Servitud voluntària i alliberament

Es pot ser esclau i pensar lliurement, i es pot ser lliure i pensar amb mentalitat d’esclau. La segona manera de pensar i, per tant, generalment d’obrar, és la que més abunda. I es pot entendre perquè, racionalment, de la condició humana i les seves fragilitats es pot entendre tot, la qual cosa no vol dir que s’hagi de compartir ni molt menys posar en pràctica. En bona llei, el desitjable és assolir una ment esclarida, de pensament lliure i tendent a la bondat, no tant per ser feliços de manera beneita (qui, amb consciència, podria ser-ho en un món tan desgavellat), sinó ser-ho pel fet de comportar-nos com a persones en un món deshumanitzat a gran escala.

Predicar amb l’exemple, ens deien els nostres pares i mestres. I és que en la construcció de la realitat els fets són l’únic que acaba comptant ja que determinen la realitat en un sentit o en un altre. En un judici, no hi ha un mig culpable: o s’és declarat culpable o s’és declarat innocent.

M’he submergit en aquestes reflexions inspirada per un article (31-5-2021) del sociòleg i crític polític Alfons Duran-Pich, en un paràgraf del qual ha escrit, i tradueixo: «Étienne de la Boetie, l’entranyable amic de Michel de Montaigne, als divuit anys va escriure un extraordinari i breu assaig amb el títol El discurs de la servitud voluntària. S’hi preguntava, en plena Edat Mitjana, por què el ciutadà se sotmetia a l’autoritat sense qüestionar cap de les instruccions rebudes. Aquesta servitud voluntària, aquest estrany comportament que ens esclavitza i ens priva de la llibertat de pensament i d’acció, acaba afectant la nostra salut mental. Perquè l’autonomia i la llibertat no poden créixer en terres de servitud».

Anotem l’afirmació: la llibertat no pot créixer en terres de servitud, o en ments servils. No s’avança cap a l’evolució del nostre potencial humà dins del marc mental de l’esclau, o des d’una posició subalterna, acomplexada o amb sentiment de culpabilitat. Amb el referèndum del Primer d’Octubre va semblar que sortíem d’aquest quadre mental. I cal insistir en el recordatori d’aquesta fita històrica perquè una cosa és parlar de l’empoderament del poble i una altra exercir-lo, altrament ens enganyem amb paraules buidades de sentit. D’una manera majoritària, o prou majoritària, aquell dia, convertint el desig en voluntat ferma, vam ser capaços de fer efectiva una solució a través de les vies per on circula la democràcia.

No hi ha hagut mai cap alliberament de cap poble o nació sense oposar-se al tirà, al rei o al president de torn amb la seva cort. Ni tan sols un cèsar autoritari no pot fer res sol, necessita esclaus i mercenaris, si bé alguns ho són i altres no, però artistes de la comèdia humana com són alguns, fan el paper de còmplices a conveniència. De justos al món hi ha els que hi ha, uns pocs, uns quants, segons ha estat dit des dels temps bíblics. En coneixem, és clar, i és la seva existència i el seu capteniment exemplar el que ens anima i encara ens fa confiar en la humanitat.

Cal, però, tocar de peus a terra per conèixer l’ombra que hi dibuixem, cal trucar a les portes de la ciència per anar a les entranyes de la psique humana per entendre el que no s’accepta gens de grat perquè és com un mirall de l’horror: que tal vegada un, una, és un esclau voluntari.

La llibertat comporta decidir i prendre responsabilitats, aquestes són les pedres de toc. El mecanisme bàsic o, si es vol dir d’una altra manera, el mecanisme primari, egoista i infantil del cervell, tendeix a la facilitat, a inhibir-se de la feina, a fugir d’estudi. El més còmode es deixar-se anar pel rost. Mantenir-se dempeus rebent l’embat de les tramuntanades sempre suposa un esforç. Per por, per mandra o per manca de compromís, no posar l’energia al servei d’un pensament la força del qual empenyi a la maduresa humana i actuar en conseqüència, ens pot dur en menys temps del que canta un gall a la gàbia que ens ofereixen de forma més o menys descarada tots els dictadors, ja siguin polítics, econòmics o culturals. El colonialisme, i com més subtil, més, es propaga en la ment i l’emmalalteix. Així esdevenim malalts d’esclavitud amb síndrome d’Estocolm si el policia que fa el rol de bo és prou llest.

