La cara fosca

No descobreixo la sopa d’all si dic que la política, com les monedes, té dues cares. Una de brillant, fins i tot podríem dir “glamurosa“, que mostra als seus actors i actrius en reunions, sopars, trobades i actes socials de tota mena, i una altra de més fosca en la qual els intèrprets (diuen) es tanquen en despatxos, dinen en reservats de restaurant o viatgen en iots o limusines, amb gent de dubtosa reputació amb qui tracten temes més o menys vergonyants.

Darrerament, sembla que la moneda no para de caure del costat més fosc. Fent més o menys soroll i més o menys amplificat. Un soroll que sol despertar fantasmes del passat més o menys llunyà. I que demostra un i altre cop que, per més que els juristes s’esforcin en repetir que tothom és igual davant la llei, sembla que hi ha persones més “iguals” que altres.

Perquè, si alguna cosa demostra la comparativa que molts fan a dia d’avui entre la sentència del tribunal suprem pel cas dels ERE andalusos i la inhabilitació de la presidenta del Parlament de Catalunya Laura Borràs, és que fets de gravetat escandalosament diferent poden acabar ficats en un mateix sac de confusió i arribisme mediàtic. Els dos casos son de corrupció, certament. Fins i tot puc acceptar l’argument purista que molts invoquen quan diuen que defraudar no depèn de la quantitat. Que tot comença quan es “desvia” el primer euro. Però comparar la trapelleria de fraccionar un pressupost per estalviar-se el concurs públic que podria espatllar les expectatives d’un amic que hi concorre, amb el saqueig sistemàtic i la desviació programada d’uns fons excepcionals destinats a ajudar les empreses amb problemes i els treballadors en atur, em sembla un despropòsit.

Però la llei té això. La llei i el meu estimat diccionari. I quan diu que la corrupció desvia algú de la rectitud per induir-lo a obrar il·legalment, obre la porta a totes les interpretacions de la frase. Sobretot perquè, com deia el meu avi, a les paraules se’ls fa dir el que es vol. I a les interpretacions, molt més. Perquè, per exemple, quan es diu que el senyor Griñán no va cometre delicte ja que ell no va signar les transferències als empresaris corruptes, s’està fent una trampa gegantina. O si més no, una omissió vergonyant. Perquè cal suposar que la persona o persones en qui havia delegat la responsabilitat d’executar aquella ordre, s’havien d’haver llegit la disposició i, per tant, reflexionar sobre si allò que estaven fent era o no legal. I, en cas d’arribar a una conclusió afirmativa, negar-se a fer-ho. De la mateixa manera que els que els havien transferit la responsabilitat, en tenir notícia del primer dubte raonable, haurien d’haver-se posat a disposició del legislador tot demanant-li que rectifiques el text que havia permès aquella malifeta, i de l’executiu perquè decidís el seu futur.

Però, no ens enganyem, aquí tothom va a la seva. Els presumptes culpables a salvar el seu cul de cadira, i els acusadors a fer caure al contrincant. I actuen segons els interessos del moment i el que els seus superiors els demanin o manin. O algú dubta que, si la sentència definitiva dels ERE ha necessitat uns quants anys i més d’un miler de folis impresos, és perquè una gran part del PSOE (actiu i passiu) s’ha dedicat a retardar el procés judicial tant com ha pogut? Sense descartar que l’esperada resolució final s’hagi produït ara, per intentar que el PSOE de Sánchez, que no acaba d’aixecar cap, quedi definitivament derrotat. O ningú ha pensat que la persecució de Laura Borràs pugui ser la penúltima maniobra contra aquella Convergència i Unió que encara es resisteix a passar per l’adreçador?

Reflexions que no  ens haurien de fer oblidar que aquestes accions les duen a terme funcionaris (elegits o d’oposició) que en condició de tals han d’executar -responsablement- les ordres dels seus superiors sempre que no contradiguin la legalitat. Aquests mateixos funcionaris governamentals entre els que hi ha aquells que gaudien d’una prejubilació daurada (amb sou íntegre) sense sortir del menjador de casa, i que ara se’ls mana exercir el teletreball, reincorporant-se a la feina des d’allí. Per demostrar una vegada més que, en aquest estat, qui la fa la paga. O si més no, així ens ho intenten explicar cada cop que la moneda cau per la cara fosca.