La telefonista

Ho recordo de la meva infantesa. Quan calia anar a donar un encàrrec al meu pare a la Pirelli. Havies d’anar al locutori, explicar-li a una de les telefonistes i,  quan aquesta t’ho indicava, anar a un dels telèfons disponibles i començar a transmetre l’encàrrec quan ella et donava permís. De fet, sovint, a mitja conversa, es tallava un instant la comunicació i senties la seva veu que et preguntava si seguies parlant o si ja havies acabat. No fou doncs estrany que aquelles telefonistes -generalment tot eren noies- aviat tinguessin fama de saber tot el que passava pels seus auriculars gràcies a aquelles clavilles que connectaven i desconnectaven contínuament.

Sortosament, la proliferació del servei telefònic en xarxa, va fer possible establir les connexions directes que permetien converses privades. Cadascú tenia un número i trucar-hi significava tenir accés a aquella persona o als que vivien a la mateixa casa. Sense que ningú més, en principi, tingués la possibilitat d’escoltar la conversa que tu tenies, ja fos de negocis o d’amor. Però ja aleshores, a través del cinema, vàrem poder veure com la policia (i no sempre la policia) feia allò que es conegué popularment com “punxar el telèfon”. En el fons, repetir l’operació que abans feia la telefonista. Si el so, en forma de corrent elèctrica, corria per un cable, era factible derivar-ne una part cap a un auricular que permetia escoltar com els altres parlaven. I, per tant, espiar les converses telefòniques. Encara que, a voltes, la manca de “finor” de l’operació permetés als interlocutors -sempre segons el cinema- sentir el “clic” de la desconnexió, alertant així als delinqüents. Si fa o no fa el mateix que passava a les cases quan les germanes geloses o els pares preocupats, intentaven escoltar a través del supletori (encara amb cable) les converses tendres d’alguna filla amb el seu promès o amic. I el problema va seguir creixent en paral·lel a l’increment de l’ús del telèfon.

Fins que vingué l’anunci d’una nova tecnologia -avui encara proclamada- que encriptava aquell corrent, fent-lo incomprensible per qui no tingués accés a la clau de transformació. Tot semblava salvat.

I més encara quan aquella possibilitat de punxat s’esvaí en fer la comunicació independent dels cables físics, gràcies al telèfon sense fils. Els nostres secrets estaven aparentment protegits per codis més o menys complexos.

Però l’eclosió de la informàtica i la seva capacitat per analitzar milers o milions de dades en un moment, obrí la capsa de Pandora. Perquè, si la proliferació de les converses impedia a un mortal, personalitzat en una telefonista, estar al dia de totes les tafaneries, res impedia que una màquina amb un programa ho fes. O no us heu trobat amb indicacions a la pantalla de l’ordinador sobre coses que acabeu de fer? I qui li ha manat a la màquina que ho faci? El programa. Amb quina finalitat? En teoria, la d’oferir-vos un servei més eficaç i segur, però, qui ho garanteix? Perquè Wikileaks no és una invenció d’uns il·luminats, i tot el que han tret a la llum, s’ha demostrat real i verídic. I la pregunta angoixant és, per què no es pot fer el mateix des de l’altre costat?. Des del costat fosc.

Ara en tenim un fantàstic exemple amb el “Catalangate” que demostra com les converses de centenars de catalans han estat escoltades, transcrites -i qui sap si manipulades- gràcies a un programa informàtic israelià que teòricament només estava a l’abast de determinats governs i que calia utilitzar amb unes determinades limitacions i garanties. La tecnologia ho permet. Si és capaç de recollir i analitzar la informació que envien els milions d’ordinadors de tot el món per explicar-nos on hem estat, a quines botigues hem comprat, quin temps hem dedicat a veure sèries i altres dades “fonamentals” per la nostra vida, què li impedeix llistar les trucades que hem fet, gravar-ne els continguts i relacionar les nostres amistats i compromisos?

I si tot això fos públic, encara podríem acceptar aquesta violació de les nostres intimitats. Però el problema és que, com aquella telefonista de la meva infantesa, que segurament triava les converses que escoltava per estar al dia d’allò que li interessava o el que li havia dit el jefe, aquest sistema està en mans de persones que decideixen segons el seu criteri. I no sempre en benefici de tots.