I la garantia?

Més que res, perquè sembla haver-se acarnissat en un sector concret de les nostres activitats. El del transport. En concret i de moment, en el del transport ferroviari de passatgers per alta velocitat.

Cal reconèixer que, si el comparem amb la importància i volum del sector, amb els milers i milers de viatges que fan els nostres trens cada dia, aquesta importància queda força minimitzada. Però com que en els casos que ens han ocupat aquesta setmana hi ha hagut un nombre relativament alt de morts més o menys simultànies, era lògic que els mitjans de comunicació magnifiquessin el descarrilament de Adamuz, a la província de Córdoba. La topada entre dos trens d’alta velocitat en meitat d’una recta llarguíssima i que ens ha deixat una cinquantena de morts.

Però la cosa no sembla que hagi d’acabar-se en l’estudi de les causes d’aquest fet, la deducció dels efectes que aquestes han produït en passatgers i maquinària del sinistre i el descobriment de les mancances o desídies que han fet possible que arribéssim fins aquí. Perquè la dinàmica generada per la difusió dels detalls del descarrilament dels dos AVE’s ha magnificat altres incidents i ha hipersensibilitzat a uns responsables més o menys directes de la catàstrofe que han començat a actuar – i em sembla més que correcte- de forma “híperescrupolosa”, prenent mesures que afecten a molta gent, que ha començat a tenir reaccions enfront d’elles, mentre altres, seguint aquell aforisme castellà del riu remenat i el benefici dels pescadors, han començat a remenar la cua en benefici propi. Especialment en el àmbit de la política. Una tendència que, vist el període electoral en que sembla que entrem aquests propers mesos, probablement s’incrementarà força i en direccions avui insospitades.

Però no fugim d’estudi. Abans de discutir i valorar l’impacte que pot arribar a tenir aquest xoc de trens i les afectacions menys importants posteriors (afectació a Gelida, amb un mort, i altres similars repartides per Espanya però innòcues pel que fa a víctimes) que s’han magnificat a la seva ombra, potser cal analitzar causes i efectes en general. Perquè al marge de les dramàtiques morts de la cinquantena de ciutadans que passaven per Adamuz, hi havia uns centenars de viatgers que havien dipositat la seva confiança en IrYo i Alvia. Dues companyies que, de moment, no semblen ser causants o agents sinó víctimes o afectats de la topada entre els seus trens. Si continuem obrint el focus, hi ha uns quants milers de ciutadans que esperaven viatjar en AVE entre la capital i Andalusia, que s’han hagut de buscar la vida per poder fer-ho, en altres recorreguts ferroviaris o mitjans complementaris com els autobusos. En principi i fins avui, pagant la despesa de la seva butxaca.

I, finalment, arribem a les afectacions indirectes. A les suspensions “per precaució” de determinats transports i el tancament, per la mateixa precaució, de certes vies que, curiosament, han acabat mostrant riscos i perills contra els que, una setmana abans, ningú elevava cap protesta o disparava alguna alarma. Gent que ha de buscar temps i recursos suplementaris per poder seguir anant a la seva feina o a les seves obligacions.

I és aleshores quan et ve al cap que els responsables -alguns- ja han començat a apuntar solucions més o menys contradictòries a tot aquest desgavell. Hem sentit a parlar de transports pública gratuïts mentre la situació no es normalitzi, i ens hem començat a preguntar qui tindrà la responsabilitat de certificar que la situació ja ha arribat a la normalitat?. Perquè, alguns ja han afirmat públicament que les revisions de seguretat de vies i trens deixen molt que desitjar i es fan de Pasqua a Rams. Sembrant dubtes on hi haurien d’haver certeses i exemplaritat.

I clar, encara queda el darrer graó. Perquè ara estem al replà del transport ferroviari, però tots sabem que n’hi ha més oi? D’aquí la meva pregunta: “On és la garantia?.