Un lector apassionat que fuig de l’escola

Infància i joventut. 1906 – 1923 

"Em prenien de petit per entremaliat però 'tonto’. Mai en les meves baralles d’infantesa havia estat capaç, en vèncer, d’abusar del vençut. I gosava d’una manera extraordinària quan podia evitar el dolor d’altri carregant-me jo la culpa. En el cinema i el teatre, sempre, fins i tot ara, a 35 anys, una de les coses que em fan saltar les llàgrimes d’alegria són les reconciliacions. 

“A la CNT he dedicat els millors anys de la meva vida i no m’he desil·lusionat ni després de la pèrdua de la guerra espanyola. Admiro d’una manera extraordinària la tolerància religiosa i política. Crec que tot l’esforç de l’home ha de ser encarrilat a què pugui desenvolupar-se en llibertat, que els partits i les organitzacions polítiques i sindicals deuen esforçar-se pel mateix. Em molesta la mentida fins a l’extrem que he perdut amics per no poder resistir la meva franquesa”.

En aquestes anotacions personals escrites el 1941, que la seva filla interpreta com una necessitat de deixar per escrit els seus pensaments, assegura: “Des de petit (...) he estat excessivament sensible”. 

Força temps després, en una entrevista que li van fer quan tenia 92 anys recordava una conversa amb la seva filla Silvia. “A mis hijos jamás pensé adoctrinarlos. Procuré educarlos en completa libertad. Un día llegó mi hijita, de 11 años, y me dice: “En la escuela hay un muchacho que tampoco cree en Dios”. Yo le pregunté qué quería decir con aquel ‘tampoco’. “Es que tú no crees y yo tampoco”, me dice. “Bueno, pero mi papá fuma y yo no fumo. No te das cuenta de que si los hijos siempre hubieran imitado a los padres aún no habríamos bajado de los árboles. Aquí en la biblioteca tienes El Corán, La Biblia, las Leyes de Manú, toda la mitología griega, etc., etc. Lee, estudia y, si quieres y es necesaria para ti una religión, escoge la que te de la gana". "Sí, papà, cuando sea mayor me haré tarahumara", li va respondre la petita, en clau d’humor, fent referència a una comunitat indígena del nord de Mèxic.

La mare, serventa; el pare, a la Pirelli i jugador

Era fill d’una serventa i d’un “liberal del segle XIX”, com li agradava qualificar el seu progenitor. La mare, Francesca Ventura González, havia nascut a Sant Martí Sarroca. Ricard Mestre Beltran, el pare, era un vilanoví que treballava a la Pirelli i va arribar a ser encarregat de la secció de cables. Ricard Mestre Ventura va néixer a Vilanova i la Geltrú el 15 d’abril de 1906 en el si d’aquesta família modesta.

El pare era admirador de l'Escola Moderna, tot i que en aquella petita ciutat llavors no hi havia cap col·legi d'aquesta mena. Després de passar per un parvulari, el van portar al col·legi dels escolapis, a la secció de pobres. “Los curas escolapios todos los días nos hablaban de la bondad de Dios, de que no se movía una hoja de árbol si no era por su voluntad. Y yo salía de la escuela y veía que en la ciudad había dos niños con parálisis infantil (...) y me hice unas reflexiones de niño (...) Si había un ser todopoderoso y no podía evitar la parálisis de los niños y que la gente se matara, tenía que ser un monstruo”. Com que l’obligaven a confessar-se, sempre ho feia repetint les mateixes coses, com un disc ratllat: “He dicho mentiras, he hecho enojar a papá y mamá y algunas veces me he peleado”.   

Quan tenia 6 anys, la mare va tenir una bessonada, Maria i Bonaventura. Com que en aquella època ella treballava de serventa a les monges concepcionistes, els bessons els van escolaritzar pagant amb el treball de la mare en aquesta escola "de la gente más rica del pueblo”. A ell, les monges l’estimaven molt, tot i saber que no era creient, segons explica. N’hi havia una, sor Florinda, que li donava galetes petitones i rodones i li deia: “Té, pets dels meus”. I ell menjava amb delit aquells pets de monja. La mare també ajudava en la neteja de la casa dels transports Barquet, on cuidava al fill del propietari, Nicolau Barquet, i també a altres cases.

A ella li va tocar treballar de valent. “Mi padre, en la primera época del matrimonio, era un hombre muy bueno, pero era jugador y, algunas veces, el sábado, en vez de entregar el dinero en casa...” Arran del tancament patronal de finals de 1919 i inicis de 1920, l’home es va quedar sense diners. Al lloc on jugava, com que van veure que ja no podia participar en el joc, li van proposar canviar de banda a la taula i convertir-se en crupier. Ho va acceptar i va guanyar alguns diners. “Entonces descubrió que el juego era ventajoso solo para la casa”. Amb els diners que va guanyar i el raconet que tenia la mare, molt estalviadora, la família va poder comprar una casa que els va costar 200 duros. Ell assegurava que mai no va passar fam.

