Poesia de la contemplació i la transformació

En el seu darrer llibre, Retaule poètic del Monestir de Sant Daniel, publicat per l’editorial badalonina Pont del Petroli, Rodolfo del Hoyo Alfaro (Barcelona, 1953) ens convida a entrar en un estadi de contemplació, en alguns moments extàtica, que esdevé transformadora: una veritable alquímia dels talents en joc mercès als efectes benèfics de la pausa, la meditació i el treball sobre la voluntat agermanats per un silenci guaridor que ha inspirat un pensament tant útil per a la vida com de manera sensible ha revertit en una forma artística, poètica.

La poesia, com totes les arts, pren moltes formes, molts vestits: el vestit de l’espiritualitat n’és un, de manera que cal parlar de poesia espiritual respecte d’aquests poemes de Rodolfo del Hoyo, encara que no estigui gens de moda referir-se a res que dugui aquest adjectiu, que, això no obstant, substantiva i dona un sentit humà a la realitat que vivim. I és que la vivència de l’espiritual de la vida ens conforma i ens transforma, com es desprèn d’aquest poema-reflexió del poeta: «Som temps i tot el que passa pel temps es transforma». És així en un sentit corporal, físic, el més evident, però també és així en el sentit metafísic que aboca a una oportunitat per als éssers en el camí de la seva humanització.

La vida ens ha estat oferta, però esdevenir humans en el ple sentit del mot és, com hauria dit la santa d’Àvila, «un camí de perfecció». Aquesta via és sens dubte una difícil via de retorn a la perfecció primigènia, quan el bé, la visió nítida de la realitat i el cel estaven en harmonia, en conjunció, la qual cosa fa dir a Rodolfo del Hoyo: «Dins d’aquest vestit de pell d’home soc temps i soc nostàlgia».

En la Caiguda, paraula que escric amb majúscula per significar aquest fet transcendental, vam entrar en el temps, en la carn, en la història. Però en el seu estadi espiritual l’ànima s’enyora d’aquell altre temps que per anomenar-lo d’alguna manera entenedora en diem temps etern.

En aquest temps de pelegrinar dels éssers humans sobre la terra, o en la vida temporal que ens és donada: vida entre el parèntesi que va del naixement a la mort, és quan, adquirint consciència i voluntat, podem transformar-nos., cisellar-nos, perfeccionar-nos. Però per adquirir consciència i practicar el treball i la voluntat cal parar-se de temps en temps: ora et labora és la màxima d’aquest devenir entre el temps històric i el temps de l’etern, sàviament combinats a l’interior d’aquest monestir per la comunitat de monges benedictines. La contemplació serena, la instrucció exemplar d’aquest capteniment ha estat l’agent inspirador del Retaule poètic del Monestir de Sant Daniel, de Rodolfo del Hoyo.

En la primera part d’aquest llibre singular en l’àmbit de la poesia que es fa en els nostres dies, assistim a la contemplació tan intensa, fonda com meravellada, de diversos indrets del monestir com el pont sobre el riu Galligants, l’hostatgeria, les escales, els passadissos, el claustre, l’hort, el pou, el celler, la biblioteca, l’arxiu, el cimbori, l’ara romana de l’església i el sepulcre que «no és la fi del camí,/ sinó un nou començament». I en aquesta contemplació atenta, Ell sempre hi és, el Tu que també escric amb majúscula perquè és la imatge del Crist interior que va despertant la mirada del poeta contemplador, com quan escriu: «Quan els ulls s’acostumen a la penombra,/ em trobo davant la figura de Crist crucificat./ La penombra cobreix la imatge amb un llençol d’humil opacitat./ No la mostra, i per això brilla com una inundació que flueix pertot arreu./ Mirar-la no és suficient per a veure-la».

Sí, cal que la mirada opaca per tantes noses com anem acumulant pel camí s’il·lumini a través de l’experiència de la inundació de la llum que flueix per tot arreu allà, enmig de la penombra... Una experiència unitiva de la realitat en la qual el jo desapareix per fondre’s en tota cosa altra: una experiència límit de la realitat, com en diu la psicologia de les profunditats d’aquesta experiència oceànica.

A la segona part del llibre Retaule poètic del Monestir de Sant Daniel, de Rodolfo del Hoyo, trobem Algunes formes de silenci: es tracta d’un conjunt de poemes-reflexions que com un mirall ben net i salvat del terrorisme del soroll, reflecteixen de manera lírica el trànsit d’unes contemplacions que van transformant vida i obra, un devenir que es transmuta per la llum espiritual que amara l’ànima de vida renovada, com en un bateig no només per l’aigua sinó també per la llum.

Acompanyen els versos de Rodolfo del Hoyo les imatges fotogràfiques de Resti Martínez, que en la seva virtut artística reforcen el discurs creatiu d’un poeta que tan sàviament, i contemplativa, escriu de l’aigua i la seva possibilitat de transformació, imatge del que podem aplicar a les nostres vides, tant en el ritme quotidià com en l’extraordinari, tal com es dona en la nostra realitat de cada dia: «Si prens aigua tèrbola i l’aquietes,/ lentament es fa clara». Al Retaule poètic del Monestir de Sant Daniel, de Rodolfo del Hoyo, com en un retaule, en efecte, podem llegir-ne les passes mitjançant unes imatges poètiques que corprenen, és a dir: que arravaten i eleven el cor.