Cantava amb cor i ànima

Un ictus traïdor, però, l’havia sacsejat fortament el  primer trimestre de 2021. Com es diu en argot boxístic, mai no llençà la tovallola, malgrat que, finalment, ha perdut el combat per punts. 

Ens deixa el llegat d'una discografia fantàstica: cançons angleses (sobretot, jazz, swing i country), sardanes i bandes sonores de pel·lícules, totes elles traduïdes i adaptades al català. No solien “quadrar” tant amb el castellà, que té vocables més allargassats (com ara els acabaments dels participis verbals). 

Na Núria va ésser figura singular de la “Nova Cançó”. Situo l’esclat oficial d’aquest moviment al mes de gener de 1959. Concretament, en Lluís Serrahima -mort exactament dimarts vinent farà 2 anys- quan publicà un article a la revista “Germinabit” (circular de la Unió escolania de Montserrat), demanant de compondre cançons ajustades a l’època. Aquest fou l’eix i l'estendard que començà a voleiar la bandera del principat. Ell fou l'autor de la lletra del “què volen aquesta gent” (de na Maria del Mar Bonet): una de les primeres que s’interpretaven en català, durant la dictadura d'en Franco. 

Col·lateralment, hem de contemplar el suport dels qui s’anomenaren “Setze jutges”: un grup de cantants catalans fundat (el 1961) per Miquel Porter Moix, Remei Margarit (esposa d’en Serrahima) i Josep Maria Espinàs. Es proposava d’impulsar la cançó dels Països catalans, reivindicant normalitzar el nostre idioma al món de la música moderna. Altres noms d’aquesta iniciativa/revifalla ho foren Joan Manuel Serrat, Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta i Rafael Subirats, entre d'altres. No cal dir que el rerefons polític que l’envoltava incómoda -i de quina manera!- el govern de l'època. 

Podem convenir l'any 1968 com l’etapa final del model “Nova  Cançó”. Fou quan els “setze jutges” plegaren veles i en Serrat abandonà el monolingüisme. Coincidí amb la gravació de la cançó “El mig amic” (d'en Peret, el gitano). En Manolo Vázquez Montalbán la considerà “la millor cançó de la nova cançó catalana”, essent interpretada (l’any següent) al programa de TVE “Las galas del  sábado”, presentat per Joaquín Prat i Laura Valenzuela.

Convé remarcar, aleshores, la gran farsa nacional ordida vetant la presència d'en Serrat al festival d'Eurovisió. A banda que se'ls hi va veure el llautó no deixant-lo cantar, val a dir que els drets de la cançó (en català) pertanyien a una altra discogràfica. Com era costum, TVE va fer una selecció i Zafiro proposà 3 temes: “Nos falta fe” (de Juan & Junior), “Los titiriteros” (del propi Serrat) i “La, la, la” (del Dúo dinámico). Finalment, es decantaren per la darrera, bo i pregant que la cantés el noi del Poble sec. Les fortes pressions polítiques, tanmateix, ho van dinamitar. 

Em prenc la llicència de cloure aquest escrit amb un parell de cites poètiques. La primera, d’una memorable cançó seva (de 1965): “Anirem tots cap al cel. Que toquin les trompetes. Anirem tots cap al  cel / amb les mans ben netes. No ens caldrà portar bastó, ni sandàlies, ni sarró”. Que allí ens hi puguem retrobar! 

…La segona, a partir d’en Miquel Martí i Pol: “torna al teu clos i fes t'hi forta / amb una opció de vida, ara que saps / que morir-te no és la mort i emplena / d'amor el buit de l’estimada morta”.