La República arriba un dia abans que a Barcelona i es dinamita la caserna de la Guàrdia Civil

DICTADURA DE PRIMO I REPÚBLICA. 1923 – 1936

'Estela' dirà que al Griffi "el treballador és carnassa que no mereix consideració" (1). Al cap de dues setmanes esclatarà la vaga a la fàbrica, que durarà 250 dies (20 agost 1930 – 27 abril 1931).

Mestre la resumeix com una cosa de molta violència, d'esquirols i Guàrdia Civil. La vaga era la resposta obrera a les més de cent cinquanta baixes causades per accidents laborals produïts a l'empresa en els vint-i-dos mesos que van de l'agost de 1928 a novembre de 1930. La primera mort la va causar la deflagració d'una càrrega explosiva. La segona, que seria el detonant de l'aturada obrera, l'accident d'un tractor de transport que es va precipitar per un barranc matant el conductor.

El 30 de setembre de 1930 s'aixeca la censura prèvia que havia estat vigent durant 7 anys, des de l'inici de la dictadura de Primo de Rivera. A la pràctica, això suposa que els periodistes podran escriure el què vulguin, però arriscant-se a ser denunciats i jutjats pel que han escrit.  

La llarguíssima vaga, liderada per l'anarquista Joan Arans Nin, va comptar amb el suport total de la revista 'Estela'.

Dispara i fereix un pistoler

Fa ja sis mesos que dura la vaga del Griffi. S’ha proclamat la Segona República i l’empresa de ciment continua funcionant gràcies als esquirols que ha contractat fora de la vila. Ricard pensa que cal aprofitar l’eufòria que el canvi de règim ha provocat per mirar d’acabar el conflicte.

L’1 d’octubre de 1930, piquets d’obrers surten a buscar esquirols. En aquell moment, les cases de prostitució, a part d’una que es trobava al carrer del Condonyat, es concentraven quasi exclusivament al carrer de Puigcerdà, “on no hi havia casa que no es dediqués (...) a un dels ‘oficis’ més vells del món”. Aquest era un dels espais amb menys control policial, per tal de no espantar la clientela (2).

Era al voltant de les 9 d’una nit sense lluna. Ricard i un company, a qui anomena Miquelet, van al diminut barri roig de la vila, “donde fueron los pistoleros muchas veces”, però no en troben cap. Quan estan sortint del carrer, veuen dos homes entrant que els fan mala espina. Tracten de seguir-los, tot i que no s’hi veu gairebé gens. Però, quan passen per davant del reflex d’un fanal, que il·lumina un petit tros del carrer i també els fa visibles a ells, senten un soroll d’amartellament de pistoles. Ricard, que en du una de prestada a la butxaca, surt immediatament amb el seu company de la zona mig il·luminada. “Disparé dos tiros hacia donde estaban estos, pero sin verlos”.

Els dos esquirols van fugir per amagar-se, però es van topar amb uns altres sindicalistes que van començar a pegar-los cops de puny. A un dels dos “el tiro mío le había entrado por la espalda y le estaban dando puñetazos”, explica Ricard. Els esquirols van ser portats a l’hospital. El ferit per arma de foc es deia José Siuret. Quan arribà la Guàrdia Civil, “los componentes de uno de los dos bandos habían ya desaparecido” (3).

Però la història no s’acaba aquí. Un any o dos més tard, un dia que Mestre tornava de portar peix a vendre a Terrassa, va parar a dinar en una fonda de Rubí. Allà va encetar conversa amb uns obrers que treballaven arreglant la carretera. “¡Ah! De Villanueva son ustedes -va comentar un-. Uy, yo tengo un recuerdo de Villanueva”. Era Siuret, l’home a qui Ricard havia disparat un tret, el que li estava contant allò que li havia passat.

“Esto me hizo reflexionar mucho -cavil·la Mestre, molts anys després- (...) Este muchacho era de una población de Aragón donde se morían de hambre. Los alquilaron allí, los llevaron a Villanueva y les dieron una pistola (...) ¿Para cosas de tipo material somos capaces de matar a un hombre que se ha unido a un conflicto, no por traïdor, sino por hambre, por miseria?”

