Cinc mesos al camp de concentració i una accidentada travessa de l’Atlàntic

Tancats sobre la sorra, entre el reixat i la mar

“Era un arenal inmenso -narra Ricard-. Llegamos allí, yo que sé, ciento cincuenta o doscientas mil personas. No había nada, ni barracas de ninguna clase”. Es van quedar la tela que cobria la caixa del camió que els hi va portar per tapar-se a la nit. “Cuando nos levantamos por la mañana teníamos dos dedos de escharcha encima de la lona. Y miles de gentes con dos dedos de escharcha encima de su cuerpo; algunos ya no se levantaron. Hicimos una barraca donde cabíamos todos un poco justos. Daban una cantidad de alimentos por centuria y nosotros éramos veinticinco o treinta y teníamos declarada una centuria. Y con lo que nos daban comíamos bien veinticinco o treinta. El pan que nos daban teníamos que enterrarlo.

“El contacto nuestro era con los senegaleses y los gendarmes, que eran los que controlaban el campo de concentración”.

“Los primeros días, las necesidades se iban a hacer a la playa. Y cuando uno no llegaba a la playa empezaban cien mil voces: "¡A la playa, a la playa, a la playa!". Después pusieron ya un sanitario”.

Arribada de nous presoners

Silvia conta una escena que ha escoltat diverses vegades a Ricard: De cop, un tinent es va alçar dient: “Me voy del campo”. Le vieron cómo recogía sus maletas y su raído abrigo, y partía. “¿Dónde vas?”, le preguntaron. “A México”, contestó alegre. Iba hacia el mar, adentrándose en el agua. Los amigos corrieron hacia él. Marchaba a México, por el mar”.

“Había mucha gente deprimida, claro, pero también se fue reaccionando. Se cantaba y hasta había zonas de humor”, explica Ricard. Es cantava, però ja ningú entonava himnes revolucionaris ni res que s’hi assemblés. Ell diu que no se sentia derrotat, que va sortir de Barcelona amb esperit i que al camp de concentració es dedicava a sembrar optimisme entre la gent, a animar els companys perquè no s’acovardissin en aquella tragèdia sense esperança.

“Estaba completamente derrotado”

Silvia i les seves companyes es traslladen més al nord, a Les Mages, al nord d’Avinyó. Només arribar, ella es posa a buscar on coi és el Ricard. Descobreix que el diari ‘La Depéché de Toulouse’ té una pàgina sencera d’anuncis de persones que cerquen familiars. Hi publica una crida dirigida al seu marit. Una de les cartes rebudes dona una versió de l’estat d’ànim del Ricard diferent de la que ell expicava: “Me escribió Otto (1) diciéndome que vio a Ricardo en Argelers. Lo vio derrotado. Estaba completamente derrotado”.

El camp de concentració d’Argelers

Dies més tard, l’avisen que té una trucada telefònica. És Mestre que havia demanat permís als responsables del camp per trucar-li. “Irradiaba energía”. Ricard li diu: "Si quieres ir a Cuba, vete, no te preocupes por mí, yo llego a Cuba". Des de l’altra punta del telèfon, ella respon: "Va a ser muy difícil porqué ni como esposo de cubana puedes entrar siquiera. Y además ¿tú qué piensas?". "Pues yo estoy apuntado en una lista de viaje a México. El Comité Nacional me apuntó en una lista de viaje, y tú estás tambien”.

Igualment, estaven apuntades en aquest llistat la seva mare i la seva germana, que havien arribat a França per altres mitjans i carreteres. Però elles es van negar a embarcar cap a Mèxic. No volien deixar abandonat el germà de Ricard, ferit i detingut pels franquistes.

En contra de tots els himnes

Ell no vol ser crític amb el tracte que França dona a l’exili espanyol. “Me pongo en su lugar y que te lleguen un millón o medio millón de gentes sin esperarlo... Tenían que crear problemas forzosamente”. Però també conta que hi havia molts gendarmes que buscaven rellotges i altres coses de valor dels presoners. Igualment hi havia picaresca entre els presos. Un va vendre a un soldat senegalès dues sabates del mateix peu. Això es feia en una mena de mercat d’intercanvis, com uns Encants, diu.

