Transportant dinamita entre dubtes sobre si calia emprar la violència o no

DICTADURA DE PRIMO I REPÚBLICA. 1923 – 1936

El seu primer article parla d’El imperio del fútbol’, i li publica ‘Democràcia’, un periòdic local, òrgan del Partit Republicà Federalista, a 18 anys. És una diatriba contra el futbol.

Fa vergonya, afirma, que un país gasti les seves energies i entusiasmes en ximpleries com si no hi hagués res més d’interès. Contraposa aquest esport a la cultura. Diu que sembla que faci por instruir el poble: “Quizá se teme que abran los ojos y vean como son explotados”

En el tercer, explica que creia en Déu, però després de llegir ‘La verdadera vida’ de Tolstoi, se li aparegué la llum: “¿Qué necesidad había del sacrificio de un Cristo para salvarnos del pecado y la maldad, si el pecado y la maldad reinan como soberanos en la tierra?”

En un de posterior parla d’un capellà que li queien les llàgrimes davant d’una pobra viuda carregada de fills i, per ajudar-la, li va donar un paquet voluminós: “Empezó por desatar los seis o siete nudos del envoltorio, después quitó una hoja dominical que había encima, luego otra... y otra, hasta doce: cuando se acabaron empezaron a salir diarios, y por fin, envueltos en una hoja de propaganda de la liga del buen hablar, encontró diez céntimos” (1).

Ricard i uns companys anarcosindicalistes es van integrar a l’Ateneu vilanoví i van formar una Secció d’Estudis Sociològics que els servia, també, de camuflatge com a lloc de reunió. Però igualment hi organitzaven conferències que introduïa Ricard.

Violència sí, violència no

Les conviccions pacifistes de Ricard Mestre, influïdes per Tolstoi, van fer que se sentís molt a disgust amb les actituds d’una important part de l’anarquisme que considerava vàlida la violència com a manera de lluitar contra l’opressió. S’oposava al que anomenava ‘atraquisme’, “una concepció de la violència innecessària”. Explica que els que cometien atracaments sovint no ho feien per poder viure, sinó per comprar pistoles, per preparar la revolució.

Conta el cas d’un petit propietari del Penedès, un tal Morató, que va dedicar tota la collita d’un any a comprar una metralladora. “Aquest desig de fer la revolució a través de la violència estava molt estès entre nosaltres”, assegura referint-se als anarquistes.

Un dia que estava de vacances al Vendrell, a casa de l’oncle transportista, el va anar a veure una militant anarquista de Vilanova, dona d’un pescador, acompanyant una anarquista de Barcelona a la que anomena “la Casanovas”. Havia anat allà a buscar dinamita.

Al Vendrell hi havia facilitat per aconseguir dinamita, explica, perquè un comerciant de la vila tenia autorització per vendre-la a fàbriques de ciment o empreses de mineria. Però també en subministrava, clandestinament, per a altres activitats.

La Casanovas ja en tenia una caixa comprada, però li mancava un mitjà per transportar-la a Vilanova.

‘Ah, Maria’ i ‘adeu’, substituïts per ‘salut’

Ricard va portar la Casanovas a parlar amb l’oncle per plantejar-li la possibilitat de fer el transport de l’explosiu. D’entrada, li va caure una esbroncada de la noia quan, només entrar, saludà dient: “Ah Maria”. Ella va exclamar: “Cony! Tu ets company?” Li retreia aquesta salutació que originàriament tenia un sentit religiós, considerada la salutació que l’àngel va fer a la verge Maria en anunciar-li que havia estat escollida per infantar Jesús.

“Li vaig fer cas immediatament. Mai més ‘Ah, Maria!’. Mai més em sentirà a mi dir això ni ‘adeu’. Vaig suprimir, de manera definitiva, el vocabulari imposat per l’Església Catòlica”. ‘Salut’ va ser l’alternativa a aquesta darrera expressió.

Dubtes davant d’un trasllat d’explosius

Ricard va tenir molts dubtes sobre si acceptava traslladar la dinamita del Vendrell fins a Vilanova. Finalment, “en contra de mi conciencia”, acceptà fer el transport. Assegura que durant tot el viatge va anar reflexionant: “¿Hago bien o hago mal al contribuir al traslado de esta dinamita?... Durante una etapa no tan solo estuve de acuerdo con la dinamita sino... Pero siempre no pensando en la dinamita como terrorismo, sino en la dinamita com instrumento para la llucha revolucionaria (...) Y sí, sí, llevamos la dinamita”, conclou com una confessió.