Així neix ‘Ricarditu’   

Una grossa caixa de fusta, remesa des de Barcelona a ‘Madryz’, segons diu a l’etiqueta, va arribar el 10 de desembre de 1928 a la madrilenya estació d’Atocha. Quatre mesos més tard, la caixa continuava al mateix lloc sense que ningú hagués anat a recollir-la. A més, feia molt mala olor. L’1 de maig de 1929 es mana a un mosso que l’obri. Sota la tapa es troba un gruix de papers de diari i, quan els aixequen, apareix el cos d’un home esquarterat. Només hi manca el cap.

Una cicatriu, resultat d’una operació quirúrgica, permet descobrir la identitat del difunt. És Pablo Casado de las Navas, un empresari de Porcuna (Jaén) que regentava una petita fàbrica de capses de cartó, al barri de Sant Gervasi de Barcelona.

El criat del difunt, un dels tres sospitosos que havia detingut la policia, repetia que ell no va tenir res a veure en la mort de l’amo. Vint dies després, el jutge que instruïa el cas li va demanar que escrivís el nom de la capital d’Espanya. El criat va escriure ‘Madryz’ i va quedar resolt el cas.

Finalment, va confessar que la relació amb l’amo estava passant una temporada molt dolenta. Per això, quan un dia Casado va arribar a casa a mitjanit i el va treure del llit demanant que li preparés una sopa i un ou, ell va respondre que no eren hores de sopar i que li devia quatre mesades. L’amo li va llançar un objecte i se’n va anar al llit. Quan ja dormia, el criat el va colpejar amb una planxa fins a la mort.

Va declarar que el cap del difunt l’havia llançat al port, però mai no va aparèixer.

Casado i el seu criat, Ricardo Fernández Sánchez, dit ‘Ricardito’, eren homosexuals. Per això, la Guàrdia Civil de Vilanova va començar a dirigir-se a Ricard Mestre com a ‘Ricardito’ per tal de vexar-lo. 

Quan els guàrdies el tenia al davant, deien: “Este es Ricardito”. Ell responia: “Ricardo a secas”. I ells li tornaven a dir Ricardito. “Era una manera de llamarme maricón”.

Malgrat el sentit negatiu que li va donar la Guàrdia Civil, el malnom va arrelar a tot Vilanova sense el matís pejoratiu. Fins i tot en l’actualitat, la gent que coneix la història continua anomenant-lo, afectuosament, amb aquest apel·latiu. 

6 d’octubre: la República arriba un dia abans

El 4 d'octubre de 1934, l'entrada al govern de la República de tres ministres de la CEDA, la confederació que agrupava els partits catòlics i de dretes, provocà una gran indignació entre les forces obreres, que temien perdre els drets aconseguits en el període inicial de la República, i també entre els sectors catalanistes, que veien amenaçada l'autonomia política. L'Aliança Obrera, agrupació de socialistes, comunistes i rabassaires, va convocar una vaga general. La CNT i la FAI s'hi van incorporar l'endemà.

A Vilanova, l'aturada obrera va començar el dia 5 i va tenir un caire més violent que a altres ciutats, ja que la radicalització que havia provocat la llarga vaga del Griffi havia deixat un rerefons molt propens a la revolta. Aquesta situació va donar als fets locals un caire de revolució obrera, molt diferent dels de Barcelona, encapçalats pel govern de la Generalitat i centrats en la reivindicació nacionalista.

Un dels grups de treballadors més actiu en la convocatòria va ser el del ‘Recorrido’, els tallers de reparació del ferrocarril situats al costat de l’estació de trens. Els ferroviaris van decidir destituir el cap d’estació i assumir ells les seves funcions. Van impedir la sortida del tren de les 9 del matí en direcció a Barcelona i a continuació el ràpid de Madrid, en sentit contrari. Així quedà bloquejada la circulació de combois.

Entre les 4 i les 5 de la tarda, grups de vaguistes anaren als bancs exigint el lliurament de les armes que tenien per custodiar els valors. El mateix van fer en una cinquantena de cases on creien que podia haver-hi armament.

Tocades les 10 de la nit, en una reunió a l'ajuntament es va decidir destituir els sis regidors de la Lliga i substituir-los per integrants del comitè revolucionari. Entre els nous regidors hi figurava Ricard Mestre. El nostre biografiat, anys a venir, qualificaria aquest nou consell municipal com una espècie de soviet.