Conta que abans de passar a França encara cantussejava algun himne, com ‘Bandera negra’. Després ja no. En una xerrada que va fer al camp sobre anarquisme, “renegué de todos los himnos. De los nacionales y de los revolucionarios, porqué todos son himnos de muerte, aunque la música es bonita en casi todos los casos”.

Reagrupament familiar entre tanques de filferro

El primer dia de juny, el carter porta missiva d’Argelers a Silvia: “¡Pronto embarcaremos! Cuídate y confía. Saldrá próximamente un barco y sé que dentro de unos días seremos avisados”.

L’avís de Ricard es confirma abans d’una setmana. El carter du un avís de correus perquè Silvia es presenti a l’oficina. Ella s’hi apropa amb un somriure d’orella a orella. Allà li entreguen un telegrama que li anuncia l’enviament de tres-cents francs per traslladar-se a Bordeus i embarcar a l’Ipanema’.

La mateixa tarda agafa un cotxe que la porta a l’estació de tren més propera. Allà li donen un bitllet d’indigent i se’n va, neguitosa, cap a Bordeus.

Per la seva part, Ricard, que fa 5 mesos i 9 dies que es troba al camp tancat, s’assabenta que té un avís d’embarcament enviat pel SERE (Servei d'Evacuació dels Refugiats Espanyols) al despatx de correus del camp i pot agafar el tren en direcció cap a la mateixa ciutat.

El matí del 8 de juny, ella espera a l’estació, enmig del gran rebombori de les dones que busquen els seus familiars. “Se sienten exclamaciones, gritos, llantos, abrazos y llamadas (...) Sigo buscando y al fin mi nombre, dicho con emoción, brinca jubiloso en el aire. Cien mil ojos se clavan en mi cuando salto hacia sus brazos”. Però els gendarmes no permeten que els arribats dels camps de concentració baixin a l’andana. Tenen ordres que no surtin del tren fins a arribar al port de Pauillac, a uns 35 quilòmetres de Bordeus, on espera l’Ipanema’.

“¡Silvia, Silvia!”, recorda Ricard que va exclamar en veure-la. “Fue una cosa muy emotiva. “Yo estaba en el tren, no podía bajar al andén porque nos tenían controlados todavía”. En arribar a Pauillac, es van abraçar per primer cop des del dia que es van casar, sis mesos abans.

Al port de Trompeloup, on els esperava el vaixell, es feia una darrera selecció de les persones que podrien embarcar.

Embarcament a l’Ipanema’

Ell va explicar qui era, però amagant algunes circumstàncies que podrien dificultar-li l’accés a bord. “Me puse en la ficha de embarque periodista y chófer, porque me había ganado la vida de chófer y periodista”, deixa escrit Ricard. ”No dije que había sido director de ‘Catalunya’, sino periodista de un periódico local que se llamaba la ‘Estela’. No mentí, pero oculté la verdad”.

“Una de las preguntas que recuerdo más puercas era qué opinábamos del golpe de Casado. ¿Por qué el representante de México tenía que preocuparse de quién simpatizaba o quien estaba en contra del golpe de Casado? Y dependiendo de la respuesta que daba la gente, seleccionaban” (2).

Silvia afegeix: “Cuando ya estaban casi las listas completas para el ‘Ipanema’, nos enteramos que ni él ni yo estábamos incluidos en el embarque”. Ells dos, conclou, s’haurien quedat sense embarcar si no hagués estat que la CNT havia escollit Ricard com a representant seu en el vaixell. Així, finalment es van entregar passaports per embarcar 994 espanyols i 200 van estar rebutjats.

Sota una pluja fina d’estiu, van pujant els refugiats seleccionats a l’embarcació. Quan arriben a coberta, “nos dan un número y una manta. Un marinero indochino me conduce a las bodegas donde están instaladas las literas: mujeres a proa y hombres a popa”.

Ricard es mareja. Agafen la cadira i la manta i pugen a coberta. Ella explica: “El entrepuente de primera es un magnifico sitio para colocar la silla, que será mi cama, mi comedor, mi todo. Él, a mi lado, me vigila el sueño”.

L’endemà, 12 de juny, l`Ipanema’ lleva l’àncora en mig d’una boirina de primavera que el sol va desfent.

