L’amor en un ‘fill de puta’

Reconec que soc un sibarita repugnant a l’hora de triar articles o llibres. M’agraden coses molt concretes i, a vegades, només llegeixo per reafirmar allò que ja penso; per sort, sempre citen algun autor que em permet seguir submergint-me entre lletres. L’altre dia llegia una columna d’Enrique Ballester que explicava com el va fascinar un insult que els va dedicar l’afició del Nàstic de Tarragona en un dels seus viatges seguint el CD Castelló: «El nostre passat romà; el vostre futur rumà». Feien referència a la immigració que va arribar al País Valencià cap al 2000 des de l’est i, tot i el caire racista de la frase, em va semblar enginyosa. Com si fos una resposta d’examen de Medi Social.

Recordo quan vaig estar entrenant a Sitges i em deien que era pagès per ser de Vilafranca, com si hagués de ser un insult. A Vilanova són més pràctics: simplement són condescendents amb mi per ser de Vilafranca, com si una tara mental ens vingués donada amb l’escolarització al Penedès.

Per naturalesa, l’insult sempre ha estat un acte que representa l’odi i la ràbia per algun motiu, ja sigui social o personal. Es poden utilitzar insults simples i directes o d’altres d'enginyosos i creatius. Jo, per exemple, prefereixo els que insulten o falten al respecte amb sarcasme o ironia que els que ho fan de manera ruda. Prefereixo deixar la rudesa per donar estima, com un: «T’estimo, fill de puta!». Penso que hi pot haver molt amor en un insult si l’acompanya la paraula adequada.

Soc un fan dels càntics que escampen els aficionats dels equips de futbol. Lo que el ojo no ve de Canal+ va ajudar a afermar aquesta altra part, i no menys important, del futbol. Haig de reconèixer que eren altres temps i es cantaven coses que ara estarien censurades, per sort. Aquestes melodies van fer que m’interessés per com es tracten les aficions de diferents països. Per exemple: els aficionats del Manchester United canten «you’ll never get a job» als seguidors del Liverpool, recordant-los la crisi que van patir als anys 80 i que va tenir més del 20% de la població a l’atur.

Un dels que més m’agraden, però, és el que van cantar els aficionats del Celtic de Glasgow quan va morir la reina Elisabet II del Regne Unit. Als camps de futbol es feia un minut d'aplaudiments per rendir homenatge i els seguidors escocesos, en una mostra de creativitat i aprofitant les debilitats del rival per transformar-les en les seves fortaleses, van començar a cantar: «If you hate the Royal Family, clap your hands». Haig de confessar que aquesta cançó em té fascinat; quan la Berta era petita i tenia còlics i no podia dormir, l'hi cantava mentre anava amunt i avall de la cuina amb la campana encesa.

En aquests moments és quan m’agradaria dir que el futbol, a part de fer esport, m’ha permès estimar la música. Un estudi recent de la Universitat de Nou Mèxic (2011) mostrava que hi ha correlació entre l’humor i la intel·ligència. Aquest estudi em fa recordar algunes respostes d’examen que hem vist al centre. Per exemple, a una Situació d’Aprenentatge hi havia una pregunta que deia: «Digues dues coses que pots fer per estalviar aigua». La resposta: «1. No pagar-la. 2. Robar-li al veí». Li faltava comprensió i li sobrava carrer.

Espero que la Berta sigui capaç de triar un camí més legal, però procurarem que el sarcasme i l’humor siguin un tret important. Pel seu bé i pel nostre. I per si un dia es troba una pregunta d’examen que no sap contestar, que com a mínim tingui la capacitat de resoldre el problema amb creativitat.