Política

Fins el monyó, per ser fins

Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso. ACN

Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso. ACN

Portem unes setmanes que fan feredat, almenys en el camp de la política.

El passat 11 de febrer es van commemorar 149 anys de la proclamació de la I República, i la coordinadora I República va fer públic un manifest on glosaven l’esperit d’aquell despertar republicà a Espanya: La primera república espanyola va suposar un experiment. Una proposta de futur de llibertats i drets on la ciutadania prenia per primer cop la paraula, i on la federalització del nostre estat començava a donar les seves primeres passes. Era el moment on per primer cop en moltes dècades, el liberalisme s’obria pas a la política espanyola, però també els primers moviments obrers de forma organitzada... Tot i la breu experiència, el seu model ens deixa un primer antecedent en valors socials, republicans i federalistes al nostre país que hem de continuar seguint en el nostre dia a dia per tal de tornar de en un futur proper assolir una nova república federal.

Però la història no va ser tant feliç com caldria. Tant és així que el juny de 1873 qui fou el seu president, el Sr. Estanislau Figueras, va dimitir amb una famosa frase que dona a entendre quin clima es vivia en aquell moment. “Señores, voy a serles franco: estoy hasta los cojones de todos nosotros”, i així es va quedar tant (in) tranquil, plegà veles, va fer les maletes i se’n va anar a França.

Per un  moment si aquesta darrera setmana els Sr. Estanislau Figueres hagués ressuscitat segurament hagués repetit, i més convençut que mai la mateixa frase i després, no a França, no, a la Conxinxina (passant per Waterloo, primer) hagués marxat, lluny de tot plegat.

Exagerat, sí, però no han estat uns dies per refiar-se massa de la política. I ho diem tot creient que és necessària i imprescindible per la nostra societat.

Participar activament en el debat, en la reflexió i l’acció política malgrat en ocasions invoquis la memòria del President de la I República i li donis tota la raó del món. Malgrat tot això la política com hem dit és imprescindible.

Aquestes darreres setmanes hem vist uns quants exemples de temes que fan trontollar la fe en la política com instrument de transformació social.

El pollo de vot del sr. Casero en el tema de la reforma laboral passarà a l’antologia del despropòsit. El diputat Casero ha guanyat un protagonisme inesperat. Mai la seva acció com a diputat segurament no hagués passat a la història i ara ben segur que passarà a la historia perquè el seu vot erroni,  permetrà que es tiri endavant el projecte de reforma laboral.

2 vots d’UPN s’esvaeixen i passen del sí al no i tot tremola. La Reforma se’n va a fer punyetes, però ai las, resulta que un diputat del PP s’equivoca. Errare humanum est  ja ho sabem, encara que ara alguns no ho vulguin reconèixer

L’error permet que la reforma laboral tiri endavant.

A partir d’aquí l’hemicicle s’incendia, el PP i Vox clamen al cel.

Trampa, tongo, estafa... de tot i més.

Equivocacions en les votació n’hi ha cada Ple del Parlament suposo però que després de la feinada de comprar dos vots als diputats del UPN que un error els tiri per terra tota la martingala doncs emprenya, i tant que el diputat Teodoro García s’engargallava cridant "¿Pero esto qué es?".

Primer diuen que la mesa, la Presidenta ha manipulat el vot, que el sistema informàtic ha esta piratejat...

Després rebaixen les acusacions però creuen que entre el que pensava el diputat i el que va fer no és correspon.

És prémer un boto o un altre, així de senzill.

Tot plegat genera una gresca política que fa pena.

El PP fa un recurs davant la Taula del Congrés i ara ja hi ha resposta. El vot del Sr Casero és vàlid i per tant inamovible.

En un extens informe de 17 pàgines van argumentant els arguments per no acceptar el recurs del PP.

Deixem aquí les conclusions:

2. El voto del Sr. Casero fue válidamente emitido y produce plenos efectos. Tal y como ha quedado acreditado, no se produjo un fallo en el sistema de votación, debiendo imputarse a un error material del diputado que el voto emitido no coincidiera con la voluntad que se quería manifestar. Y tampoco resultó violentado el procedimiento de votación telemática, el cual se desarrolló de conformidad con el régimen jurídico vigente, siendo así que, tal y como ha venido ocurriendo desde el inicio de la pandemia, la comprobación personal a que se refiere el artículo 82.2 del Reglamento se realiza, no en los términos del apartado cuarto de la Resolución de la Mesa de 21 de mayo de 2012, sino mediante la introducción de usuario y contraseña en la intranet de la Cámara. Por tanto, el Sr. Casero ha ejercitado de forma correcta y plena el derecho fundamental que le reconoce el artículo 23 de la Constitución.

Però encara hi havia aquest enrenou clarament impostat aquí a Catalunya vivíem un vodevil d’aquell de “comèdia d’enredo”, ara sí, ara no, ara entro per aquí i surto per allà. Per acabar com ja se sabia, que el Diputat Sr. Juvillà s’ha quedat sense escó.

Estaríem d’acord la majoria segurament que la sentència sobre Juvillà que l’inhabilita, i per tant perd la seva condició de diputat, és injusta, venjativa,  desproporcionada, tècnicament discutible o capciosa i  segurament innecessària.

També cal, però, una reflexió -amb temps i sense cap mena d’apriorisme- sobre si un càrrec públic pot tenir la desobediència un element per fer política. Perquè si un membre del legislatiu té aquesta opció suposo que acceptarà que la gent no compleixi les lleis que ell mateix ajuda a fer, oi?

Total, la Presidenta del Parlament s’ha lluït sobretot perquè va assegurar que es mantindria l’escó peti qui peti.

Invocar la desobediència.

Voler aturar el Parlament. Mantenir l’engany, fent creure que Juvillà era diputat quan ja feia gairebé una setmana que ja se l’havia donat de baixa i no constava en el web del Parlament i no se l’havia convocat...

Una gran impostura.

Baladreig inútil i sense sentit.

Per acabar rematant-ho: La culpa és dels funcionaris. I, ole!

Això si s’apunta a la desobediència anant a tallar la Meridina quan el govern en que participa el seu partit ha dit que cal modificar el lloc de la manifestació i prohibeix el tall.

Així qualsevol!.

Però encara hem viscut altres moments complexos quan s’han vist els resultats de les eleccions a Castilla-León on VOX té el paper d’àrbitre, per tant l’extrema dreta acarona poder directe.

Veurem si hi ha cordó sanitari o senzillament el PP es deixa estimar i a veure-les venir.

I per acabar de posar la cirereta del pastís, els del PP es llencen el plats pel cap i posen el partit a punt d’implosió.

Ayuso versus Casado. Casado versus Ayuso, ja es veia venir.

Aquets panorama és el que tenim. Com dèiem fa feredat.

Sortirà de la tomba el Sr. Estanislau Figueras per preparar els fastos del 150 anys de la I República mirarà el seu voltant i repetirà allò de que “Señores, voy a serles franco: estoy hasta los cojones de todos nosotros”, i encara hi afegirà possiblement. L’últim,que apagui el llum!

I malgrat tot seguirem creient en la política i el seu paper transformador.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!