Una ampolla llançada al mar

“El ‘Ipanema’ ha ido bordeando toda la costa cantábrica, tan de cerca que en el horizonte se dibujaban las montañas gallegas -posa Silvia-. El panorama español ha dado lugar a un acto sencillo y emocionante. Varios jóvenes gallegos (...), cuando el buque pasaba a la altura del Cabo Finisterre, se reunieron en el puente de babor, a la caída de la tarde”. Allà llegeixen un text de salutació al poble gallec, demanant que no perdi l’esperança i assegurant, càndidament, que “no tardará en caer o traidor que durante tres anos encheu de mortos Galiza e de loito os seus fogares”.

El paper és enrotllat i tancat dins d’una ampolla que es llança a la mar mentre dotze o quinze veus entonen l’himne gallec.

Els bascos han muntat un altre cor. També els catalans, que entonen ‘L’Emigrant’, ‘El Cant de la Senyera’, ‘Muntanyes del Canigó’ i fins i tot `En Pere Gallerí´.

A l’hora de menjar, es fan llargues cues. No hi ha menjadors i tothom s’escampa buscant un racó on dinar amb tranquil·litat, omplint la coberta, el pont, escales i passadissos. Les lliteres resulten incòmodes. Molts passatgers acaben pujant la màrfega a coberta i buscant un racó on instal·lar-se. A proa s’han format una mena de barraques, amb mantes.

Un grup de periodistes fan un diari d’informació que porta el mateix nom que el vaixell, amb una orientació en línia amb el Front Popular. Aviat també surten fulletes d’oposició: ‘La Ruta de las Anguilas’, editat a mà per Ricard Mestre (3), ‘La Voz de las Bodegas’, ‘El Tiburón’ i ‘El Sargazo’.

La major part de la gent viatja ansiosa de reorganitzar la seva vida destrossada, recull Silvia Mistral. “Aviadores, músicos, maestros, radiotelegrafistas, escritores, mecánicos y campesinos, todos deseamos volver a ser lo que éramos y, si es posible, mejores”.

Molts ajuden els tripulants en les seves tasques diàries, a la cuina, a la fleca i en el repartiment de queviures.

Ricard i Silvia, a bord de l’Ipanema’

Xoc violent en mig de l’Atlàntic

Cinc dies després de llevar l’àncora, en fer-se fosc, un impacte violent sacseja l’Ipanema’. D’immediat, el vaixell entra en “una trepidación constante y uniforme. Parece que estamos bailando la rumba”. Una de les pales de l’hèlice ha ensopegat amb un cos dur, impossible d’identificar.

“El radiotelegrafista -que, cuando no està ‘Él’ delante, suele dedicarme frases amorosas (...)- me dice que las radiodifusoras españolas aseguran que el ‘Ipanema’ ha naufragado en medio del Atlántico”. La velocitat disminueix notablement, exaltant els temors del passatge”.

El 20 de juny, la nau entra al mar dels Sargassos. “Aunque se había anunciado, en la superficie límpida no aparecen las algas marinas (...) El `Ipanema’ navega calmosamente, trepidando”.

Quatre dies més tard, la velocitat del vaixell s’ha reduït de 12 milles per hora a 6. “El capitán tiene un rostro impasible, pero los mecánicos y marineros, con una movilidad que nos parece sospechosa, andan de un lado a otro, llenos de órdenes, de cuerdas y herramientas. “¿Hay peligro?”, interrogan las mujeres. “No, esto no es nada”, contestan riéndose. Sin embargo, hoy se ha anunciado que el ‘Ipanema’ hará escala forzosa en la isla de la Martinica, donde existe un dique seco, necesario para arreglar la rotura de la hélice.

“Desde mediodía, comienzan a verse diversas especies de aves, que revolotean alrededor del buque. Poco más tarde, los pasajeros se agolpan a estribor, al grito de ¡Tierra!”. El vaixell passa a una milla de l’illa de María Galante; a la nit, a dues milles de la Dominica, a la matinada atraca davant de Fort-de-France, la capital de la Martinica.

“Durante las primeras horas de la mañana, los pasajeros, tras catorce días de cielo y agua, se han embebido en la contemplación de uno de los paisajes más bellos de América: vegetación exhuberante, mar de añil intenso, sol brillante y montañas rojizas”.

