Poesia

Llocs per estimar

Coberta de 'Lugares que amar', de Goya Gutiérrez. Eix

Coberta de 'Lugares que amar', de Goya Gutiérrez. Eix

A Lugares que amar (In-Verso), de Goya Gutiérrez, nascuda a Cabolafuente, Saragossa, l’any 1954, des de fa molts anys resident a Castelldefels i amb una llarga trajectòria poètica, ha pres de nou la veu per revalidar, amb força, en els nostres dies trasbalsats, el que fa un segle va escriure Marina Tsvietàieva: «Tot fa bé al poeta». Sí: des del goig fins a l’esqueixament de l’ànima.

Els llocs i els no-llocs, és a dir, els llocs concrets que ens arrelen i els estadis de la ment que ens fan enlairar, tenen la mateixa categoria en les regions del sensible i l’espiritual de l’existència humana. Per tant, són material sensible i inspiració. Una pel·lícula, una obra de teatre, un quadre, una escultura, una fotografia, un poema, una catedral, un rostre, un record, són receptacles la contemplació dels quals és converteix en un «lloc» per estimar.

A La hermosa veta, la primera part de Lugares que amar, trobem en efecte un fil d’or que es desplega en la contemplació-reflexió-record visual i mental de pel·lícules com El setè segell, d’Ingmar Bergman, Medea, de Pier Paolo Passilini o El cel sobre Berlin, de Wim Wenders. Setè art, o obres de teatre com Yerma, de Federico García Lorca o Hamlet, de William Shakespeare, que donen fe de l’art que salva, o, si més no, de l’art, la seva bellesa que consola pel fet de fer-nos viatjar al nostre centre on hi fructifica la vida viscuda amb intensitat en un diàleg permanent entre la burla i la bondat, o el goig i la mort, camins per «trobar finalment l’amor». Alfa i omega de l’existència, l’amor relliga els extrems, com en aquesta bella imatge poètica de «l’àngel madur» que «sacrifica les seves ales» per «provar el color de la terra», com escriu Goya Gutiérrez en el seu homenatge al film de Wim Wenders.

A la segona part del llibre trobem els poemes que componen Lugares que amar, començant per una oda a l’Univers que en la seva grandiositat es va desplegant en els llocs-i-petites-coses que aquí són pedres, allà són estrelles, o aquí és memòria i allà és compassió, fruits de la nostra quotidianitat més propera, com la vivència dels dies tràgics de la pandèmia o les violacions que no cessen i sempre sagnants, ja siguin en guerra o en temps de pau. I tot això sumat a l’alegria íntima d’obrir els ulls cada matí: una epifania domèstica de valor còsmic, tal com la canta la poeta que, lúcida, és ben conscient que «nadie escribirá por nosotras cuando estemos muertas». Cal, doncs, aquest testimoni viu en la confiança que com més creix el poeta més creix la persona, i com més creix la persona més creix la poeta: Goya Gutiérrez, plena d’una bellesa serena que a través dels versos de Lugares que amar expressa l’amor pels espais i la gent estimada, les seves ferides i els seus fulgors, la seva vulnerabilitat i heroïcitat, la vida de l’ànima i la seva cançó.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!