Recorda un altre cas similar. Un militant d’Igualada, anomenat Ferrer, tenia una fundació on els obrers, tot i que estaven convençuts que produïen poms per les escales, en realitat estaven fabricant cascos de bombes. L’empresa va tenir problemes econòmics i van haver de fer desaparèixer tots els cascos que havien produït. Ricard es va endur dues caixes de cascos, en un taxi, a Vilanova. Havia preparat un cup de trepitjar raïm per amagar-hi la producció de la fàbrica.

Però una de les caixes va anar a parar a Santander i es va descobrir que eren cascos per fabricar bombes i que es produïen a Igualada. El taxista que havia portat Ricard, amb dues caixes d’aquest material, va declarar que una persona havia transportat, en el seu taxi, el material fins a Vilanova. Però assegurava que no sabia qui era el passatger ni recordava on havia descarregat les caixes.

La dinamita del doctor Aiguader

Com a militant de la CNT, Ricard va participar en nombroses conspiracions contra la dictadura de Primo de Rivera. En aquella època, estiuejava a Vilanova el metge reusenc Jaume Aiguader i Miró, representant de l’exiliat Francesc Macià. Aiguader, un dels dirigents clandestins d’Estat Català, no va tenir inconvenient a acompanyar-lo a recollir una petita maleta de dinamita per preparar bombes de mà.

Diu que ell la va traslladar a Vilanova, on l’esperaven, a les 11 de la nit, un munt de gent catalanista i un munt de militants de la CNT. “Teníamos que hacer la revolución. Es una etapa de romanticismo revolucionario”. Després, durant la República, afegeix Ricard, els catalanistes, en pla conservador, anomenaven als de la CNT pertorbadors de l’ordre. “Para defender su causa no tenían inconveniente en utilitzar la dinamita”. A la República, Aiguader seria alcalde de Barcelona, diputat i ministre de Treball.

Pistoles sense marca

Hi havia una fàbrica d’armament que feia “unas pistolas especiales, sin marca, y se compraban en cantidad”. Ricard creia que l’empresa es trobava a Eibar. Des de la factoria se’n va traslladar un carregament a Saragossa i des d’allà a Vilanova. El seu destí final era Barcelona, però hi havia el problema que per entrar mercaderies en la Ciutat Comtal s’havia de pagar un petit impost. Hi havia controls. Explica, rient, que si en registrar els productes es trobaven gallines no passava res. Però, clar, si trobaven pistoles... “Esto lo entramos nosotros clandestinamente. Cosas ingenuas como éstas. ¿Qué tenía yo? 14 o 15 años, no tenía más. Y aceptaba esto después de haber superado un poco lo tolstoiano (...) Yo me encargué discretamente de ofrecer pistolas de estas a compañeros militantes. Porque era la lucha. Era la época de los del Sindicato Libre y todo esto”.

El primer casament pel civil a Vilanova

Quan tenia 21 anys es va casar amb Dolors Solé Ventosa, que en tenia 17. Era filla d’una família de pagesos, amb animal, però sense gaire terra pròpia i que portaven finques d’altri. El seu germà Josep era l’anomenat Pere Negre, segons informació de Joan Sivill i Vergès.

Teresa Soler Flores coneix aquesta història perquè el seu avi era el pare de la dona que es va casar amb el Ricarditu. “La Dolors estava bojament enamorada d’ell”, explica citant paraules del seu avi. “Ella no treballava fora de casa i tenia una gran afició a brodar” (2).

Ricard va voler celebrar el matrimoni pel civil, cosa que a Vilanova no tenia precedents. Però, abans, el vicari de Sant Antoni, mossèn Lluís Vendrell, el va cridar per mitjà del seu germà. “Tuvimos una polémica de ocho horas para intentar convencerme de la existencia de Dios, que continuó al día siguiente, ocho horas más. Una cosa terrible, los dos éramos jóvenes y ardidos. Ni comimos. Estábamos en el jardín del hospital, sentados en una banca. El segundo día llovió; ni él ni yo nos levantamos. Y al final me dice que, para no dar mal ejemplo, me casara por la Iglesia. Y le dije: “Usted quiere condenarme al infierno, ¿no? Esto sería pecar”. Finalment, el mossèn li va respondre que, no podent-lo convèncer de l’existència de Déu, en consciència no el podia casar.

Així es va celebrar el primer enllaç civil a Vilanova. “Fue una bomba. Total, quinientas o seiscientas personas viendo la boda y una trascendencia... Si hubiera sido una unión libre, no hubiera tenido importancia, pero un matrimonio civil era romper con las normas que aceptaba todo el mundo. (...) Escandalizaba más en un pueblo el matrimonio civil que la unión libre, porque era un desafío. La unión libre pasaba desapercibida”. Era l’octubre de 1927.

