Monarquia

Monarquia 2.0

El rei Carles III d'Anglaterra i la reina consort, Camilla Parker Bowles. Buckingham Palace

El rei Carles III d'Anglaterra i la reina consort, Camilla Parker Bowles. Buckingham Palace

Com que suposo que la Diada generarà un allau de comentaris i valoracions, permeteu-me que em fixi en la mort de la reina britànica Elisabeth II i el panorama que això genera, per poder fer una comparança amb la nostra monarquia, demostrant que, com la democràcia, aquest sistema de govern pot tenir diversos plantejaments. Una comparança que abasta tres nivells.

El que marxa - Amb una diferència clara entre l’estrella inicialment qüestionada i avui venerada de Elisabeth II i la inicialment lloada per conveniència i avui incòmoda d’un Joan Carles I exiliat però amb rebequeries absolutistes ocasionals. Amb la balança clarament decantada en favor de la primera que representa el rei/reina que tots els monàrquics voldrien. Fins i tot amb la companyia incòmoda i faldillera de Felip d’Edimburg i la de la patidora i resignada Sofia de Grècia.

El que mana – Amb una nova diferència entre el rei espanyol que, amb 8 anys de regnat, no acaba de aconseguir una gran popularitat, en part per les actituds fredes i distants de la seva dona i els embolics interns de la família, i el britànic que, provinent d’una vida principesca amb escàndols varis fins la separació de Lady Di, ha aconseguit uns darrers anys de relativa tranquil·litat gràcies al seu controvertit matrimoni amb Camila Parker, que li han suposat una acceptació creixent per part del poble tot i no arribar, ni de lluny, a la de la seva mare. Amb la balança, per tant, força equilibrada en percentatge absolut però amb tendència a decantar-se cap al costat britànic a poc que Carles III s’apliqui i faci bé els deures.

El que s’acosta – També amb una clara diferencia entre el cas britànic i l’espanyol. Perquè mentre l’ara príncep de Gal·les, Guillem, fill de Carles III, va creixent en popularitat i acceptació, Leonor de Borbó no acaba de ser acceptada d’entrada, en espera de la seva progressió en el paper de successora del seu pare. Per tant, amb la balança decantada també cap el costat britànic, sobretot si tenim en compte els embolics de la nostra casa reial amb les germanes de Felip VI, els seus marits i la seva descendència, enfront l’aparent normalitat britànica, no exempta de problemes com el que ha fet desaparèixer al segon fill, Harry, i la seva dona de l’escena reial.

Dit això, m’agradaria fer una nova comparança entre el nostre rei emèrit i el que acaba d’agafar les regnes de Gran Bretanya. Dos personatges als que jo entenc, tot i els deu anys que separen les seves edats, que podem incloure en una mateixa generació, sortida a l’escenari després de la segona guerra mundial. El primer, el nostre, format a l’ombra d’un dictador al que el seu pare el va entregar, a canvi de mantenir opcions a tornar a governar quan Franco morís i que, finalment, es feren realitat encara que a canvi de sotmetre’s a voluntats més o menys ocultes. Res a veure amb el britànic, format a l’ombra d’una mare estricta però d’intencions clares, que no dubtava en recolzar a Churchill o defensar al seu marit de les crítiques per la no renuncia a la seva casa reial, convertint-lo en rei consort com ara es farà amb Camila Parker per voluntat expressa d’ella.

Els resultats parlen del guanyador en aquesta comparació. Mentre Carles III -tot i dur el nom del rei que, acabada la república de Cromwell, va tornar a l’absolutisme- ha jurat seguir la senda constitucional amb rigor i exemplaritat, Joan Carles I, potser fruit dels afalacs dels que aspiraven a més poder, entrava en una espiral gens exemplar de la que cada dia descobrim nous racons foscos, i permetia que la gent de la seva família seguís el seu exemple.

Potser per això, a Gran Bretanya la mort de la reina ha estat sentida com poques i les mostres de dol i agraïment no s’aturen, mentre a casa nostra l’interès per la figura del rei emèrit no sembla anar més enllà de la tafaneria que cada cop distancia més al poble de la institució. I mentre Elisabeth II sembla que va triar la rebel però estimada Escòcia per deixar anar el seu darrer sospir, els nostres poders no semblen voler aturar la seva voluntat de posar-nos el peu al coll.

Veieu com, agradi o no, també hi ha monarquies i monarquies?

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local