El jo íntim de Maria Oleart

En una llarga conversa telefònica a mitja tarda duta a terme als inicis dels anys noranta (encara em veig amb el telèfon a la mà), Maria Oleart em va parlar d’un projecte que feia temps que contemplava: El llibre de les Tereses, s’havia de dir. I pensava en Teresa d’Arenys, que apreciava molt com a poeta i com a persona, tenien amistat. Però les Tereses en plural, qui eren? Tereses escriptores, em va dir, com Teresa d’Àvila, potser la primera de les seves admirades, i també Teresa Beneta de la Creu, nom religiós de la filòsofa d’origen jueu Edith Stein assassinada a Auschwitz, i altres Tereses que devia tenir al cap. El projecte no es va realitzar, jo almenys no n’he conegut mai cap referència. Tampoc ara, quan s’ha publicat Altra vegada jo (Cossetània), una selecció de poemes de Maria Oleart i Font (1929-1996) editats per la seva filla, la poeta Joana Bel Oleart, precedits per un pròleg molt il·lustratiu de Sílvia Piqué Pallàs.

Vaig conèixer personalment Maria Oleart quan vaig guanyar el premi Don-na de narrativa l’any 1990. Ella l’havia guanyat l’any 1988 amb Contes estrafets. Com Montserrat Abelló, Marta Pessarrodona i Maria Mercè Marçal, de tant en tant Maria Oleart freqüentava les activitats del Club Don-na, una entitat d’entranyable memòria, i de la qual jo havia dissenyat l’exlibris i n’havia organitzat un taller. El Club Don-na era un fogar de cultura i feminisme molt actiu en aquells anys. En el mateix corrent cultural i reivindicatiu de la creativitat femenina, l’any 1990 Maria Oleart va participar en la IV Fira Internacional del Llibre Feminista, on ens vam retrobar de nou. La seva poesia ja m’havia captivat pel to íntim del seu jo poètic: d’una profunditat abissal i misteriosa, plena de capes, la seva poesia es vessa, però, amb una gran transparència en la reflexió del tràfec i cadència dels dies en contemplació atenta. Pere Ribot, sacerdot poeta, afirmava que l’escriptora construïa «paisatges interiors» (és a dir: estats d’ànim que en el poema són reflectits a través de fenòmens i imatges de la natura). En el seu text, Sílvia Piqué Pallàs afegeix que «les imatges que [Oleart] genera més que ser paisatges complets sovint estan formades pels petits rastres del dia a dia».

Situem Maria Oleart a Alella, des d’on escriu, o des del Masnou, on va viure la seva infantesa. Sens dubte el paisatge ens fa, com a la poeta la fa el paisatge alhora que la seva mirada fa el paisatge: «(...) miro el mar  blanc/ i el cel que s’hi enganxa/ i no sé on mirar». És una imatge del mar cobert per un tal esclat de sol que enlluerna i difumina o esborra la línia de l’horitzó. En una interpretació d’aquests versos –la poesia sempre és polisèmica, es pot llegir des de molts angles-, la realitat que sembla lluminosa també pot ser un mar de confusió o de desolació enmig de la llum, ens ve a dir Oleart en l’expressió d’un estadi de desorientació, o de tristesa, escrit a continuació: «Dipositària de buits en conserva/ transito per les hores/ com un fruit macat».

Les metàfores que empra Maria Oleart inspirades en l’entorn immediat, en la vida quotidiana (aquells «petits rastres del dia a dia», com diu Sílvia Piqué), no són adotzenades: són imatges pròpies d’un imaginari molt personal, ric, i també valent per com en el transcurs de la seva obra l’autora no tem exposar, amb total nuesa, preguntes i dubtes existencials: «un per què sense contesta/ m’ha baixat a l’infern».

Maria Oleart no es lliga a la convenció que podria engavanyar el vers. La seva dicció és lliure perquè sent que de cap més manera no podria dir el que experimenta el seu jo íntim ni enjoiat ni enlairat ni esparracat ni endolat perquè la seva poètica –una ètica- és una constant recerca de l’autenticitat a tots nivells. Cosa que farà dir a Joana Bel Oleart: «sospito que les emocions intenses foren la terra dels versos lliures, on les paraules, a vegades orgàniques, esdevenen material d’investigació». Vet aquí una de les originalitats de la poesia vivencial de Maria Oleart. Massa desconeguda en els nostres dies per les noves generacions, també de poetes, la publicació d’Altra vegada jo ve a pal·liar la mancança.