícia.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!