Segon assalt

Enllestit -electoralment, que no pas políticament- el primer combat electoral de la “guerra dels dos anys” que sembla que viurem en aquest espai de temps, el panorama no sembla haver-se decantat, de moment, cap a cap de les tres opcions que apuntàvem la setmana passada. Ara, tothom ja comença a pensar en santa Elisenda, és a dir en el 8 de febrer, quan els aragonesos hagin de passar per les urnes per decidir qui els haurà de manar, a nivell comunitari,  els següents quatre anys. Una elecció que, curiosament, s’avança dos anys i alguns mesos a la que li correspondria si s’hagués esgotat el mandat. Han estat quasi dos anys durant els que Aragó ha estat regit per una coalició (Partit Popular, VOX i el testimonial Partido Aragonés) que garantia els 34 vots de la majoria necessària per poder tallar el bacallà, com ara, probablement, s’acabarà fent a Extremadura. Deixant oberta la incògnita de si l’avançament electoral aragonès que s’acosta, obeeix als problemes de diferencia d’opinió entre PP i VOX, o si el partit de Feijoo vol intentar reblar el clau de l’intent fallit del PSOE de reforçar el lideratge de Pedro Sánchez fent-lo passar per les urnes en una comunitat on, justament, les expectatives socialistes no semblen ser-li massa favorables i positives. Molt fotut seria que la segona oportunitat del PSOE de lluitar des de la minoria per millorar els seus resultats, li resultés també desfavorable -o insuficient- i reforcés la sensació (majoritària?) de que el partit de Sánchez està en hores baixes, tot esperant un relleu que no acaba d’albirar-se tot i que algunes vaques sagrades del partit de Pablo Iglesias sembla que hagin despertat de la plàcida letargia en que han estat aquests darrers anys, per veure de resoldre l’atzucac en que estan ficats. Perquè cal recordar que també aquest cop és el PP, recolzant-se en la seva majoria dins de la coalició que governa Aragó, qui anticipa les eleccions. Segons ell, per reforçar la governabilitat de la Comunitat Autònoma però deixant traslluir clarament la seva intenció de debilitar una mica més al seu principal rival, mentre somnia en les eleccions generals que els socialistes es neguen a avançar.

La cosa no s’intueix fàcil. Ni pel PSOE ni pel PP. Aquí no son els quatre partits que competien per Extremadura. Les corts aragoneses, al marge dels set partits que els electors varen descavalcar de les seves pretensions parlamentàries en les passades eleccions, consten de vuit partits. Dominats clarament pels dos de tota la vida (PSOE i PP), amb un VOX en plena fase expansiva i acostant-se als dos dígits en el nombre de diputats, dos partits nacionalistes (Chunta Aragonesista i Teruel Existe) que superen el vot testimonial arribant fins els tres representants, i tres partits que treuen el cap amb un diputat (Podemos AV, Izquierda Unida Aragonesa i el Partido Aragonesista). Un ventall més ampli que el d’Extremadura i que obligaria, si els grans perdessin alguna pistonada, a recuperar aquells pactes que tothom predica però que la majoria no practica. Si més no, de forma clara i precisa.

De tota manera, sigui quin sigui el resultat d’aquest segon assalt, convé recordar que un mes després del sotrac, serà la Comunitat Autònoma de Castella i Lleó la que haurà de passar per l’adreçador. El 15 de març i per imperatiu legal, en complir-se els quatre anys del mandat. També aquí la cosa sembla clara. Governada per la coalició PP- VOX amb trenta-un i tretze vots respectivament, els nou vots dels cinc partits minoritaris no basten per, amb els vint-i-vuit del PSOE, fer ombra a la coalició de dretes. Per tant, la situació que ara tenim a Extremadura i que ja teníem a Aragó, es també el punt de sortida de Castella i Lleó. Tindrem, per tant, un tercer assalt. I, sigui quin en sigui el resultat, un quart assalt quan el mes de juny del 2026, Andalusia hi hagi de dir la seva en cloure’s la seva legislatura.

Esteu avisats.