La ràbia motora

L’escriptura té moltes motivacions, molts agents provocadors: la novel·la Ràbia (Proa), de Sebastià Alzamora, és una resposta a una sacsejada, a un trasbals anímic monumental a causa de la mort per enverinament de la gossa Taylor sense que el seu amo arribi a saber qui l’ha enverinat i per què.

Amb l’extraordinària habilitat narrativa que li coneixem, Sebastià Alzamora, que a Ràbia s’inspira en la vida i en la mort del seu gos Cooper per enverinament, situa l’acció a Bellavista, un nucli turístic que recorda molt aquells llocs impersonals i degradats pel pas del temps que es poden trobar en illes tan meravelloses com Mallorca que ell coneix molt bé. Aquest lloc ara embrutit física i humanament és l’escenari de Ràbia: un indret ple de corrupcions a la vista i en complet descontrol per part de la no menys corrupta policia que fa els ulls grossos davant la delinqüència.    

En base a la lectura de Ràbia, no sembla agosarat fer aquí una comparança, no pas dels fets concrets sinó de la passiva pèrdua en tots els casos de sensibilitat envers la vida aliena, el dolor aliè i, més encara, causar-lo de manera activa.  

L’any 1961 va ser jutjat a Jerusalem Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS, i considerat un dels grans criminals de la història. A aquest judici hi va assistir la jueva Hannah Arendt, la filòsofa que a tenor d’aquella audiència pública va diagnosticar un fet insòlit: «la banalitat del mal». No va ser prou entesa. Arendt no pretenia disminuir l’abast del mal que ha ensangonat la memòria històrica del segle XX, sinó que pretenia posar consciència en el que el mal s’havia convertit: un fet ordinari.

Vet aquí el motiu de reflexió que inspira la novel·la Ràbia, i que troba les paraules exactes per definir la mort de la gossa i la mort absurda al mig del carrer d’una persona amb la qual l’amo de la gossa es trobava sovint en els seus passeigs: «Ell havia mort en Caminada des de la indiferència, com si es tractés d’un acte quotidià, anodí».

Enmig de tanta degradació, que en un del seus punts àlgids pren la fesomia del brètol del veí del xalet adossat on viu el protagonista de Ràbia amb la seva gossa Taylor, cal destacar les vetes d’humanitat que es van trobant en aquest tapís, fils lluminosos que manifesten gestos altruistes d’amistat, de solidaritat, de companyia fins i tot de qui menys un podria esperar.

Ràbia és molt més que una narració: és una meditació que aprofundeix en la manifestació del mal al nu que es dona en actes tan incomprensibles com l’enverinament d’una gossa, o en la mort a causa d’una ganivetada simplement perquè la víctima es creua al carrer amb un assassí que pres per una ràbia animal -vet aquí la metàfora entre la malaltia mortal i l’energia destructiva-, va a cegues a fer mal.

El mal en brut, poderosa energia del més inferior del nostre ésser, troba expressió escrita en una de les parets d’una edificació als afores de Bellavista: en el ventre soterrani de la caseta d’un polvorí de la Guerra Civil espanyola, el protagonista de Ràbia hi troba inscripcions de tota mena, si bé deixa constància de la que li crida més l’atenció. Una atenció que vol compartir amb els lectors: «(...) feta amb esprai vermell: consistia en les paraules white power, una damunt de l’altra, i al mig, entre les dues paraules, el signe de la creu gammada. Em va cridar l’atenció i he cregut que valia la pena mencionar-ho».