Quan hi ha més gossos que infants

No és una dada menor ni anecdòtica. És un termòmetre social que assenyala canvis de fons en la demografia, en l'estructura familiar i en les prioritats d'una societat cada cop més envellida, urbana i, en molts casos, marcada per la precarietat o la solitud.

La proliferació de mascotes —en especial de gossos— és un fenomen global, però adquireix una dimensió particular en el context de les ciutats mitjanes i petites, on l’equilibri entre espai públic, veïnatge i serveis és especialment delicat. En alguns barris de Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès o Cubelles, conviure amb gossos ja no és una opció sinó una realitat que configura el paisatge sonor, olfactiu i relacional dels carrers. Les ordenances municipals intenten posar-hi ordre, però arriben tard o no tenen prou mitjans per fer-se complir.

Més enllà de les molèsties puntuals o dels conflictes veïnals, la qüestió de fons és una altra: quin tipus de societat estem construint quan la presència de mascotes supera la dels infants? No es tracta de contraposar dues realitats legítimes —tenir gossos o tenir fills—, sinó d'entendre què revela aquesta tendència. Potser parla d’un model econòmic que fa gairebé impossible la criança, d’una cultura que defuig compromisos a llarg termini, o d'una societat que busca en els animals de companyia l'afecte i la cura que abans trobava en estructures familiars més estables.

És evident que cal actualitzar les polítiques públiques: més espais per a gossos, sí, però també més inversió en suport a les famílies, habitatge assequible i serveis educatius. La planificació urbana ha d’incorporar aquesta nova realitat, però sense oblidar el desequilibri que aquesta dada —més gossos que infants— ens està assenyalant amb llums d'alarma.

El debat no és sobre gossos. És sobre cap a on camina la nostra societat.