Malgrat que assegura que “la idea de Dios no me entró nunca”, als escolapis Ricard va fer d’escolà. Més tard, fou acòlit major de la parròquia de la Geltrú, “sin creer en nada”, subratlla. Explica que s’afartava d’hòsties, a vegades fins i tot de les consagrades que prenia del sagrari.

Llegint llibres sota la llum d'un farol

“Yo tenía una tendencia a irme de pinta (fer campana) a faltar a la escuela (...) Pero me encontraban de noche lleyendo un libro bajo un farol. Siempre leía. Cuando tuve unos cuantos años más, no muchos más, me iba a devorar libros en la Biblioteca Víctor Balaguer”. Diu que hi havia volums que no els deixaven als nens. Però, com que a 14 anys pesava vuitanta quilos, a ell sí que els hi donaven. 

Recorda que amb 11 anys va començar a llegir Tolstoi. El va marcar especialment la lectura de ‘El camí de la vida’. “Reflejaba las mismas cosas que yo había pensado. Me hice tolstoniano, sin conocer a Tolstoi”.

El desig de ser mestre el va tenir des de la primera infància, “por contraste con lo que estaba aprendiendo”. Però aquest somni va quedar abandonat ben aviat. “No acabé ni la primaria”.

Era un jovenet molt rebel. A l’escola hi havia un capellà que es veu que tenia algun problema de pròstata i, quan tenia una emergència, feia pipí darrere de les portes. Un dia va acusar dels orins a un noi de la classe i Ricard va reaccionar. “Ante todos los niños pedí la palabra y dije: “El que se mea detrás de la puerta es usted”. Immediatament, l’escolapi el va fer fora de l’escola. Però la seva mare no va acceptar l’expulsió. “Me agarró por la oreja y me volvió a llevar a la escuela. Se arrodilló delante de él pidiéndole perdón”. Ell va reaccionar violentament: “Mamá, no quiero que te arrodilles delante de esta bestia”.

Ricard recorda, de les seves aventures jovenívoles, com jugava amb els amics entre les runes del castell de la Geltrú, llavors una desferra insigne i abandonada. Havien aconseguit una clau de la porta i corrien entre els cups que hi havia a la planta baixa de l’edifici ruïnós. 

Per Setmana Santa, uns jesuïtes acostumaven a anar a predicar a la parròquia de Sant Antoni. Un any, ell i els seus amics van aprofitar l’avinentesa per posar un pot de colorant fucsina a la pica de l’entrada. En contacte amb el producte, l’aigua per senyar-se en entrar al temple quedà tota de color violeta. 

Una altra vegada, conta, van llençar dins del temple un gat amb una llauna lligada a la cua, espantant-lo per tal que corregués entre els bancs fent sonar la llauna.

L’última gamberrada a l’església que explica va afectar el gran crucifix que es trobava mig estirat, per tal que els fidels poguessin besar-li els peus. S’hi van aproximar quan no hi havia ningú i van deixar-hi bocins dels propis excrements enganxats allà on els parroquians s’apropaven a fer un petó a la imatge. Aquestes malifetes tenien una intencionalitat contra una institució que volien denigrar. 

Detingut als 13 anys

Sense deixar l’escola, va entrar d’aprenent de teixidor en un taller. Li deien ‘el nen del cove’. Duia un cistellet on hi havia la pinta per les teles, les tisores... Anava amb bata de col·legial. Portava dos telers. A 13 anys, el 1919, la seva mare el va treure d’aquest taller de teixits i el va posar d’aprenent d’ebenista amb un senyor anomenat Montagut. Allà va tenir el primer contacte amb afiliats a la CNT. El van convidar a una reunió clandestina. Era durant el tancament patronal del qual hem parlat abans. Però un confident havia avisat la Guàrdia Civil, que va sorprendre els reunits i va detenir vint o vint-i-cinc cenetistes, i a ell també. Era un aprenent. Encara no tenia el carnet de la CNT, però sí que sentia afinitat amb aquells militants. Els van deixar anar ben aviat.

El seu pare era membre del sindicat de treballadors de la Pirelli i els diumenges, quan anava a la seu de l’entitat a pagar la quota, portava el nen amb ell. Allà hi tenien el diari anarquista ‘Solidaridad Obrera’ i ell, sempre inquiet per conèixer coses que li cridaven l’atenció, va començar a llegir-lo.