El nou equip de govern va declarar la República Catalana des del balcó de l’ajuntament, davant d’un reduït grup de persones. Vilanova fou la primera població de Catalunya a fer aquesta proclamació i, a més, ho feu el dia abans que el president de la Generalitat, Lluís Companys, fes el mateix a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Al cim de la vilanovina Casa de la Vila s’hi va hissar la bandera independentista, d’Estat Català, i a les balconades dues banderes roges.

A un quart d’una de la matinada del 6 d’octubre fou assaltada la seu de la Lliga i no se li va calar foc perquè els veïns dels pisos superiors s’exclamaren a temps.

D’aquest local s’endugueren les cadires, que plantaren davant la porta principal de l’església de Sant Antoni. A més hi van dipositar una potent bomba que, en esclatar, va tirar enlaire la porta. L’incendi a la portalada no va prendre a l’interior del temple. Dues bombes més van explotar davant el portal de la parròquia de la Geltrú. El temple de baix a mar també fou vandalitzat.

Quan, a un quart de 9 del vespre, es va sentir per la ràdio la proclamació del president Companys, uns centenars de ciutadans es concentraren a la plaça de la Vila i el batlle Escofet els digué que l’ajuntament local s’adheria a la proclamació que “no fa més que ratificar” la que a Vilanova s’havia fet la nit anterior. Tots els grups municipals, reunits al Saló de Sessions, es van posicionar. Per la FAI ho va fer Mestre dient que ells, apolítics, col·laborarien amb l’ajuntament “convençuts que només per aquest camí podria assolir la classe treballadora la llibertat que li pertocava” (4).

L’endemà, 7 d’octubre, de bon matí la ràdio va informar que els sollevats de Barcelona havien capitulat. L’Estat Català havia durat deu hores. Però la notícia no va ser creguda a Vilanova. Un portaveu de l’Aliança Obrera, des del balcó municipal, va dir que les forces del general Batet s’havien apoderat de Ràdio Barcelona i estaven radiant notícies falses.

Des del mateix balcó, Ricarditu va assegurar que “de la caserna de la Guàrdia Civil havien telefonat sol·licitant que les mullers que hi vivien les deixessin sortir per anar a proveir-se al mercat”. Virella afegeix que, “malgrat algunes protestes, s’accedí al que s’havia demanat” (5). 

Però, a les 9 del vespre, membres del comitè revolucionari es plantaren a la caserna de la Guàrdia Civil demanant la rendició. La resposta del capità fou que no podien lliurar el poder a ningú si no els hi ordenaven els seus superiors.

Dinamitar la caserna de la Benemèrita

Ricard afegeix que llavors "dos elementos, un socialista demagogo ferroviario y un tipo que había pertenecido a la CNT, (y) lo habíamos rechazado porqué era un crápula y entonces pertenecía al Bloc Obrer i Camperol, quisieron dinamitar todo el cuartel de la Guardia Civil", llavors enquadrat entre els carrers de Sant Gervasi, Cervantes, Artesans i Mercè.

En una entrevista telefònica posterior amb Josep Maria Ràfols, autor d’aquest treball, Ricard va donar una versió diferent, assumint la responsabilitat de l'assalt: "Érem tan ardits que vam voler volar la caserna de la Guàrdia Civil".

Els rumors sobre un possible atac a aquestes instal·lacions s'havien escampat per la vila. El líder socialista local i administrador de l'oficina de Correus, l'advocat Miquel Soler Bastero, va trucar al capità Rafael Carrasco Egaña, cap del destacament de guàrdies civils a Vilanova, amb qui compartia amistat i partides d'escacs al quiosc de la Rambla principal. Soler li va oferir refugi per a la seva família i l'oficial li respongué: "Passi el que passi, no es mouran d'aquí".

Dues imatges més de l’atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil

A mig matí del dia 7, tots els punts alts del voltant del quarter eren presos per escopetaires, que van iniciar un fort tiroteig contra el reducte que fou respost per trets dels assetjats. L'intercanvi de foc va durar fins a quarts d'una de la tarda.

