D'un talús al caos

La imatge és tan simple com inquietant: un talús que cedeix. Un despreniment aparentment menor que desencadena un accident ferroviari a Gelida i, amb ell, a part de les víctimes innocents, un col·lapse de la mobilitat de dimensions mai vistes. El que havia de ser una incidència puntual ha acabat convertint Catalunya en un caos de mobilitat que posa en evidència, una vegada més, la fragilitat d’un sistema d’infraestructures clau.

La caiguda d’aquest talús va interrompre una xarxa ferroviària que utilitzen anualment més de 100 milions d’usuaris. Una xifra que parla per si sola i que explica fins a quin punt el tren no és un servei accessori, sinó una columna vertebral del país. Quan aquesta columna falla, les conseqüències són immediates: trens cancel·lats, estacions saturades, usuaris atrapats i una sensació generalitzada d’improvisació i abandó.

L’efecte dòmino no es va fer esperar. El col·lapse ferroviari va acabar provocant el tall de l’AP-7, l’autopista amb més trànsit internacional de l’Estat espanyol, un eix fonamental per al transport de mercaderies entre la península i Europa. El resultat: cues quilomètriques, camions immobilitzats, rutes alternatives desbordades i pèrdues econòmiques que s’acumulen hora rere hora.

Aquesta situació va acabar impactant també en l’activitat del port de Barcelona, el més important de l’Estat. Interrupció de l’activitat, retards en la logística, dificultats en l’accés de mercaderies i una afectació directa a la competitivitat d’un dels principals motors econòmics del sud d’Europa. Quan fallen el tren, l’autopista i el port alhora, no estem davant d’un problema sectorial, sinó d’una crisi sistèmica.

És precisament aquí on sorgeix la pregunta clau. El tall de l’autopista amb més trànsit internacional i la paralització parcial del principal port de l’Estat haurien d’haver activat, de manera automàtica, una actuació prioritària i d’emergència per part del govern espanyol. Parlem d’infraestructures estratègiques, de competitivitat econòmica, de credibilitat internacional. I, tanmateix, la resposta no ha estat ni ferma ni excepcional.

No s’han vist tots els mitjans disponibles desplegats amb urgència. No s’ha transmès la sensació que l’Estat consideri el que ha passat com una emergència molt greu amb potencial d’afectar seriosament, a més a més de les persones, a l’economia. Davant d’aquest fet, la reflexió és inevitable: aquesta manca de reacció és fruit de la inconsciència, de la incompetència i de la desídia habitual? O és, conscientment o no, una nova expressió del maltractament estructural que rep Catalunya per part de l’Estat espanyol?

La pregunta incomoda, però és legítima. Perquè quan una incidència menor ha afectat a d’altres territoris de l’estat, la resposta ha estat ràpida, contundent i amb recursos extraordinaris. Aquí, en canvi, el missatge implícit sembla ser que el col·lapse ha de formar part de la normalitat, que l’impacte econòmic d’una crisi d’aquestes dimensions és assumible quan es tracta de Catalunya i que la paciència dels usuaris i del teixit productiu és infinita.

D’un talús al caos. No només com a metàfora d’un sistema d’infraestructures fràgil i mal mantingut, sinó també com a símbol d’una relació desequilibrada i malalta. Una relació en què Catalunya suporta les conseqüències d’una manca d’inversió i d’una resposta política que mai arriba quan la urgència de la situació reclama, talment com si fos un episodi més de la guerra bruta Estat-Catalunya que pensàvem oblidada. Malauradament – i malgrat els esforços del govern català – lluny d’esvair-se aquestes sospites, cada cop es fan més versemblants.  I mentre això no canviï, el proper talús que cedeixi seguirà mantenint el país al límit.