Treballar ja no és suficient

No perquè no tingui feina. Precisament perquè en té.

Fa no tants anys, treballar significava alguna cosa més que cobrar una nòmina. Significava poder fer plans. Pensar en comprar un pis, formar una família, canviar el cotxe quan tocava o marxar uns dies de vacances sense haver de calcular fins a l'últim euro.

No era fàcil. Però era possible.

Avui, en canvi, hi ha una sensació que s'ha instal·lat gairebé sense fer soroll: la de córrer molt... per continuar al mateix lloc.

Treballem més hores. Contestem correus fora de l'horari laboral. Vivim enganxats al telèfon. Fem hores extres, acceptem contractes temporals, encadenem feines o busquem ingressos complementaris.

I, malgrat tot, arribar a final de mes continua sent una petita victòria.

Alguna cosa s'ha trencat pel camí.

No és mandra. No és falta d'esforç. No és que les noves generacions no vulguin treballar, com de vegades s'escolta amb massa facilitat. És que les regles del joc han canviat.

Els salaris avancen a pas lent mentre el cost de la vida corre una marató. El lloguer es menja una part cada vegada més gran del sou. Omplir el carro de la compra costa més que fa uns anys. Una visita al dentista, una avaria del cotxe o una rentadora espatllada poden desquadrar l'economia d'una família.

I aleshores passa una cosa curiosa. Hem deixat de parlar de viure millor.

Ara només aspirem a no viure pitjor. Pot semblar un matís, però ho canvia tot. Quan la màxima aspiració és mantenir-se a flotació, els somnis passen a un segon pla.

Potser per això hi ha tants joves que no poden emancipar-se. O parelles que retarden tenir fills. O persones que treballen tota la setmana i, quan arriba dissabte, l'únic pla que es poden permetre és descansar perquè sortir també s'ha encarit.

No és una qüestió d'ambició, sinó de possibilitats. I el més preocupant és que ens hi estem acostumant.

Ens acostumem a comparar preus abans de posar qualsevol producte al carro. A mirar el comptador de la llum gairebé amb la mateixa freqüència que mirem l'hora. A ajornar aquella visita al fisioterapeuta, aquell viatge o aquell caprici perquè "ja veurem el mes que ve".

Però una societat no hauria de considerar un privilegi allò que abans era normal.

No hauríem de celebrar com una fita poder pagar el lloguer sense patir. Ni veure com un luxe anar a sopar fora una vegada al mes. Ni resignar-nos que els nostres fills visquin pitjor del que vam viure nosaltres.

Perquè el problema no és voler molt. El problema és començar a conformar-nos amb massa poc.

No tinc receptes màgiques. Tampoc crec en les solucions simples per a problemes complexos.

Però sí que crec que hi ha preguntes que val la pena fer-se.

Quin missatge estem enviant a una generació que estudia, es forma, treballa i, tot i així, sent que el futur sempre queda una mica més lluny?

Quina confiança podem construir si l'esforç deixa de tenir recompensa visible?

I, sobretot, quin país volem ser d'aquí a vint anys?

Perquè el veritable progrés no consisteix només a crear ocupació. Consisteix a garantir que una persona que treballa pugui viure amb dignitat, fer projectes, equivocar-se alguna vegada sense enfonsar-se i mirar el futur amb una mica d'esperança.

Treballar no hauria de convertir-se en una cursa eterna per no caure. Hauria de continuar sent el camí per avançar.

Si algun dia deixem d'esperar això, potser no només haurem perdut poder adquisitiu. Haurem perdut una part de la confiança que manté unida qualsevol societat.

I aquesta pèrdua, a diferència dels diners, costa molt més de recuperar.