S’apropen barques als costats de l`Ipanema’. “Una negra alta, con largos collares y pendientes dorados, tocada de pamela tropical, salta de una barcaza al buque con su cargamento de frutas”.

La nau s’apropa al dic i fondeja. Es dona ordre que tothom abandoni el paquebot per poder arreglar l’avaria. El governador ha autoritzat que els passatgers passegin, només, pel recinte tancat de les drassanes. A la porta hi ha guàrdies per impedir la sortida. Però nombrosos habitants de la Martinica van apareixent darrere la reixa i aviat troben mitjans per burlar la vigilància. “En pocos momentos se han llenado los astilleros de vendedores de fruta, helados y muñecas típicas que venden con alegría y hasta, a veces, regalan si el español no tiene dinero”. Silvia conta que, ben aviat, els originaris de l’illa “comparten con todos los emigrados el jolgorio de la gran fiesta de confraternización”.

A la Martinica. Ricard, a l’esquerra, i Silvia, a la dreta

Un frare francès apareix amb una banda de música de nens negres. Els immigrants temen que els estiguin a punt de descarregar un mitin de propaganda religiosa. Però aviat veuen que s’han equivocat. La banda infantil omple l’espai de ritme. S’improvisa un ball entre migrants i indígenes mentre el frare pregunta pels motius de la guerra d’Espanya.

Un dels exiliats discuteix amb una negra el preu d’una pinya. Ella demana cinc francs, ell n’ofereix tres. S’alcen les veus del regateig i s’apropa un gendarme, amb un fusell a l’espatlla, que reprèn la senyora pel preu abusiu. Com que ella protesta, l’armat l’insulta i amb una puntada de peu la tira a terra, junt amb les fruites que roden sobre el moll. Els exiliats es giren contra el guàrdia. “¿Por qué maltrata a la negra? Es una mujer como las inglesas y como las francesas; quizá mejor que ellas, más humana, más buena. ¿Por qué la enseña a odiar?” Dit això, l’emigrant paga a la senyora el preu que demanava.

Amb l’hèlix canviada, la sirena del buc llança una brama tristona i el vaixell surt del dic. “Los negros agitaron sus pañuelos, en el aire, sus sombreros pajizos y las negras los pañuelos chillones”.

Un hidroavió impertinent i un banc de sorra

“Apenas el ‘Ipanema’ se adentró en la redonda comba de la bahía, un hidroplano aterrizaba a pocos metros. El choque parecía inminente. El buque se ladeó (...) y quedó encallado en un banco de arena”.

De seguida surten els acudits sobre la mala sort del viatge. Tres remolcadors intenten inútilment arrossegar la nau fora del munt de sorra. Més tard, un vaixell de càrrega francès passa sis hores estirant el buc amb una gran soga  i, finalment, aconsegueix alliberar-lo.

Quan la nau reflotada, posant rumb a l’illa de Santo Thomas, els viatgers canten ‘La Cucaracha’ i les dones que segueixen al moll mouen els mocadors amb les mans alçades.

El vaixell va a més de 13,5 milles l’hora. Passen prop de Jamaica i Cuba. Silvia rememora com la dictadura del general Gerardo Machado va fer fugir d’aquest país la seva família i ara ella hi torna a passar pel davant, fugint altra volta. “Éxodo tras éxodo”.

En aquest camí, un nen neix a bord... però un altre mor. “Sobre el llanto de unos padres, se escuchan los gritos de una madre. Es una canción de vida y muerte sobre nuestros recuerdos de penas, de sangre, de guerra. La lista de pasajeros figurarà con el mismo número. Nada ha cambiado. Pero, sin embargo, nos recoge la pena de ese pequeño ataud que va a bordo”.

Veracruz, finalment

El diari del vaixell explica que a mitja tarda l`Ipanema´ arribarà a Veracruz i demana als passatgers que evitin “esa sensación de campamento que ha tenido durante la travesía”. És el 7 de juliol quan la vella embarcació fondeja en el port mexicà. Els exiliats es posen els millors vestits que tenen i mengen pinya que algú ha pujat a bord. Al moll, una banda de música interpreta l’himne de Mèxic i el de Riego.

Els primers a desembarcar són els malalts i el cadàver del nen mort. Després, com un símbol, una nena és la primera a baixar, saludada amb forts aplaudiments per la gent que omple el moll.