El matrimoni no va tenir mai baralles, explica Ricard. Ella, de la que deia que era molt bona noia, en aquesta època tenia ànsies de llar i ell estava contínuament en reunions clandestines. Reconeix que estava tan absort en la lluita social que descuidava la família. “Conmigo no tuvo hijos”.

El 1927, a Vilanova. És el segon per la dreta

L’excapità general el salva de la mili

Ricard no volia fer el servei militar perquè, tot i les concessions a portar i repartir armes en una situació de forta repressió, se sentia pacifista i antimilitarista.

Quan feia de xofer de l'alcalde Barquet, va venir a Vilanova el general Valeriano Weyler y Nicolau, un mallorquí que havia estat dues vegades capità general de Catalunya, ministre de la Guerra i cap de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra, a més de governador de Cuba i Filipines. Tenia més medalles de les que li cabien al pit de l'uniforme. Aquest militar es va desplaçar perquè el seu fill Fernando, governador civil de Madrid, s'havia jugat unes finques de Sant Quintí de Mediona i les havia perdut. El general les anava a comprar, acompanyat per l'alcalde de Vilanova i el seu secretari, segons la narració de Ricard. Això devia passar sobre el 1931.

A l'hora de dinar, no van tractar a Ricard com si fos un xofer, sinó que el van convidar a seure amb ells a taula. La confiança venia del fet que, com hem dit abans, la seva mare havia fet la neteja de la casa de Nicolau Barquet i havia cuidat el seu fill quan era petit.

Per veure aquestes finques van haver de travessar camps completament enfangats on el cotxe s'encallava. Ell, que conduïa el Chevrolet, i Weyler es quedaven al cotxe mentre els altres baixaven a inspeccionar els terrenys. "Me agarró gran cariño". Tots dos conversaven dins el cotxe en català. El general li va preguntar si havia fet la mili. Ell li va explicar la seva situació i com havia mirat de salvar-se'n. "Como soy antimilitarista, hice esto para no hacer ni un día de servicio -assegura Ricard que va dir, amb total franquesa, a qui abans havia estat nomenat 'el Tigre de Cuba'-. Pero si la tengo que hacer me voy a Francia". Weyler va riure i va dir: "Mira, si tienes que hacer el servicio, le escribes a mi hijo -el governador civil de Madrid- i no tendrás que hacerlo".

L'alt militar, aprofitant la franquesa que s'havia creat dins el cotxe, li va llançar una pregunta:

-¿Qué fama tengo yo?

-De cruel -va respondre el jove, sense embuts.

-Ya lo sabía -va concloure el guardonat.

En acomiadar-se, el mallorquí li va donar un bitllet de vint-i-cinc pessetes. "Ricardo no admite propinas de nadie", es va rebotar ell. "La propina me parece una cosa indignante".

Minerva, el quiosc a mitja Rambla

Quan Bonaventura, el germà de Ricard, va tornar de la mili, no trobava feina. En aquell moment, novembre de 1932, el quiosc situat a mitja Rambla, davant del Teatre Artesà, després cinema Diana i ara  Bulevard Diana, es trobava tancat. Ricard, que tampoc tenia treball, li va proposar que, si es veia capaç de fer-se càrrec de la parada, ell l’ajudaria inicialment. Va dir que sí i li van posar el nom de Minerva, la deessa romana de la saviesa.

Però el negoci no va arrancar bé. “Mi hermano no dio la talla y del quiosco me tuve que hacer cargo completamente yo”.

A la petita empresa, hi continuà treballant el germà, l’esposa Dolors i tres o quatre persones més que repartien diaris per les cases. El fet de tenir treballadors contractats va obligar Ricard a abandonar la militància a la CNT, incompatible amb el fet de ser empresari. “Cuando llegaban los periódicos de Barcelona, me cubrían casi. Me ganaba muy bien la vida”.

De nou a la Pirelli i de nou acomiadat

Per intervenció del director general de la Pirelli i pel prestigi del seu pare a l’empresa, Ricard tornà a ser contractat. Li encarregaren tenir cura de la central elèctrica de la fàbrica. Havia d’engreixar els motors, canviar els fusibles de les màquines quan es fonien i tasques similars que podia fer sense ser electricista.

La fàbrica va crear una botiga i, segons Ricard, “coaccionaban a los obreros para que compraran en la tienda”. Assegura que això es feia seguint el model del feixisme italià que havia creat estructures similars per liquidar les cooperatives. Ell s’havia fet membre de la Cooperativa Villanovense, fundada per vells republicans del Centre Federal.