Encara durant la dictadura de Primo de Rivera, l’any de la vaga de la Canadenca va assistir a la reunió clandestina on es va reorganitzar la CNT local, de nit, al parc Gumà i Ferran. Allà es va plantejar que hi havia tres antics militants que s’havien viciat en el joc. “Esto era muy criticado por los trabajadores”. Se’ls va comminar que deixessin de jugar o els expulsarien del sindicat. Tres es van comprometre a fer-ho, però només un ho va complir. 

Va entrar a la Pirelli, al taller de fusteria, com a ebenista. Però no hi va durar gaire. A 14 anys va ser acomiadat per les seves activitats sindicals. 

La següent feina la buscà a Barcelona. Es va escapar de casa, amb un amic anomenat Torrents, el mateix amb qui feia les bretolades que hem explicat abans, i van demanar feina a les obres de construcció de la primera línia de metro. Ell feia de peó. Treballaven de nit i dormien de dia a casa d’un company, escombriaire de l’Ajuntament de Barcelona. La casa, al carrer de l’Avenir, no tenia aigua corrent. Es banyaven sense camisa ni samarreta, amb el noi de la casa, que els deixava un llit de matrimoni on dormien els dos. A Ricard de seguida li va cridar l’atenció una cosa en el cos del noi. No tenia mugrons i en el seu lloc s’hi venien unes ferides relativament fresques. Ell li va preguntar: “I això?” L’altre va respondre: “Arlegui”. Es referia al cap de la policia d’aquell moment. Va ser la primera vegada que va conèixer directament una víctima de tortura policial.

Als 15 anys 

Al Comitè pro Presos

No es coneix la data exacta en què entrà a militar a la CNT. Però després de la detenció, ja hi va quedar molt vinculat. La primera responsabilitat que va tenir a Vilanova va ser en el Comitè pro Presos.

L’octubre de 1922, un cop cessats els protagonistes de la furiosa persecució del sindicalisme, el governador Severiano Martínez Anido i el cap de Policia Miguel Arlegui, Ricard va intervenir en l’organització d’un míting a Vilanova. Tenia 16 anys.

Per aquell temps, anava amb amics al carrer de Puigcerdà, on hi havia una zona de prostitució. Anaven a l’anomenada Casa Valenciana. “Estábamos contra la prostitución (...) Nos íbamos con las prostitutas, les dábamos consejos, les dábamos la peseta y no les hacíamos nada”.

Després de tornar a viure a Vilanova, quan ja havia començat la dictadura de Primo de Rivera, va treballar com a aprenent de mecànica, sense cobrar, als tallers dels representants de la Ford. Ensenyava a conduir, tot i que no tenia l’edat legal per portar un cotxe, 18 anys. Després d’arribar a aquesta edat, va fer de xofer del metge Josep A. Ribot i de Nicolau Barquet, que seria alcalde de Vilanova durant uns pocs mesos el 1925.

A la platja 

De la taverna a la biblioteca

Ricard se sentia molt identificat amb els sindicats llibertaris que propugnaven escoles racionalistes i biblioteques circulants. Estaven molt preocupats per la formació cultural del treballador. Volien “que no fuera el obrero que en el siglo anterior muchas veces los sábados se iba a la taverna y el lunes no iba a trabajar”. Per a ell la solució demanava apartar el treballador de la bodega i apropar-lo a la biblioteca. “La Federación Local de Sindicatos tenía una biblioteca. En mi pueblo había mil obreros que leían. La cultura por encima de todo”. 

Conta que als centres obrers hi havia sempre, penjada en alguna paret, una gràfica de colors explicant com l’alcohol perjudicava la gent. En aquest aspecte, elogia la tasca d’Anselm Clavé que organitzava cors perquè els obrers, en comptes d’anar a la taverna, es reunissin i cantessin. 

Quan Jordi Ruiz de Castañeda l’entrevistà a Mèxic, destacà que durant la guerra hi va haver un respecte absolut per la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. Conserva a la ment la imatge de l’entrada de la balagueriana, amb una estàtua del poeta Cabanyes en un cantó i la del bisbe Armanyà a l’altra. Recorda que la del religiós la volien treure i, de sobte, interromp l’entrevistador i li llança una qüestió: “Es va arribar a treure o no?”. Jordi el posà al corrent: “Encara hi són totes dues”. 

Un oncle seu tenia un cotxe i feia de ‘recader’ entre Vilanova, el Vendrell i Valls. Aquest home va començar a comprar ametlles a les masies de pagesos i les magatzemava al celler de casa dels pares de Ricard. La mare va fer un petit préstec a aquest cunyat per comprar més ametlles, en un moment que estaven altament cotitzades. Després les venia a l’engròs. Amb aquest negoci, la família del nostre protagonista aconseguí reunir 200 duros, que van servir per comprar una casa i el magatzem de les ametlles. Ricard diu que així la família va entrar a la classe mitjana.