Literatura

T’estimo fins a l’horitzó

Coberta de 'T’estimo fins a l’horitzó' de Roc Casagran. Eix

Coberta de 'T’estimo fins a l’horitzó' de Roc Casagran. Eix

En Roc Casagran (Sabadell, 1980) és un professor, activista cultural i escriptor que té un bagatge literari de novel·la i de poesia per a adults considerable i ben reconegut. Amb T’estimo fins a l’horitzó s’inicia en la literatura infantil i ho fa amb el rigor, la competència i la voluntat d’incidir en el present que trobem a la seva producció anterior. L’obra és la història d’una nena (l’ambigüitat del nom i fins i tot de les il·lustracions, però, fan que també pugui ser un nen), l’Aran, que potser perquè és “una criatura dolça i trapella, curiosa i somiadora” (p. 4), potser perquè “de vegades tenia la sensació que no l’entenien [els pares]” (p. 9), potser perquè..., un bon dia de primavera en què la contemplació del mar i de l’horitzó la van captivar, va decidir que volia arribar a l’horitzó. Els pares se n’hi van mig enriure: “I jo vull la lluna en un cove!” (p. 6), li va dir la mare, per exemple. Només l’avi, que sempre l’escoltava, que sempre era a prop seu, físicament o no, l’hi va respectar i esperonar i tot. I dit i fet: “Ben d’hora ben d’hora, en aquell moment en què tot és possible i tot està per fer, l’Aran va sortir de casa amb una motxilla només a mig omplir: l’esperava l’horitzó.” (p. 11) I aquí pròpiament podríem dir que comença la rondalla, tot i que el relat ja ho ha fet amb una de les fórmules tradicionals d’inici obert: “Vet aquí una vegada l’Aran” (p. 4), ja que s’inicia el viatge, clarament iniciàtic, de la protagonista. Un viatge que l’enriquirà en tots els sentits, la farà créixer i li farà descobrir un món fins aleshores desconegut i llunyà per a ella. Un viatge que començarà amb tota la il·lusió del món, però que s’anirà desinflant en aparèixer les dificultats i fer-se més dura la solitud, fins al punt de plantejar-se que “Potser era l’hora de tornar?” (p. 13). Però precisament a la sortida d’un “túnel moooooooooooooooooooooolt llarg i fosc” (p. 16), troba el primer company de viatge, una vaca cega que, paradoxalment, “volia veure món” (p. 19), a la qual s’aniran afegint altres personatges, “la bruixa riallera, el ratpenat xerraire i el lleó coix” (p. 28), que no només l’ajudaran a no defallir, sinó que li faran descobrir tresors com l’amistat, la tenacitat, la diversitat..., així com superar prejudicis diversos. I tots junts arribaran al mar, i l’horitzó els semblarà més a prop que mai, gairebé a tocar. Però..., sempre hi ha d’haver un però i en aquest cas serà la topada amb la realitat, concretament la realitat d’uns migrants que, en una “barca-llauna-de-sardines” (p. 41), tenen com a horitzó arribar a la costa, tocar terra. Tot el contrari de l’Aran, que s’adonarà que l’horitzó real és una quimera, però que n’hi ha molts, d’horitzons, tants com éssers que estan disposats a somiar, a anar sempre una mica més lluny, com li corroborarà l’avi en retrobar-se, alhora que li farà veure que el viatge no ha estat cap fracàs, malgrat no haver assolit l’objectiu, ja que n’ha tornat “amb la motxilla més plena” (p. 44). Un final feliç, sense fórmula de tancament tradicional, però molt propi de les rondalles, ja que, sense cap mena de dubte, T’estimo fins a l’horitzó, n’és una de ben actual, que podem qualificar de “rondalla mixta”, ja que hi conviuen amb tota naturalitat persones, animals i fins i tot éssers fantàstics. A més, com les rondalles, inclou un bon nombre de reflexions i ensenyaments, que a diferència dels que solem trobar a les tradicionals, que hi són clarament morals i explícits, aquí només hi són apuntats, insinuats, la qual cosa la converteix en una rondalla ben actual i moderna. Així, per exemple, s’hi insinuen, i s’hi trenquen o denuncien naturalment, els rols sexistes, les actituds xenòfobes, els drets bàsics conculcats (habitatge digne, llibertat d’expressió, béns que haurien de ser públics privatitzats...), etc. Tot, com he apuntat, amb una subtilesa que en la majoria dels casos passarà per alt a l’infant lector, però que l’adult (pares, avis, ensenyants...) podrà destacar o no, ampliar o no, segons les necessitats de l’infant, del programa educatiu... Perquè T’estimo fins a l’horitzó és un llibre per compartir, per llegir en família, en grup, per debatre, ja que obre infinitat de temes, tots ben actuals i presents a les nostres vides.

