El cap gros i el país petit

Les declaracions recents del president de la Generalitat en matèria d’habitatge defensant que hem de “densificar tant com puguem” tenen el mèrit de que ja ni se n’amaguen. El model urbanístic dels socialistes ha quedat absolutament retratat. I ho fa en boca del mateix president.

Catalunya ja concentra algunes de les ciutats més densament poblades d’Europa. Un rànquing gloriós del qual en desconec les virtuts, però que lidera l’Hospitalet de Llobregat amb 23.561,4 habitants per km², seguit ben de prop per la mateixa Barcelona. I ara resulta que la recepta és densificar encara més. Es veu que els inconvenients de la densificació no han quedat prou palesos.

De debò volem per Catalunya el model del ciment desmesurat, el verd convertit en una anècdota i un tensionament permanent dels serveis públics?

De debò hem de seguir fomentant que les feines qualificades i d’alt valor afegit només es trobin a Barcelona?

De debò hem d’acceptar que les ciutats mitjanes, com la nostra, vagin perdent identitat i idiosincràsia davant l’arribada massiva de població sense una estratègia territorial al darrere?

Tot plegat no té cap sentit. Però encara en té menys que el mateix dia el president de la Generalitat i el conseller de la Presidència del seu govern es contradiguin obertament. Mentre el president defensa que cal canviar la mentalitat per densificar tant com puguem, el conseller critica que hàgim passat de 6 a 8 milions d’habitants. Tot això mentre pacten amb qui defensa, a capa i espasa, que tant de bo aviat arribem als 10 milions.

Cal dir-ho clar. Aquest és el model dels socialistes i els seus correligionaris. I em permeto asseverar que està abocat al fracàs. No és un model pensat per resoldre el problema de l’habitatge —ja hem vist prou bé que, quan poden, corren a pactar-lo amb l’esquerra radical— sinó per generar ciutats políticament favorables als seus interessos.

La solució no és màgica. Però existeix. I es diu policentrisme. Un model territorial basat en ciutats mitjanes fortes, connectades i amb activitat pròpia. Ciutats on es pugui estudiar, treballar i viure sense dependre permanentment de Barcelona. Ciutats que generin activitat econòmica amb valor afegit. Ciutats amb sous més alts, oportunitats reals i qualitat de vida.

Ciutats com Manresa. Com Vic. Com Igualada. I, evidentment, com Vilanova i la Geltrú.

Perquè Vilanova podria ser un referent en aquest model. Tenim universitat. Tenim tren. Tenim mar. Tenim una posició estratègica privilegiada. Les potencialitats són enormes. El que no tenim és un govern amb visió estratègica per aprofitar-les.

I mentre aquesta visió no arribi, continuarem escoltant que la solució és densificar-ho tot des d’una mirada curtterminista i metropolitana. Catalunya no pot créixer només des de Barcelona. Necessita ciutats mitjanes fortes, projectes amb ambició territorial i governants capaços de pensar el país sencer. Perquè quan el cap creix massa i el cos s’aprima, arriba un moment en què el cap fa un pet.