Estabilitat, si us plau

Que una cosa sigui estable, significa que tendeix a perseverar en un determinat estat o posició, i que, quan pateix una pertorbació que els hi altera, té una tendència natural a recobrar-los si cessa la pertorbació. Un exemple força comú i clar és el del balancí que, quan el desplacem de la seva posició d’equilibri, tendeix a recuperar-la tant bon punt desapareixen les causes del desplaçament.

Per altra banda, convé recordar que l’estat d’un objecte -seguim amb el balancí- depèn de les forces que actuen damunt d’ell. El balancí buit té una posició d’equilibri determinada. Quan pengem l’americana del seu respatller, aquesta posició d’equilibri canvia, recuperant-se quan despengem l’americana.

Però aquesta estabilitat té la seva complicació. Perquè els objectes tendeixen a ser afectats per forces diverses que actuen en moltes direccions. I és la suma geomètrica de totes elles la que determinarà si la posició de l’objecte ha de canviar o no.

Perquè, darrera consideració física, un cos pot tenir diverses posicions d’equilibri segons com actuïn aquestes forces i ell estigui posat. Una cadira, per exemple, té una posició d’equilibri “bàsica” quan les puntes de les seves potes estan tocant el terra. Però si la vaig inclinant en un determinat sentit, arribarà un moment que caurà de costat per quedar ajaguda sobre aquest. Quieta, és a dir estable, però no en la posició “bàsica”. Una caiguda que es produirà quan el punt de la cadira on es concentren totes les forces, quedi per fora de la superfície que delimiten les puntes de les potes aplicades a terra. Aquesta és la raó per la qual les cadires de quatre potes son més estables que les de tres. La anomenada “superfície de sustentació”. Però també la que fa que una cadira de quatre potes pugui “ballar”, si una de les potes és de llargària diferent (en excés o en defecte) i, per tant, les altres tres defineixen una superfície de sustentació alternativa. Una alteració que mai es produirà en una cadira de tres potes (a menys que sigueu equilibristes) donat que el repòs sobre dues potes no determina una superfície sinó una línia.

Aquest model de la cadira, probablement, ha influït en molts aspectes de la nostra cultura, i també, com no, en el de la política. La definició racionalista dels tres poders que s’aplica en la majoria de sistemes de govern moderns i democràtics n’és la prova. Segons molts llibres de política, el bon govern d’un estat actual és el resultat de l’equilibri entre el poder legislatiu, que acorda i elabora les lleis, l’executiu, que les aplica i les fa complir, i el judicial, que les interpreta en cas de conflicte i en defineix els premis o càstigs que se’n generen.

Una estructura i procediment que es definí amb l’arribada de la democràcia i després de força segles de tenir els tres poders concentrats en una única persona, el rei, que tenia la darrera paraula en les tres facetes esmentades. Però que solia delegar en parts del territori, a representants seus, per aplicar i fer complir les seves lleis. Per tant, en l’equilibri inestable d’una cadira de tres potes en la que els súbdits no tenien altra cosa a fer que callar i obeir.

L’arribada de la democràcia va suposar els canvis que tots coneixem. La figura del rei va donar pas a la del president de la funció executiva elegit pel conjunt de ciutadans. La dels “súbdits de mèrit”, per la seva banda, generà els òrgans legisladors (Congrés i Senat en el nostre cas). Finalment, la del judicial (la gran novetat) que substituïa l’exèrcit més o menys autònom i que el transferia a l’àmbit del poder executiu mentre creava una justícia independent com a tercera pota de la cadira institucional, deixant novament a la ciutadania en el paper de col·laborador necessari a través dels processos electorals que, des de la capacitat per canviar els protagonistes, semblava que havien de representar al poble.

Aquests dies, amb la pugna, entre altres, del fiscal general de l’estat Álvaro Garcia Ortiz i el president del PP Alberto Nuñez Feijoo ha quedat clar que la cadira de tres potes no és un model d’estabilitat. Potser si creéssim una quarta pota basada en la ciutadania que ara es limita a mirar i votar, la cosa milloraria? Potser la cadira ballaria una mica, però tindríem menys possibilitats d’esmorrar-nos tot fent-la ballar. I no caldria canviar, com ha fet en Trump, el ministeri de defensa pel ministeri de guerra.