Vilanova-Barcelona, una aventura

La cua és llarga. Dos-cents? Més? Para un cotxe petit, carregat però que encara té lloc per a un passatger més:

—Vall d’Hebron? —ofereix el conductor amb uns crits impropis abans de les vuit. Però ningú respon. Ningú s’acaba de creure el poder que podem tenir quan ens ajudem. Per sort, un jove crida:

—Vall d’Hebron, Vall d’Hebron, que us porten! —exclama, incrèdul.

I al final un dels últims de la cua surt disparat i accepta l’oferiment. Algú fins i tot aplaudeix el gest. Els de TV3, a la seva, fent preguntes que ja porten resposta. Per sort, el mateix jove els llança una indirecta:

—Vosaltres aquí preguntant i, quan passa la notícia, ni la veieu.

Llavors la periodista el sent i, corrents, para el cotxe per fer-los una pregunta. Passa un bus, i un altre, però com que només pugen uns quants, la cua és infinita i, a més, guarden places per a les altres parades.

Al final el conductor acaba el descans i el tercer bus és el definitiu. Sí, pujo! Intento pagar, però em diu que ni ho intenti, que no porta canvi; o sigui que viatjaré de franc. Bé, de franc no, perquè ja havia pagat el tren amb l’abonament mensual.

Que bonic que és anar a Barcelona.

Ahir, quan encara no havia passat el fatídic accident, només vaig trigar tres hores per anar-hi i dues i mitja per tornar. Vaig tenir molta sort. A veure com va avui. I mentre m’apreto amb els viatgers penso en els semidirectes que en trenta-cinc minuts et portaven a Barcelona als anys setanta. Eren uns altres temps. Ara, en trenta minuts, encara ets a Vilanova i just acabes de passar per l’Aldi. Per cert els que esperen, més val que entrin a comprar a la botiga i s’oblidin avui de l’aventura d’anar a treballar.