Casa previnguda davant les okupacions, nota informativa suplicada

Aquest dies s’ha generat una controvèrsia agre i desagradable a l’entorn de la contractació per part de l’Ajuntament de Premià de Mar de la polèmica empresa de desnonaments exprés Desokupa. El contracte és d’un any amb un cost de 3.000 euros nets, IVA a banda. El consistori admet que l’empresa utilitza mètodes contundents ratllant la il·legalitat. Però l’ajuntament només parla d’assessorament (eufemisme força cínic) i no d’actuació directe d’aquets forçuts treballadors que intimidem de manera clara i usen mètodes “alternatius” per desokupar habitatges que han estat okupats. Finalment pressionats per les direccions dels partits el contracte s’ha trencat i ara assessoraren gratuïtament, diuen.

Polèmica interessant però que amaga en el fons una actitud col·lectiva de no afrontar amb rapidesa i sense hipocresia la situació de l’okupació en front el dret a l’habitatge que està reconegut en la Constitució. Tant parlar de constitucionalisme i quan es toca el tema del dret a l’habitatge es mira cap una altra banda.

Això de l’okupació no és nou, els historiadors ho situen com una continuació del moviment del maig del 68, que ha anat evolucionant i en alguns països va tenir notable importància. Visitar el barri okupat de Berlín als setanta o vuitanta  gairebé es va situar com una activat turística. Moviments alternatius, espais per habitatges comunitaris, espais creatius... en fi al darrera hi havia una filosofia de moviment alternatiu i per anar contra l’especulació ferotge més que una necessitat. Quants joves de famílies burgeses han fet okupacions!.

Però com tota causa justa sempre hi ha qui se’n aprofita per anar més enllà i treure’n algun profit poc noble.

Okupar per necessitat és comprensible i fins i tot justificat  El dret a l’habitatge reconegut en la carta magna topa amb la quantitat d’habitatge buit i que pertany als bancs i a la SAREB, una mena de banc que va agafar els actius dolents dels bancs que van rebre ajuda econòmica per intentar posar-los al mercat.

Moltes vegades pura especulació més que voluntat de resoldre un problema.

L’obligació, sens dubte, és que tot el parc immobiliari de la banca i de les empreses participades es posessin a disposició de la ciutadania i fer-ho de manera equilibrada, qui pogués pagar, doncs, un preu d’acord amb el taxat (diguis mercat regulat) i qui no, doncs lloguers socials que permetessin que tothom amb més o menys possibilitats tingués un sostre, fet essencial per poder desenvolupar les potencialitats personals.

Però com que això no va així algunes famílies amb necessitat han actuat pel seu propi compte i han entrat en alguns pisos amb el suport d’organitzacions socials. Dintre ja, negocien un preu social amb els propietaris. El tema està en que hi ha màfies organitzades que amb les corresponents intimidacions es fan els amos del tros i especulen amb habitatges siguin de qui siguin, llogant-los sense cap garantia a qui ho necessita i cau en el parany.

El okupes necessitats no entren gairebé mai en propietats familiars, sinó que van directament a les que són propietats dels bancs. Per això la foto deixa ben clar i preventivament que la casa no és dels bancs sinó d’un particular que potser el vol posar a lloguer.

El cert és que el tema de l’habitatge és una de les necessitats que cal resoldre amb una autèntica justícia social. Res no ha de ser gratis, ni les rodalies, però tampoc ningú pot quedar al carrer (ep! que no sigui per pròpia voluntat).

I tampoc oblidem algunes de les històries de propietaris que els han okupat alguna casa. A vegades són autèntiques perles de la inacció quan no del tantsemenfotisme de la policia i de la justícia.