Política

Demuntarem la transició?

Perquè cal recordar que, quan vàrem voler definir el futur de l’Espanya post-franquista, hi havia un moviment molt potent, encapçalat per Euskadi, Catalunya i Galicia, que defensava les diverses identitats i reclamava certs grau d’autogovern diferenciats i diferencials. Probablement perquè Euskadi intentava integrar Navarra, Catalunya somniava amb els Països Catalans, i Galicia volia sortir, al preu que fos, del estigma franquista. De fet, les tres regions tenien un passat històric republicà que havia arribat força lluny en la seva proposta d’estatut d’autonomia, fruit de la seva consciència nacional i voluntat de progrés. I tenien organitzacions polítiques i socials força importants que feien sentir la seva veu en aquells primers intents de reestructurar el país.

Però, agradés o no, allò no era suficient. La suma de les tres regions (fins i tot ampliades) no donava majoria suficient. Sobretot tenint en compte que el recolzament intern a cadascuna no era unànime i, si som sincers, tampoc majoritari tot i les manifestacions tan importants que es varen generar. Calia doncs ampliar aquest bàndol. I fou aleshores quan tots els ulls es varen girar cap a Andalusia.

La regió també havia tingut un passat independentista que buscava separar-se d’Espanya. El 1883, en el marc de la lluita cantonal, Andalusia havia redactat la progressista Constitució Federal de Antequera que volia independent la regió, encara que mai arribaria a tenir vigència.

La segona República suposà una nova oportunitat per Andalusia que, l’any 1931 redactava un projecte d’Estatut de Govern Autònom d’Andalusia, mentre Catalunya, Euskadi i Galicia que s’havien anticipat, veien aprovat i implantat el seu. Tot i que, el rumb de la revolta franquista triomfant a Galicia, desballestés el tercer estatut, impedint-ne l’aplicació, al mateix temps que frustrava les il·lusions andaluses, també per mor de la victòria franquista a la zona.

La tercera oportunitat fou la definitiva. Mort Franco, proclamada la democràcia i aprovada la constitució de 1978, es preveia un estat autonòmic amb tres vies d’accés a ell. La ràpida, la lenta i la excepcional.

La primera -article 151 de la Constitució- era promoguda per les diputacions o cabildos amb el suport de diputats i senadors, que creaven una assemblea que redactava un estatut d’autonomia que calia refrendar per majoria absoluta global i de cada província implicada, per passar-lo després a la comissió constitucional del congrés que li donava la forma definitiva (amb ribot o no), que era votada novament en referèndum a la comunitat i després ratificada per les dues cambres de Madrid. Però per facilitar això, calia tenir “antecedents autonomics”, haver votat històricament un estatut. Requisit que només complien les tres regions esmentades.

Andalusia, però, va insistir en acollir-se al 151 que moltes forces demanaven i intentar decantar la balança cap a l’estat autonòmic. Complint-ne els requisits exigits, fou autoritzada a fer, amb retard, un referèndum el 28 de febrer de 1980. Però Almeria no tingué majoria absoluta com a província, obligant a les corts espanyoles a modificar la llei que regulava el procés i retardant la proclamació definitiva de l’estatut fins el 30 de desembre de 1981, deixant en la gent un cert sentiment de frustració que, intueixo, sobreviu.

Per això, quan ara tornen a bufar vents independentistes en algunes comunitats “històriques” del article 151, els ulls es tornen a girar cap a Andalusia on, curiosament, aquelles ànsies d’autogovern de la transició semblen haver-se esvaït. I veiem com les enquestes apropen al PP -segons el partit fins i tot en solitari- al palau de San Telmo, malgrat els missatges centralistes  que ells i els seus possibles socis de Vox han explicitat reiteradament. I sense oblidar l’atac frontal de Nuñez Feijoo contra l’anomenat ”apartheid català”, preàmbul, pel que sembla, d’una campanya espanyolista que marcaria les municipals i buscaria, a les generals, foragitar les esquerres de la Moncloa.

Per això em pregunto:Volen tota aquesta colla desmuntar la transició, tornar a 1978 i agafar el camí al que vàrem renunciar aleshores?. Aquell del UNA, GRANDE i (amb minúscules) libre.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!