Peatges que pugen, greuge que persisteix

L’anunci de les noves tarifes dels peatges per al 2026 confirma una dinàmica que, lluny de corregir-se, s’ha consolidat en els darrers anys: l’encariment sostingut de les autopistes catalanes i, de manera especialment onerosa, de les vies que vertebren el Garraf i el Penedès. Segons les dades avançades, el peatge de Sitges s’encarirà un 2,84% i passarà a costar 8,42 euros, una xifra que s’afegeix a una escalada continuada que ja venia de les revisions del 2025 i del 2024, quan les pujades es van situar al voltant del 3% anual.

La comparació és eloqüent. El 2024, la Generalitat ja va aplicar un increment generalitzat dels peatges sota l’argument de l’actualització per l’IPC i els costos de manteniment. El 2025, el peatge de Sitges va tornar a pujar, fins als 8,19 euros per als usuaris que no poden acreditar mobilitat obligada, consolidant una tarifa que penalitza especialment els desplaçaments quotidians per feina, estudis o serveis essencials. Ara, el 2026, l’augment s’acumula sobre una base ja elevada, convertint el que hauria de ser una infraestructura de cohesió territorial en una barrera econòmica recurrent.

Aquest context dona ple sentit a les veus crítiques que s’han expressat al llarg del 2025. Articles d’opinió i mobilitzacions ciutadanes han denunciat el peatge de Sitges com una “condemna diària” per al Garraf, un territori que continua pagant per sortir i entrar de casa seva. Les marxes lentes i les protestes per reclamar tarifes justes a la C-32 no són episodis aïllats, sinó el símptoma d’un malestar profund: el de milers de conductors que perceben un greuge comparatiu respecte a altres zones on les autopistes han estat alliberades o on les alternatives viàries són més accessibles.

El debat de fons no és només tarifari, sinó polític i territorial. Té sentit mantenir peatges elevats en corredors sense alternatives reals? És just que la mobilitat obligada continuï sotmesa a recàrrecs mentre es parla de transició ecològica, cohesió social i equitat territorial? Les successives pujades, any rere any, reforcen la sensació que el Garraf i el Penedès continuen sent territoris de pas i de pagament, més que no pas espais prioritaris en la planificació de la mobilitat catalana.

El 2026 s’anuncia, així, com un nou capítol d’una història coneguda. Les xifres poden semblar moderades en percentatge, però acumulades dibuixen una càrrega creixent per a famílies i treballadors. Si no s’aborda una revisió estructural del model de peatges, amb criteris de justícia territorial i alternatives reals, cada nova actualització tarifària no farà sinó aprofundir un conflicte que ja fa massa anys que dura.

Participa a l'enquesta