Durant el combat, uns quants revolucionaris van entrar en el torrent que, soterrat, passa per sota del carrer de la Unió. Des del subterrani, van penetrar en el conducte lateral del clavegueram que arribava fins a la caserna de la Benemèrita. Duien caixes de cartutxos de dinamita que havien sostret de la fàbrica Griffi.

Mentre passava això, diverses trucades van avisar a la caserna de l'atemptat que es preparava. Ricard Mestre va explicar aquesta telefonada en diferents entrevistes. També Eduard Egea i Garcia, el conseller de Cultura local, telefonà al capità Carrasco, el cap de l'aquarterament, per prevenir-lo. Ho va fer des del mateix ajuntament, sense dir qui era. Tenia raons de pes per alertar la caserna, ja que la seva germana Maria estava casada amb un guàrdia de l'aquarterament, Mateo Gómez Álvarez.

Quan la dinamita va esclatar, en comptes de saltar per l'aire la caserna, el que sortí disparat va ser el terra que hi havia entre aquest edifici i el Círcol Catòlic. El quarter va patir una important escletxa de dalt a baix.

Després es va reprendre el tiroteig. A dos quarts de 5 de la tarda, va arribar per la carretera de Sitges un cotxe amb cinc guàrdies civils que s'aturà a la Rambla Principal. Mentre pujaven en direcció al setge, foren atacats des de diverses cantonades, resultant ferits dos guàrdies, un d'ells de gravetat.

Els assetjats, sentint els trets, van deduir que els arribaven reforços i intentaren sortir del local, aconseguint-ho en un segon intent. Quan van arribar al local de la Lliga, a la Rambla, van contactar amb els que venien a auxiliar-los.

A la mitja hora, nous enviaments de carrabiners i civils arribaren a la vila en un camió que fou cosit a trets, morint un guàrdia i un tinent de carrabiners.

En fosquejar, per la carretera de Vilafranca arribà una columna de 35 guàrdies civils, tocant cornetes i disparant a l'aire per avisar de la seva presència. Els nous reforços van aconseguir foragitar els assetjadors.

A les 1 de la nit, el destructor 'José Luis Díez', acabat d'arribar davant de Vilanova, va disparar dues canonades. Aquesta vegada, les detonacions per espantar els revolucionaris no van ser interpretades tal com es pretenia. Les forces de la Guàrdia Civil que corregueren en direcció a mar, tement que els revolucionaris estiguessin rellançant un atac, van creuar nombrosos tirs, que no van causar víctimes.

El destructor ‘José Luis Díez’, que va disparar dues canonades davant de Vilanova per espantar els revoltats

L'arribada, l'endemà, d'una companyia d'Infanteria, provinent de Tarragona, va consolidar el control de la ciutat per part de les forces oficials.

En els enfrontaments, la Guàrdia Civil va patir dos morts i sis ferits; el Cos de Carrabiners, un mort. També moriren dos paisans, un d'ells en disparar-se l'arma d'un revolucionari a l'ajuntament.

Els dies següents van ser traslladats a Barcelona, per passar a disposició judicial, 85 detinguts. Els regidors van ser destituïts i alguns empresonats. Els nous membres de l'ajuntament van ser designats pel capità d'Infanteria i comandant militar de Vilanova, Josep Alonso Alonso, amb motiu de l'estat de guerra i com a "càrrec irrenunciable".

Amb la perspectiva que donen més de cinquanta anys de distància, el 1988 Ricard declarava: “Se rindió Companys y, claro, ellos eran el alma de la sublevación. Se acabó, no podían quedarse Vilanova y Granollers aislados. Entonces quedamos que recogieran las armas y las guardaran donde fuera, que no se encontraran”. 

Dos mesos amagat a Vilanova

Considerat com a un dels líders de la revolta vilanovina, Mestre va ser reclamat per l’autoritat militar que, com que no el trobava, el processà en rebel·lia. Inicialment, estava amagat a casa dels seus sogres, a cal Pere Negre, al carrer de l’Aigua 63. A les golfes de la casa, ocult entre la palla per menjar els cavalls, aconseguí no ser trobat durant el registre que es va fer a l’edifici, segons ens ha explicat Teresa Soler Flores, neboda de la Dolors, la primera dona del Ricard. Poc després, per més seguretat, deixà aquest amagatall i passà a la casa que es troba davant mateix, al primer pis del carrer de l’Aigua 78. Allà el van ocultar dues dones que hi vivien, Paula i Mariona. La primera, coneguda en aquell moment com a tiradora de cartes.