No voldria acabar aquesta ressenya sense fer referència als valors estilístics i literaris de l’obra. No insistiré pas en la renovació del gènere rondallístic que representa, però sí que en voldria destacar la riquesa de la llengua, que sovint reflecteix el pòsit poètic de l’autor; les picades d’ullet literàries (fonamentalment també dirigides als adults) a través de referents implícits a obres que formen part, o si més no n’haurien de formar, del cànon literari nacional: Maragall, Guimerà, Martí i Pol..., i fins i tot el Llach-Kavafis que en Roc Casagran ja havia utilitzat a Camí d’Ítaca (2006) i que aquí adquireix un pes específic i d’allò més literari, ja que l’Aran també entén, gràcies a l’avi una altra vegada, que els viatges convé que siguin llargs “perquè tinguem més temps per viure i estimar” (p. 44). I encara he d’apuntar, naturalment, la importància dels recursos literaris: precisos, justos, ben adaptats a les circumstàncies de la trama i als personatges. En voldria destacar les comparacions, com per exemple aquesta, lligada a l’estat d’ànim de l’Aran: “De nou el món torna a ser bonic i flonjo com una abraçada de l’arc de Sant Martí, que, just aleshores, havia aparegut talment un regal de coloraines.” (p. 14); però també les hipèrboles, o exageracions, sempre poètiques, mai gratuïtes, com ara aquesta referida a la vaca cega, “que estava una mica avorrida perquè portava més d’un segle pasturant” (p. 19), en una clara al·lusió al poema maragallià i als més de cent anys que fa que va ser escrit; o les paradoxes, ben presents a l’obra, com la ja esmentada de la vaca cega que volia veure món, o el “brindar sense que calguin copes” (p. 30) o les relacionades amb l’horitzó, que fan que l’Aran s’hagi d’interrogar més d’una vegada: “perquè se suposa que, quan s’hi arriba, a l’horitzó, ja no hi ha horitzó, oi? O potser a l’horitzó hi ha un nou horitzó?” (p. 34); i encara voldria fer esment de les geminacions, tan freqüent en literatura infantil i tan ben utilitzades per part d’en Roc Casagran, com per exemple la que he citat del túnel molt llarg, que gairebé podem incloure en la categoria de paraules en llibertat tan pròpies de les avantguardes.

Permeteu-me, per acabar, de fer esment, encara que només sigui de passada, de la cura de l’edició i de la riquesa i imbricació al text de les il·lustracions de Mari Fouz (Cornellà de Llobregat, 1988), que han sabut copsar la màgia de la història narrada i dotar-la de tocs d’humor que faran les delícies dels infants i dels que ja no ho siguin tant però en mantinguin l’esperit, o almenys espurnes d’aquest esperit obert, aventurer, somiador que tan bé ha sabut reflectir en Roc Casagran en aquesta rondalla carregada de tendresa.

Títol: T’estimo fins a l’horitzó
Autor: Roc Casagran
Il·lustradora: Mari Fouz
Editorial: Amsterdam
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2021
Nombre de pàg.: 47

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!