Amb altres obrers, es van presentar a casa d’un notari per aixecar acta d’aquest intent de liquidar la cooperativa i presentar denúncia contra l’empresa. Així fou com l’acomiadaren de la Pirelli per segona vegada, el 1934.

Explica que el dia del comiat, a la sortida de la fàbrica, l’esperaven els companys de treball, compungits. “No os preocupéis -els va dir-. Prometo que no estaré nunca más asalariado”. I ho va complir.

Venedor de colònies i peix

Llavors va contactar a Barcelona amb un company que preparava i macerava colònia i quina i es va fer venedor d'aquests productes a Vilanova. Al mateix temps, anava de matinada a la platja, a l'arribada de les barques de llum, i amb la camioneta d'un dels comerciants marxava amb una colla de treballadors que anava deixant a diferents pobles perquè venguessin el peix.

Aquestes feines les combinava amb la participació en conspiracions. Especialment en el complot que va tirar endavant el conservador José Sánchez Guerra, el 1929, per intentar enderrocar la dictadura de Primo.

‘Estela’, el periòdic dels ‘russos’

Cap a finals de 1929, la dictadura de Miguel Primo de Rivera va fer una lleugera obertura en el terreny cultural, cosa que permeté l'aparició de noves publicacions periòdiques, tot i mantenir la censura prèvia. En aquest context, el 1929, fruit de la iniciativa dels anarcosindicalistes vilanovins i, molt especialment, de Josep Serra Demestre, neix la revista 'Estela'. Apareixia "amb la clara voluntat d'anar més enllà d'allò que estava legalment permès, ja que pretenia informar, posicionant-se davant de temes d'actualitat" (3). Molt centrada en temes de cultura, al principi, es va anar obrint de mica en mica a continguts explícitament polítics i socials. Els que componien la redacció eren anomenats els 'russos' (4), per la seva actitud sovint revolucionària.

Demestre, el director, era considerat un militant anarquista del sector cultural, molt proper ideològicament a Ricard Mestre. Era un antic treballador de la Pirelli, acomiadat per una vaga el 1917, que en aquell moment es guanyava la vida repartint cafè per les cases (5). Aquesta publicació tenia voluntat d'arribar a tots els diferents corrents obreristes de la vila. S'hi podien trobar articles tant de l'anarquista Joan Peiró com del comunista Jordi Arquer i notes de la Unió Socialista de Catalunya. A mesura que el règim augmentà la permissivitat, es va convertir en portaveu de les reivindicacions sindicalistes. Acompanyant 'Estela', el moviment obrer vilanoví es va reorganitzar entorn de la CNT.

Denunciat per militars i civils

Davant la plaça de toros de Les Arenes, a Barcelona. Assegut, el segon per la dreta

El juny de 1930, Serra Demestre deixa la direcció de la publicació i el substitueix Ricard que, al timó de la revista, n’augmentarà el radicalisme.

Entre els articles publicats durant la seva direcció n'hi va haver dos que van tenir una repercussió especial. El primer, signat per l'escriptor argentí Álvaro Yunque, portava per títol 'Diàleg futur'. És l'entrevista que un ressuscitador del segle C fa a un difunt del segle XX. Resumida, la conversa és la següent:

-Tu què feies?                      -Matava

-Mataves animals?               -No

-I què mataves?                   -Homes

-Eres un botxí?                     -No

-Eres metge?                        -No

-Potser eres un criminal?   -No

-Doncs què eres?                 -Un militar.

I conclou: "En els temps antics la glòria s’aconseguia assassinant" (6).

La publicació d'aquest text a 'Estela' no va organitzar, inicialment, cap rebombori. Però, un mes més tard, el setmanari 'L'Opinió' de Barcelona el va reproduir pensant, equivocadament, que 'Estela' l'havia publicat després de passar la censura (7). Aquest article va anar a parar a la taula d’un alt comandament que, furibund, va fer cridar les autoritats municipals de Vilanova, segons conta Xavier Canalis (8).

L’alcalde, Francesc Puig Font, i uns quants regidors es van desplaçar a Barcelona per comparèixer davant l’oficial que demanava explicacions a crits, donant cops a la taula i proferint amenaces a tort i a dret. Els regidors van sortir atemorits. Comentant què podien fer, un d’ells, Bonaventura Orriols i Batet, va dir que creia que podria contactar amb el responsable de la publicació. Tot i que no havia parlat mai amb ell, coneixia els seus pares, que tenien una petita botiga de roba davant de la cansaladeria de la família, al carrer Mercaders. Ventura va anar a la tenda i va dir als pares del jove que s’havia de reunir amb el seu fill de manera immediata.

