Pacte o tracte

Perquè, mentre un pacte és simplement un conveni solemne, independentment del que s’acordi i com s’aconsegueixi, un tracte implica que aquell acord ha estat debatut entre les dues parts que el formulen. La història està plena de pactes en els quals un dels membres fa passar per l’adreçador a l’altre. Els tractes (o tractats) per contra, sovint s’eternitzen mentre no arriba l’acord definitiu que, habitualment, no contenta plenament a les dues parts però permet seguir avançant.

Em sap greu reconèixer que la idea em va venir escoltant una entrevista a Juan Carlos Rodríguez Ibarra, aquell president d’Extremadura que tantes males estones ens va fer passar als catalans amb les seves invectives, on l’apuntava com una de les formes de sortir dels atzucacs (en plural, sí, sí) on està ficat el nostre estat actualment. Perquè, segons Rodríguez Ibarra, si el PSOE abandonés les vel·leïtats “esquerranoses” de la seva actual coalició governamental amb Podemos i es fes més socialdemòcrata, podia arribar a ser un estímul per “centrar” al PP de Casado i fer possible així una socialdemocràcia dominant, tipus Alemanya, que deixés fora del terreny de joc a les forces extremes. Dels dos extrems. Un fet que, segons ell, Espanya necessita com l’aigua que fa mesos que no ens cau al damunt.

I ben pensat, la idea -que sincerament, no crec que sigui seva- resulta intel·lectualment atractiva. Perquè tenim massa tendència a posar en el mateix sac la negociació entre iguals i la negociació entre diferents. Basant el procés en la força de les raons i no en el poder dels escons o els vots. Oblidant que les lleis, al marge de ser com més justes millor, han de ser acceptades per quanta més gent millor. Pensem – en Rodríguez Ibarra s’hi referia- en la recent negociació dels pressupostos que, finalment, sembla que seran debatuts i, pel que tothom suposa, aprovats.

És evident que hi havia dos camins possibles vist el repartiment actual dels escons. Aconseguir un acord majoritari clar i ampli entre PSOE i PP (amb tot el que això hauria implicat per l’estabilitat del govern de coalició), o buscar els suports puntuals de dos o tres companys de viatge per assolir el llindar de vots necessaris per l’aprovació. Si cal, generant en la foscor dels passadissos, algunes abstencions que ajudessin a dur la barca a port. Analitzem les dues opcions.

En el primer cas, PSOE i PP haurien de buscar un tracte, és a dir, debatre prèviament quin pressupost es presentava i anar retocant els seus capítols de manera que, en el moment de fer-los públics, més enllà d’algun tema puntual per fer evident que és un tracte “entre iguals”, tot estigués ja acordat. Per evitar que en el debat preceptiu, algú es despengés amb un ciri trencat que ho engegués tot a rodar.

En el segon, en canvi, estaríem clarament davant d’un pacte, d’un canvi de cromos entre desiguals que a més, en el cas dels “menors”, necessiten demostrar a la seva parròquia que tenen capacitat d’influir en el resultat, mentre l’altre, el “gran”, aprofita l’oportunitat per mostrar la seva suposada magnificència i obertura. Però, siguem sincers. A qui, els pactes PSOE-PNB no el deixen amb la sensació de mercadeig entre un gran que vol manar a qualsevol preu i un petit que l’únic que vol és aconseguir més poder?. Naturalment, a casa seva. No fos cas que la gallina deixés de pondre ous d’or.

A més, tot plegat té un corol·lari. Un tracte entre iguals ofereix millors expectatives a la ciutadania. Perquè el que està en joc és tenir el poder. I, per tant, la competència hauria d’estar assegurada en tots els sentits. I la “componenda” descartada. Encara que, a voltes, sota el paraigua del be comú o la gravetat de la situació, ens l’hagin pogut encolomar.

Un pacte entre diferents (major i menor) per contra, té tota una altra dinàmica. El que està en joc és recolzar el poder del gros. Allò que tan bé sabia fer CiU. Per tant, la competència deixa de afectar als membres del pacte per passar a establir-se entre els aspirants a pactar, per veure qui pot oferir millors condicions al majoritari, convertint així la negociació per fer un pressupost o nomenar un govern, en un sovint vergonyant intercanvi de cromos.

Insisteixo i acabo. El fotut és que això m’ho hagin suggerit unes declaracions de Juan Carlos Rodríguez Ibarra que, ara, no té cap inconvenient en reconèixer la seva socialdemocràcia com ho feu també Felipe González.