Dimitit o cessat?

Per una vegada, el diccionari no em resol el dubte. Perquè si acceptem que dimitir és sinònim de renunciar i aquesta acció, sempre segons el diccionari, suposa cedir per pròpia voluntat allò a que hom té dret, mentre cessar és definit simplement com deixar de fer, sense donar cap indicació de les causes, podríem arribar a la conclusió que ambdues paraules son sinònims. Encara que el llenguatge col·loquial tingui clar que el protagonista d’una d’aquestes accions que dimiteix abandona per voluntat pròpia mentre el que cessa té algú que l’ha agafat per l’orella i li ha ensenyat la porta de sortida.

La reflexió ve a tomb del judici (en realitat els judicis) que acaba de declarar culpable al ex-president Donald Trump de malversació de diner públic amanida amb una relació sexual amb una actriu porno. Una culpabilitat que està a l’espera de la sentència del jutge que determini la gravetat i la pena a imposar però que, segons el sistema judicial americà, no atura les aspiracions de Trump de tornar a la presidència com a candidat del partit republicà. Unes aspiracions que cada cop semblen més consistents tenint en compte que Joe Biden serà, amb força probabilitat, el seu rival. I amb l’agreujant que, pel que sembla, en el si del partit republicà, no hi ha ningú que pugui -com feu Gerald Ford en el cas de la dimissió de Richard Nixon el 1974, com a conseqüència del escàndol Watergate- agafar el relleu presidencial i indultar al castigat per evitar-li la vergonya de la presó.

En resum, que els Estats Units es poden trobar a les eleccions presidencials amb un candidat republicà a president a les properes eleccions d’aquesta tardor, amb una sentència dictada contra ell per malversació de diners i qui sap si per agressió sexual.

Això m’ha fet recordar que els presidents dels EEUU arrosseguen en conjunt un ampli ventall d’acusacions del que no escapa ni Biden, que es defensa de denuncies d’agressió sexual com la de Tara Reade del 2020, adduint que ell és un “polític tàctil”. Encara que, en la majoria de casos, totes aquestes acusacions acaben amb l’exculpació del denunciat.

Potser el cas més flagrant sigui el del president Clinton i la becaria Mónica Lewinsky. Curiosament del partit demòcrata i amb algun precedent il·lustre com el de John Fitzgerald Kennedy i els rumors força consistents de la seva relació sexual amb Marilyn Monroe. Clinton, el gener de 1998 admetia unes relacions extramatrimonials per les que, en ser investigades, hagué de declarar. De les demés relacions que sortiren a la llum, la de Lewinsky fou destacada. Perquè, negada pel president la relació, la becaria seria el primer testimoni que refutava la declaració jurada d’un president dels EEUU, aportant fins i tot un vestit tacat i fent que el fiscal acusés el president d’onze delictes que aconsellaven obrir un procés de “impeachment” per perjuri i obstrucció a la justícia. El 8 d’octubre del 1998, el Congrés votaria (per 258 vots a 176) iniciar doncs el procés de destitució.

Una oportuna operació de càstig a Afganistan i contra Al Qaeda distrauria l’atenció d’aquell procés que acabà el 12 de febrer de 1999 amb la sentència de la Cambra Alta que considerava a Clinton «no culpable» del delicte de perjuri por 55 a 45 vots, i del d’obstrucció a la justícia per un empat a 50.

Amb aquests antecedents, curiosament no apareguts en els anàlisis dels experts sobre el moment, tot sembla indicar que la cosa pot donar molt de si. Que el camí cap a les enèsimes eleccions d’aquest 2024 (les presidencials de EEUU) pot estar ple de sorpreses. I no totes agradables. Només cal sentir les lloances de Trump cap a la ultradreta. Clar que, sempre queda l’esperança que en Donald sigui cessat. Perquè declarar-se dimitit, en el sentit en què tots ho entenem, no sembla que estigui entre els seus objectius a curt termini.