Overbooking

La paraula “overbooking” sol ser força habitual, especialment quan és temps de vacances com el que hem passat fa un parell de setmanes. De fet, sona molt més que la seva traducció al català, “sobrereserva”, que el nostre diccionari del Institut d’Estudis Catalans defineix com “reserva de places per sobre de les disponibles, sobretot en hotels i en avions”.

Sembla que es tracta d’un neologisme anglès inventat l’any 1903 en relació amb la venda d’entrades al teatre i que es formà per unió de la preposició “over” (= per sobre) i el verb “book” que significava reservar alguna cosa. D’aquí que, quan una obra de teatre venia totes les entrades disponibles i seguia tenint demandes no ateses, es digués que havia patit “overbooking”.

Naturalment, la flexibilitat i laxitud del llenguatge britànic, feu que ràpidament la paraula agafés altres significats i s’apliqués a altres àmbits, però sempre fent referència a una situació més o menys contractual en la que la demanda superés clarament l’oferta. D’aquí que, per seguir valorant la situació política en que ens ha ficat el president dels EEUU Donald Trump, jo hagi triat aquesta paraula, lluny de l’aparent esnobisme, en semblar-me que donava una imatge força clara i ajustada a la situació.

Perquè la decisió i l’actuació dels EEUU enfront a la Veneçuela de Nicolau Maduro i els anuncis que ha fet el president respecte les fases posteriors de l’evolució d’aquell país, tradueixen una voluntat de domini i imposició que fins ara només havíem pressuposat en les etapes més o menys dictatorials de règims autoritaris. Unes situacions anòmales en les que, com a mínim, es respectaven verbalment els acords de la política internacional i les guerres que els trencaven es declaraven formalment. Ara, com hem vist, les guerres s’engeguen i després es declaren. I no serà que no en manquin exemples. Des d’Ucraïna a  Palestina passant per les guerres no declarades del continent africà i el sud-est asiàtic.

Però, reflexionant una mica, l’acció dels EEUU a Veneçuela ha obert la capsa de Pandora. Els protagonistes o actors d’una colla de conflictes més o menys larvats, vista la fatxenderia del nord-americà, han decidit tirar pel dret i ens estan deixant amb l’ai al cor mentre preveiem les conseqüències dels seus actes.

Aquesta primera onada de “canvis conflictius”, però, ja ha mostrat la seva diversitat. Fins el punt que podem pensar en els que obeeixen a simples interessos econòmics i els que, tot i tenir-los també, es plantegen com conflictes ideològics. Els primers, representats per la intenció  incautadora de Trump sobre l’illa de Groenlàndia, tenen un “avantatge”. Poden ser tractats diplomàticament i, per tant, en principi, sense enfrontaments militars més o menys violents. Els altres, en canvi, es disfressen de fòbies racistes, atacs ocults i altres variants argumentals. Encapçalats per les amenaces de EEUU sobre els seus veïns mexicans, colombians i cubans que deixen entreveure conflictes més sagnants amb vistes a una expansió dels EEUU per la via de l’ocupació militar o la integració política.

Hi ha, però, una tercera línia d’actuació que pot produir-se, al meu entendre, com a corol·lari de les dues anteriors i per acció de la ciutadania descontenta amb el règim que té. Es tractarà de posar-se a redós de la gran potència americana -amb permís de Xina, Rússia o la Unió Europea- per demanar-li que, des del seu poder, els hi canviïn el règim. O no creieu que aquesta sigui l’esperança secreta dels iranians i iranianes que s’han llençat al carrer en contra del regim dels aiatol·làs? O la que poden tenir els palestins de Gaza, farts de les falses promeses occidentals i saudites?.

I, tot plegat, passant per un únic despatx. L’oval de la Casa Blanca. I amb un senyor que, teòricament, abandonarà dintre de dos anys i mig la presidència d’un país-estat que, si tot el que ara es promet i insinua es fa realitat, està en un estat de “overbooking” força preocupant.