Celebració del haiku

En l’avinentesa del centenari del naixement del pintor de múltiples disciplines Joan Montcada (Gràcia, Barcelona, 1925-2017), la seva filla, la també pintora de múltiples disciplines, Marta Montcada, ha dut a terme una reedició artesanal numerada de Mots. Haiku+Tanka+Imatges, que l’autor va escriure i compaginar l’any 2012.

L’esperit del haiku té tradició a Catalunya d’ençà l’any 1920, quan Josep M. Junoy va publicar un aplec de poemes inspirats en aquesta modalitat de poesia japonesa, encara que qui havia donat notícia del haiku havia estat el poeta Josep Carner a través de l’article Els haikai, que va publicar a La veu de Catalunya l’any 1906 fent-se ressò de Le haïkaï: les épigrammes lyriques du Japon, de Paul-Louis Couchoud. Aquest article va tenir una resposta en Eugeni d’Ors a les pàgines del mateix diari, i fins i tot va incitar a l’escriptura d’un ‘assaig’ de haiku, o «una mena d’haïkaï», com va escriure ell mateix com a colofó de l’article.

No ha d’estranyar la prestesa de l’adopció del haiku per part de Junoy, un escriptor avantguardista en aquell moment. La frontera entre Catalunya i la cultura francesa era, per veïnatge, molt porosa i el mateix Junoy havia viatjat a París l’any 1904 i en va tornar fascinat. Conegut el haiku a Catalunya, aquesta forma de poesia breu de tan sols tres versos, era ja motiu de debat entre els tertulians poetes de l’època i conreat per escriptors de tanta rellevància per a la literatura catalana com el mateix Josep Carner i Joan Salvat-Papasseit.

L’empremta del haiku en la poesia catalana durant tot el segle XX és molt marcada. Gairebé es podria dir que en un moment o altre de la seva obra grans poetes n’han escrit. Per exemple: Agustí Bartra al seu retorn a Catalunya de l’exili mexicà, com va posar de relleu el professor D. Sam Abrams al seu article Sols de pol·len, a propòsit del llibre de poemes Haikus d’Arinsal, que el poeta havia escrit en una estada a aquesta població d’Andorra: «El poeta suspèn o buida la seva personalitat perquè es produeixi aquest insòlit exercici d’alteritat d’arribar a l’essència de les coses, més enllà de la psicologia, de la llengua, la història, la cultura i la societat».

És una apreciació semblant a la que fa l’estudiós del haiku, Vicente Haya, al seu llibre Herba roja de tardor. Cent estances de l’haiku japonès, que vaig traduir i publicar a petició seva l’any 2009: «El haiku: aquella ‘cosa’ que de debò significa que som vius». És a dir: el haiku com la trobada amb l’inefable de manera senzilla, natural, com si tot fos un tot en harmonia.

Tot aquest excurs és per posar en antecedents dels lectors aquesta poètica que en un moment determinat de la vida de Joan Montcada: probablement en alguna de les seves estades al Japó, va captivar l’esperit inquiet d’un artista que entre les seves obres plàstiques en tres dimensions hi ha els meravellosos estels que veiem volar en algunes de les imatges que acompanyen algunes tankes –poemes de cinc versos- i haikus del llibre: «L’esguard enlairat/ per no perdre un bri de cel.../ i seguir l’estel!

Cal observar que, guardant l’esperit del haiku tradicional, en aquest haiku no hi ha el «jo»: hi ha, diàfana, l’observació pura de la realitat del moment, la transcripció lírica de la pura contemplació de l’instant. «El haiku tradicional se situa a l’extrem de tota conceptuació, discurs, efusió sentimental i verbositat literària per mostrar la realitat nua, transparent», vaig escriure al pròleg d’Herba roja de tardor en la meva aproximació al haiku tradicional japonès.

Cal tenir en compte, però, que som a Occident, on el haiku ha estat sovint una poètica d’avantguarda, així com objecte d’experimentació per part de poetes i artistes com Joan Montcada, que, ple d’enginy, ha excel·lit en una modalitat única, originalíssima, tal com ell mateix ens informa en aquesta part del llibre: Interrelació de locucions, proverbis i frases fetes catalanes que es fusionen en la mètrica de les tankes i haikus japonesos. El resultat són uns poemes tan musicals en la seva dicció per ser dits en veu alta com sorprenents en les seves imatges: «No cal complicar.../ que no vagi a l’era,/ qui no vulgui pols»; o: «Ja pots esperar,/ d’on no hi ha gota/ poc en pot rajar».

Mots, un títol molt ben trobat per a la celebració del haiku des del doble vessant: el tradicional i l’experimental, és fruit, com escriu Marta Montcada en el text de presentació del llibre, de «la dedicació pel haiku i la tanka [que] enllaça amb una selecció d’imatges de la seva obra». En efecte: en les pàgines de Mots trobem en conjunció «els vincles i temàtiques d’una vida dedicada a l’art des de tots els punts de vista». Art i literatura en comunió joiosa.