Piròmans

Exemples al llarg de la història no en manquen. Motius o justificacions per les seves accions, tampoc. Però si un destaca pel damunt de tots és el de Neró, acusat per la gent del seu temps i per alguns historiadors posteriors, de ser l’impulsor i responsable de l’incendi de la ciutat de Roma l’any 64 després del naixement de Crist, arribant al detall d’acusar-lo d’haver agafat la lira i arrencat a tocar i a fer cançons mentre contemplava l’incendi que destruí bona part de la ciutat. Una acusació de la qual es va exculpar, hàbilment, passant el mort a la secta emergent dels cristians que els romans de pro miraven amb recel. Tot plegat una sospita que es va reafirmar quan, uns quants anys més tard, la ciutat francesa de Lugdúnum (l’actual Lió) va cremar com Roma i Neró va destinar una important quantitat de diners a la seva reconstrucció, fet que fou interpretat com un intent de fer oblidar l’anterior incendi i quan, un cop cremada la capital de l’imperi, Neró la feu reconstruir amb recursos públics, però començant pel seu propi palau, sensiblement millorat i fet més sumptuós.

Sembla clar doncs que, si més no en casos com el de Neró, el foc era una eina habitual en les repressions dels que gosaven aixecar la veu contra el poder regnant. Però també la manera com el mateix poder castigava als díscols. No endebades, poders tan importants com algunes monarquies o òrgans repressors com la Inquisició, tenien entre els ventalls de procediments repressius l’ús del foc en l’execució de les sentències de mort o en el càstig de viles o castells que s’havien resistit a complir les ordres del poder establert.

Naturalment, hi havia una diferència fonamental en la consideració d’aquestes accions, segons fossin fruit d’una decisió del poder que manava o d’una resposta d’una comunitat oprimida enfront una acció totalitària d’un poder qüestionat. Sobretot perquè els poders, des de sempre, han tingut la capacitat de -enfront una mala acció seva- generar explicacions més o menys creïbles i destinades a passar la culpa al bàndol contrari mentre, per altra banda, els oprimits no han tingut accés, generalment, a donar explicacions i, per contra, han hagut de patir campanyes de desprestigi que el poder qüestionat ha escampat arreu. Només cal veure, a tall d’exemple, com el president israelià Netanyahu ha denunciat, sense posar-se vermell, que la fam dels palestins és un invent dels que no li volen bé. A ell, és clar. 

Però aquesta setmana, si el mot “piròman” ha estat emprat en els mitjans de comunicació d’algun país, ha estat certament en el nostre i arran de la proliferació d’incendis forestals a la part occidental de la nostra península.

Alfons Rueda, president de la Junta de Galicia i Elías Bendodo, vicesecretari de coordinació autonòmica del PP penjaven aquest adjectiu al nom de la Directora General de Protecció Civil i Emergències, Virginia Barcones, en resposta a les seves declaracions acusant a Galicia, Castella i Lleó i Extremadura de demanar impossibles per poder responsabilitzar al govern de l’onada d’incendis.

I tot, arran de les declaracions de Alberto Núñez Feijoo del 15 d’agost en les que va reclamar poc menys que la mobilització de l’exèrcit espanyol per fer front als incendis desbocats i que l’afectada, en la seva resposta posterior, va titllar com “impossible”.

Però la guspira ja s’havia pres. I el panorama es va anar escalfant a base de declaracions de rèplica i contrarèplica fins arribar a la situació actual en què, més que buscar solucions i formular-ne la proposta, es persegueix provocar la reacció del contrari, segur que amb l’esperança que la tensió acabi fent-li perdre els nervis i el capteniment davant l’opinió pública.

Perquè, sortosament, els nostres “piròmans” no poden seguir l’exemple de Neró, amb les execucions sistemàtiques on va incloure la de la seva mare i el seu germanastre. O les “ordres de suïcidi” que, entre altres, afectaren al seu mentor, Sèneca. O l’assassinat a cops, per ell mateix, de la seva dona Poppea, incapaç de donar-li un fill.

Perquè, el consol de recordar que Neró va acabar suïcidant-se, francament, no compensa tot aquest desgavell.