Es trobava protegit per la sogra, l’única que sabia a on es trobava. “El seu sogre, el meu avi, no podia veure el Ricard. Sempre deia que li havia pres la filla”, ens va declarar Teresa Soler.

La Guàrdia Civil crema el quiosc

Mentre estava amagat, membres de la Guàrdia Civil van calar foc al quiosc Minerva on ell venia diaris. “Cuando mi madre lo estaba apagando, el comandante le dijo que ojalá yo estuviera dentro. Y que me lo volverían a quemar”.

Fins i tot els seus companys de militància creien que Ricard havia fugit a França. Però la seva mare va saber a on es trobava i ho va comentar a un altre cap cenetista que també estava ocult a Vilanova, Joan Arans, el líder de la vaga del Griffi. Tement que s’escampés la seva ubicació, Mestre va convocar dos membres del Comitè pro Presos per planejar el seu trasllat a Barcelona. Com que tenia un abonament ferroviari, per portar diaris i revistes al quiosc, no li calia passar per la taquilla. Van quedar per trobar-se amb els del comitè un dia de mitjan desembre, a les cinc de la tard, quan començava a fer-se fosc, a la cruïlla de dos carrers. En altres cantonades hi hauria més companys. Si sorgia algun perill, els apostats als encreuaments per on ell passaria havien de treure un mocador i fer com si s’eixuguessin el nas.

Ricard, que s’havia deixat bigoti i duia el cap pràcticament pelat, portava un abric i un barret. Sense problemes, va arribar a l’estació i es va ocultar al lavabo fins que va arribar un tren, al voltant de les 5:30 del matí, que el traslladà a la capital.

Allà estigué un temps amagat a la llar d’una cosina de la seva dona, Cecília Ventosa (6). Després, “en casa de uno que pedía limosna, que le faltaba una pierna”. Finalment, es va traslladar a l’habitatge de l’anarquista Hermoso Plaja Saló, que havia dirigit ‘Solidaridad Obrera’ el 1924. Es feia dir Josep Riera i va aconseguir que li fessin una cèdula personal d’identificació amb aquest nom.

En aquesta època es va fer militant de la FAI, amb el Grup A, que formaven Jacinto Torhyo, Abelardo Iglesias, el doctor Martínez Ibáñez i Alfredo Martínez, entre altres. Aquest conjunt de militants es van enfrontar amb la Federació Local de Barcelona de la FAI al·legant la necessitat de més control democràtic en el si de l’organització. També van intentar, sense èxit, expulsar al grup Nosotros, considerant que les seves tàctiques eren més compatibles amb la tàctica comunista de fer la revolució social mitjançant un cop d’estat (7).

A Barcelona, on era poc conegut, feia una vida bastant normal. Col·laborava amb els que publicaven el setmanari ‘Tierra y Libertad’. Ajudava a empaquetar els enviaments i feia altres feines subalternes. Llavors va promoure la idea de fer una revista anarquista en català, que fou acollida per veterans militants cenetistes. La revista es dirà ‘Terra Lliure’ i s’editarà quinzenalment a casa de Pere Mateu Cusidó, un dels tres àcrates que l’any 1921 van portar a terme l’atemptat que costà la vida al president del govern espanyol Eduardo Dato. Condemnat a mort, fou indultat per Primo de Rivera i, posteriorment, alliberat amb l’arribada de la República.

El jutge que el busca el té al davant i no el veu

Ricard conta que, acompanyant un advocat i identificat com a Josep Riera, va anar a la presó Model a visitar un tal Aniceto, detingut pels fets del 6 d’octubre. L’advocat li va oferir la possibilitat de poder veure el jutge militar, com si fos el seu ajudant. Així podria examinar els expedients dels fets a Vilanova, incloent-hi el que l’afectava a ell mateix. Volia saber qui eren els acusadors, per demanar-los que retiressin les acusacions.

