Política

Dissentiment

Posant-la al mateix nivell -o potser fins i tot superior- que el seu antònim, el consens. Màgica paraula que, durant aquests quaranta anys que fa que som a l’OTAN ha anat de boca en boca sense distinció de tendència política, sexe o religió. Encara que a l’hora de la veritat, la majoria de vegades, sense fer-la del tot realitat o, sovint, manipulant-la sense massa escrúpols.

Perquè, si un consens es defineix com la conformitat de voluntats entre totes les persones que formen una corporació, potser cal recordar que el PSOE va entrar a l’embolic de l’OTAN amb el seu famós “de entrada, sí” i el partit dividit entre partidaris i refractaris a la incorporació. Sense oblidar la dimissió del ministre Fernando Morán com a cirereta del pastís. Per tant, de consens, no massa. A no ser que vulguem confondre la conformitat de voluntats, espontània, democràtica i global, amb la imposició de la voluntat de la majoria, premeditada, autoritària i parcial. Dos enfocaments que no acaben de ser el mateix. Perquè la primera opció implica negociar i arribar a acords com aquells que predicava Joan Capri en el matrimoni quan recordava en un dels seus monòlegs, aquella popular frase de “que quan un estiri, l’altre arronsi”. La segona, en canvi, està més a prop del tradicional “qui mana en Cadis?” del nostre refranyer autoritari, que resumeix la idea de consens que s’ha volgut defensar tots aquests anys de democràcia. Una idea que donava i dóna per descomptat que qui té més vots, fa el que pot. A no ser que la seva majoria sigui absoluta. Perquè aleshores el poder que d’ella es deriva també ho és i, per tant, als altres només els queda l’opció de callar i esperar l’arribada de temps millors.

O potser hauríem de dir els quedava. Perquè amb el nou món de les comunicacions virtuals, la facilitat d’arribar a la gent i la possibilitat de construir una realitat virtual diferent de la autèntica, permeten generar fílies o fòbies massives que poden arribar a condicionar als que exerceixen el poder i als que l’atorguen amb els seus vots.

Un tomb per la realitat més propera demostra, pel cap baix, la possibilitat d’aquesta situació. D’entrada, amb el vesper de la immersió lingüística on, en base a unes denuncies clarament minoritàries, s’ha fet caure un consens de molts anys que, com passa amb tots els consensos, no acabava de satisfer ningú però tothom donava per bo en ser resultat d’una negociació que les parts havien fet i signat en el seu moment. Però heus ací que, per causes que tots tenim clares, el poder (i no em refereixo només al polític) decideix capgirar la situació i, emparant-se en la llei redactada i no en la voluntat d’aquella negociació, troba una escletxa per tirar escales avall el resultat de quaranta anys de feina callada i constant, imposant un 25% de les classes en castellà. Sense donar cap indicació sobre com fer-ho ja que la seva implantació es deixa en mans dels “operaris” i els seus caps immediats que cada dia s’enfronten al repte de la pissarra i l’ordinador. Talment com si a un mestre d’obres i als seus paletes, els manessin fer una casa sense donar-los plànols i indicacions.

Però la cosa no acaba aquí. Perquè la reacció dels grups polítics catalans del 24 de març, quan decideixen treballar junts per blindar aquell model d’ensenyament en català, acaba essent l’esca del pecat que dinamita un consens polític superior que permeté en el seu moment fer un govern català. L’abandó per part de Junts per Catalunya de la plataforma creada amb aquell objectiu, sumada a l’absència inicial i mantinguda de les CUP, debilita qualsevol decisió o proposta que puguin fer ERC, el PSC-PSOE o els Comuns, passant del consens al més que probable dissentiment mentre el rellotge i el calendari van acostant la data fatídica del compliment de la sentència del TSJC.

No m’allargaré amb altres mostres de dissentiment en el nostre panorama polític. Estan en el cap de tots. Només m’agradaria insinuar que, mentre els consens cohesionen -de bon grat o per força- les organitzacions, els dissentiments actuen com disgregadors d’aquestes mateixes realitats. Empenyent als “manadors” i als “manats”, als poderosos i als aspirants a les cadires, a buscar més poder en unes eleccions anticipades on, naturalment, intenten “marcar paquet” diferenciant-se dels rivals, companys de viatge i fins i tot correligionaris no del tot coincidents. Això sí, predicant a tort i a dret que com el consens no hi ha res, mentre practiquen, a cada segon del dia, el dissentiment.

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local