Llengua catalana

On anem?

Manifestació en contra de l'aplicació per ordre judicial del 25% de llengua castellana. ACN / Albert Segura Lorri

Manifestació en contra de l'aplicació per ordre judicial del 25% de llengua castellana. ACN / Albert Segura Lorri

La cimera del clima de Londres, ja és història. Les quatre decisions que s’hi varen prendre son ja carn d’hemeroteca que quasi ningú consulta i que els polítics encarregats de gestionar-les no sembla que perdin el son per fer-les realitat. Les excuses per la complexitat del tema, la manca de solidaritat dels diversos països i la poca resposta de la ciutadania els exonera de la responsabilitat que un bon dia vàrem deixar en les seves mans per dur el nostre planeta a bon port. I, a més, no falta qui afegeix a tot això, la dificultat/impossibilitat d’afrontar un canvi d’aquestes dimensions amb les eines que tenim, i la varietat d’opinió que genera la diversa realitat en que cada col·lectiu conviu.

Fixem-nos en un detall d’aquest canvi climàtic. La pujada del nivell del mar. Per molts científics, un canvi que ja s’ha produït diversos cops en la història coneguda de la terra (Per exemple, els humans passaren a peu d’Àsia a Amèrica, pel que avui és l’estret de Bering entre Alaska i Sibèria) i que, per tant, no tindria res d’excepcional. Però també és un canvi que els ciutadans de les petites illes del Pacífic de només uns metres d’alçària sobre el nivell del mar, veuen com un problema gravíssim que farà desaparèixer inexorablement els seus hàbitats. I això, mentre els ciutadans catalans, per posar un exemple, segurament no ho estimen tan greu. A no ser que resideixin al delta de l’Ebre o tinguin la casa a primera línia de costa, clar. Per què, en què afecta a la gent de Vic que la Mediterrània pugi un parell de pams de nivell?

Aquest és el veritable problema. La dificultat per analitzar entre tots un problema. De forma objectiva i per actuar enfront d’ell de la manera més equànime i solidària possible. Podem tornar a la història per recordar la lluita dels holandesos a base de dics i comportes contra l’enfonsament de la zona de Zuiderzee, però sembla evident que aquella solució no es podria generalitzar a nivell mundial avui per avui. Podem salvar Venècia amb inversions milionàries, però difícilment ho farem amb la capital de Haití o Papua-Nova Guinea.

Lamentablement, aquesta tendència a sobreactuar davant de problemes concrets i propis però infraactuar quan el problema és global i aliè, mana. Recuperant aquell esperit borbònic que cridava a resoldre els problemes deixant passar el temps i actuar a les lleis més o menys naturals (“Laissez faire, laissez passer, le monde va de lui même”).

Aquests dies en tenim, en el camp de les llengües minoritàries, un exemple lacerant amb el català i la seva presència a la societat en general i, més en concret, a les aules. Tothom crida -amb raó- que calen accions de defensa de la nostra llengua. Però potser hauríem de recordar que, quan a la premsa, periòdicament, apareix la noticia de la mort del darrer parlant d’una llengua d’alguna tribu de terres ignotes, molt poca gent, nosaltres inclosos, s’esquinça les vestidures. Potser perquè, com en el cas de la pujada del nivell del mar, la majoria considera que la seva llengua -com el territori- està per damunt del nivell de risc i, per tant, aquella amenaça no l’afectarà mai. Oblidant que ningú té una aixeta o clau per aturar la pujada del nivell. I que, per tant, si en la cursa per la supervivència, van caient els darrers corredors, per més endavant que estiguem, algun dia podem arribar a ser el furgó de cua. El proper en passar a la història.

Perquè, a més, encara hi ha una darrera qüestió a plantejar-se. Què passa amb aquells que la situació obliga a abandonar el seu idioma? Es reparteixen entre els idiomes supervivents? Molt em temo que no. Que, basant-se en la llei del mínim esforça, tota aquesta gent es passi a la llengua dominant, ja sigui l’anglès o el xinès. Ningú aposta a perdedor. O no és aquesta l’estratègia dels nouvinguts a casa nostra des de terres que parlen altres llengües? Però no ens estripem la camisa. No fou això el que varen fer, majoritàriament, els espanyols vinguts de terres no catalanoparlants?

Per tant, agradi o no, sembla que ha arribat el moment de plantejar-nos molt seriosament i en multitud de temes: “On anem?”

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local