Un cop al despatx del jutge, l’advocat li va passar l’expedient i ell va poder veure els noms dels qui l’havien acusat a ell i a altres processats vilanovins, que havien de testificar contra ells en el consell de guerra. Així podrien “coaccionar a los acusadores para que retiraran la acusación. Esto se hacía, era muy común en los procesos políticos sociales”.

Mentre es trobava al despatx del jutge, mirant els sumaris, va resultar que portaren a declarar Antoni Escofet Pascual, l’alcalde de Vilanova, detingut i processat pels mateixos fets.

El jutge preguntà a Escofet:

-¿Qué sabe de Ricardito?

-No sé nada –va respondre l’alcalde mentre Ricard, assegut gairebé al seu costat, davant d’una taula i amb el cap cot, tenia la vista fixa en l’expedient obert al davant.

“Después me horroricé de lo que había hecho, pero saqué las denuncias”.

De la consulta de l’expedient va poder saber que l’acusació contra dos ferroviaris l’havia fet el gendre del general Miguel Arlegui, el cap de la Direcció General de Seguretat de Barcelona, entre 1920 i 1922, que a les ordres del governador Martínez Anido va dirigir una brutal repressió contra el moviment obrer, durant el període del pistolerisme. El gendre d’Arlegui, enginyer de ferrocarrils, els havia acusat “y les habían dado hasta palizas”.

Temps més tard, durant la revolució, la informació que Ricard havia obtingut va ser utilitzada contra aquest. “Los datos que saqué le costaron la vida al yerno del general Arlegui (...) Se reunió el Comité Revolucionario y él me pedía mi opinión. Yo le dije: ”Yo no puedo hacer nada por usted”. Sabía que lo matarían, pero no quise..., no tenía autoridad para hacerlo. Era un momento revolucionario, ¿no? Al día siguiente, cuando me fui en coche a Barcelona, al pasar por las costas del Garraf, lo vi muerto. Supe por uno de los que estuvieron en la muerte que murió muy valientemente”.

Crítiques a Durruti, Ascaso i García Oliver

El seu esperit crític l’aplicà, igualment, a alguns dels més destacats dirigents de la seva organització. En especial s’oposava al grup anarquista Nosotros (abans, Los Solidarios), entre els quals destacaven Buenaventura Durruti, Joan García Oliver, Francisco Ascaso i Aurelio Fernández. Diu que “eran unos fanáticos de la violencia”. Afegeix que cometien atracaments, però no “para vivir del dinero robado”, sinó per preparar la revolució. “No se quedaban ni un centavo para ellos (...) Hasta se pagaban el tranvía. Eran honestos”.

Diu que era amic de tots ells, tot i formar part d’una altra facció (Grup A). Entre aquests hi havia, a més d’ell, Jacinto Toryho, Abelardo Iglesias i el doctor Martí Ibáñez, entre altres.

De Durruti, explica: “Era todo empuje, todo fuerza, todo voluntad, pero bastante mula de ideas; Ascaso, al revés, conocía muy bien las ideas”. Quan en un atracament a Argentina van trobar resistència, “Durruti tiró directamente y Ascaso disparó al aire. Es decir, el haber mamado las ideas le hizo [a Ascaso] respetar más la vida humana”.

En un altre moment afegeix: “Éstos eran los que querían radicalizar el movimiento y pensaban que se podía hacer la revolución con cuatro pistolas y cuatro fusiles”. Quan l’any 36 aquest grup va demanar l’ingrés a la FAI, ell i els seus companys del Grup A s’hi van oposar, infructuosament, dient que no actuaven com a anarquistes perquè ho feien sense sentit de la responsabilitat.

Ricard conta que en una reunió clandestina al local de la Soli, García Oliver va exposar el seu pla revolucionari, que consistia en minories audaces que s’apoderarien dels governs civils i des d’allà imposarien el comunisme llibertari. Ell li va respondre: “Si yo pensara como tú, ya estaría en el Partido Comunista".

En el mateix acte, quan el seu amic Juanel, Juan Manuel Molina Mateo, li va dir “Tendremos que emplear también nuestra dictadura”, ell li va respondre: “¿Qué clase de anarquistas sois vosotros?”.