Tancats a les fondàries de la caverna, com ja ens va il·lustrar Plató només veiem ombres, no la realitat. I el qui en surt i explica els avantatges de la llum, que és el discerniment de la realitat, en pot sortir ben mal parat perquè no són tants els qui volen obrir els ulls i responsabilitzar-se de la seva llibertat de debò, no la de fira. Socialment surt més a compte quedar bé, el més políticament correcte és sortir guapos i bons a la foto, encara que tants dels actes de cada dia desmenteixin aquesta posa. Fer-se malveure demana el coratge de les sibil·les i els baptistes del desert, ja que amb qualsevol excusa algú pot demanar, i aconseguir, que els tallin el cap. Com n’és, de difícil, doncs, i cansat, sostenir la força que cal per mantenir en consciència el què s’ha de fer i fer-ho segons la capacitat de cadascú, perquè ni de lluny som iguals tant con som necessaris en el conjunt. Però, ¿no és aquesta consciència, just el que ens fa humans, a la qual no podem renunciar si volem ser dignes de nosaltres mateixos?

Acabem d’entrar en un període tranquil, de seny escaldat al bany maria, d’entusiasme refredat, la flor de la creativitat aixafada. Uf, ja era hora, potser es diuen fins i tot alguns dels que aquell Primer d’octubre de 2017 van escoltar dins seu com es trencava l’anella de la cadena que els oprimia. La tranquil·litat com a renuncia, com a rendició, l’anar fent i qui dies passa anys empeny? D’aquí a vint anys en un món que va a la velocitat dels coets que viatgen a Mart, els samarretes grogues de la meva generació farem malves al cementiri. Èxit rodó, aplaudiments. Aquests maleïts catalans, aquests rebels ja no faran més nosa. La seva causa, enterrada. Voldria equivocar-me, ho desitjo de tot cor. Però només ho sabré d’aquí a uns anys si els visc. Ara sóc a temps, però, de llegir reflexions de periodistes de bon panyo com David González, que en un article (31-5-2021) escriu: «Com en el mite de Procust, el preu dels indults fake, és, de nou, serrar-li les cames a la democràcia perquè la llei càpiga en l’estret llit de l’autoritarisme». I no pas autoritarisme de dretes, cal afegir. A respecte, llegir les declaracions del podemita Monedero. Espanya és una i gran, tal com imposa, lliure, però, mai de la vida.

Es pot estar tranquil, i és desitjable la tranquil·litat, quan s’ha complert amb un deure, o quan s’ha solucionat un problema que ve de lluny i ha comportat tant de sofriment. No és el cas, el problema és vigent, i tot està per fer, en aquesta tranquil·litat, en aquest ralentí que va prenent un rostre obscè perquè ens situa de nou en el marc mental del servent, o dels bons nois i noies que fan bondat per un preu que fa llàstima, que ens degrada. La crueltat de les punicions estan a punt de fer el seu efecte, tal com estava previst. les forces obscures s’hi han aplicat amb mestria de segles; les receptes escrites als llibres de la Inquisició i els sicaris de determinada psicologia aplicada, gent experta en crear l’opinió convenient per narcotitzar el criteri de les masses, treballen a preu fet; les clavegueres de l’estat no plany sous ni mitjans.

Mentrestant, l’amo riu per sota el nas, i aquesta rialla també és obscena. Aquí és on es troben l’amo i l’esclau en la llei de correspondències perquè tots dos estan situats en el mateix vector. Per aquesta raó només hi ha una forma d’alliberar-se d’aquest circuït pervers que aquí, a Catalunya, fa segles que dura. No agrada saber la veritat perquè ens situa en un o altre vector: que l’amo necessita l’esclau, com per necessitat l’esclau se sotmet a l’amo en la malèvola lògica que els relaciona.

Cal subvertir, cal trencar aquesta lògica si es vol assolir la llibertat, començant per la mental. Cal pujar un graó en l’escala de la polaritat que no deixa sortir del cercle viciós. De manera conscient i decidida, cal deixar avall, al graó de sota, la correspondència que, com la del botxí i la seva víctima, encara ens lliga a una sínia o al conte de l’enfadós. Per dignitat humana, i per donar impuls a la justícia, aquí malversada i escanyada en el seu veritable mester que no pot ser altre que el d’actuar a favor dels drets humans i dels pobles. En aquest terreny estan treballant els exiliats, aquest és el valor de la seva feina. Perquè, com, en democràcia, poden ser inconstitucionals els drets fonamentals? Si es consideren inconstitucionals en una constitució com l’espanyola, que no els empara, és que aquesta constitució no respecta aquests drets considerats fonamentals en un consens universal de pobles civilitzats. Cal seguir dempeus en el camí de l’alliberament, i això ateny també al Govern de la Generalitat, ja que ho és gràcies al 52% dels vots independentistes.