Quan Ricard va ser a casa dels Orriols, el regidor li va dir: “No vull que renunciïs a res del que penses... però et vull advertir: ves amb compte, et pot costar la vida, pren precaucions, et faran mal, l’amenaça ha estat terrible”. Darrere d’una porta, un fill del regidor que llavors tenia 10 anys, Bonaventura Orriols i Ferret, va escoltar la conversa que molt temps després explicaria al periodista Canalis. El Jutjat Permanent d’Instrucció de la Capitania General de la IV Regió Militar li va obrir un sumari.

Lluny de frenar la seva vehemència, el mes següent 'Estela' reprodueix el poema 'La Hidra', del poeta portuguès Abilio Manuel Guerra Junqueiro, de contingut furibundament anticlerical. En ell s’hi diu: "Vuestro Dios siembra, para la infancia, la flor del idiotismo y el pan de la ignorancia. La Iglesia, cortesana sensual, de vientre obeso (...) os dio la calva ortodoxa del buitre. Jauría del pontífice, vuestra presa es el mundo (...) La Iglesia es la serpiente oscura, bicho inmundo, gigantesco reptil" (9).

Però l'actitud desafiant de Mestre no acabà aquí. El mateix dia també posà una crida, a una columna a peu de pàgina, que deia: "Pegar a les dones diuen que fa valent". Era la seva resposta al fet que la Guàrdia Civil hagués colpejat un grup de senyores que protestava públicament contra l'empresa de la fàbrica de ciment Griffi.

Dues pàgines després, una altra nota en mig dels textos, diu: "El governador de Barcelona ha dit als periodistes que els homes de Vilanova eren uns covards. Però fixeu-vos-hi bé: ho ha dit als periodistes i en el Govern Civil". Ricard volia fer explícit que el governador, el manresà Ignasi Maria Despujol i Sabater, un militar que era al mateix temps capità general de Catalunya, feia el valent només protegit en el recinte governamental i sense atrevir-se a dir-ho a la cara als obrers.

Aquesta vegada, la denúncia va venir per la via civil. Com a director del mitjà, Ricard Mestre va haver de prestar declaració davant el jutge de 1ª Instància (10). Afirmava que en un acte públic va titllar Despujols de porc.

Es va dictar ordre governativa de presó contra ell, que es va amagar a casa d'un company. El comandant Monteys, encarregat del procés per l'article antimilitarista, va anar a Vilanova a buscar-lo, infructuosament.

El Comitè pro Presos va contactar Salvador Armendares i Torrent, un metge que exercia a l'hospital de Vilafranca del Penedès i al mateix temps era un militant d'Unió Catalanista destacat en la lluita contra la dictadura de Primo. Armendares es desplaçà a Vilanova, recollí Ricard i l'endemà l'acompanyà a Barcelona. Junt amb el director de 'L'Opinió', van anar a veure Monteys. El militar li va prendre declaració i el deixà tornar a casa seva, amb la condició que es presentés cada quinze dies davant del tinent Valera, el responsable del Regiment Treviño que ocupava la caserna de Vilanova, fins que se celebrés el consell de guerra.

Poc després, el periòdic que dirigia Mestre anunciava: "Estela ha xocat amb l'Aranya Negra i el nostre director està sumariat. Suposem que no serà l'últim xoc ni l'últim sumari. No els temem".

A la pàgina següent, ataca de nou l'Església, aquesta vegada amb un parell de poemes de Guerra Junqueiro. Un, anomenat 'Letania', anava dedicat a mossèn Lluís Vendrell, el capellà amb qui havia discutit sobre l'existència de Déu abans de casar-se pel civil. El poema acaba dient: "Bendito nuestro vientre. ¡Amén!”.

L'altre, 'El dinero de San Pedro', dirigit al capellà castrense de la caserna vilanovina, mosén Agustín, diu: "En el bureau del Papa hoy tiene un altar fuerte / su caja de caudales".

La pàgina acaba amb una cita de l'escriptor colombià Vargas Vila: "¿Qué es un donativo religioso? Una tentativa de soborno a Dios" (11).

Al cap de tres dies, el Govern Civil demana a l’ajuntament que li comuniqui el domicili del director d`Estela´ per traslladar al jutge d’instrucció de Vilanova l’obertura d’un sumari per “delito contra la religión del Estado”.

El 25 d'octubre, Pere Pujol i Navarro, destacat militant del Sindicat Únic, comunica a l'ajuntament que, "ignorándose el paradero de Ricardo Mestre Ventura", es fa càrrec de la direcció d'Estela'.