Exiliat a Mèxic, ven llibres i defensa la tolerància religiosa i política

LA VIDA A MÈXIC. 1939 - 1997

Començant de nou

La primera nit a Mèxic la passen en el vaixell ‘Manuel Arnús’, que després de la revolució del 6 d’octubre havia servit de vaixell-presó a Barcelona i ara acull els exiliats acabats d’arribar a Veracruz. “Hi havia unes rates com a conills”, va explicar Mestre (1). A uns periodistes de ‘El Dictamen’, que s’apropen per parlar amb els nouvinguts, declara que, mentre una colla de líders s’han hostatjat als millors hotels de la ciutat, “los pobres milicianos están en las sentinas del ‘Manuel Arnús”.

La parella du a la butxaca l’equivalent a 16 pesos mexicans. Després, els desembarcats són traslladats en tren a un refugi a la capital. Però Ricard i Silvia no s’hi troben bé i se’n van a una pensió que porta una asturiana. Es diu ‘Casa Arsenia’ i la subvenciona el SERE (Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols). Els donen cinc pesos diaris, que és el que costa dormir i menjar a la dispesa. Com que no tenen roba de recanvi, un republicà espanyol que fa molt de temps que és al país els dona dos vestits i un parell de sabates.

“Encara no va passar un mes que, recomanat per una anarcosindicalista xilena, vaig entrar d’agent de la Llibreria Ariel. Anava a vendre llibres a les llibreries”.

La parella, a Mèxic, el 1940

A més de guanyar-se la vida venent llibres, també creà una editorial que es dirà Minerva, com el seu quiosc de la Rambla. Anys després va muntar una galeria d’art i enquadernacions. El seu germà Bonaventura, que havia estat pres al final de la guerra, va anar a Mèxic i es va convertir en el seu ajudant.

Ricard i Dolors Solé es van divorciar a Mèxic el juny de 1945. Ell es va tornar a casar amb Silvia Mistral el 3 de maig de 1947, quan ja havien nascut els seus fills Silvia i Ricardo Mestre Blanch. Així es va arreglar legalment la seva situació.

Era ja el 1978 quan va fundar la Biblioteca Social Reconstruir, centrada principalment en la difusió de llibres anarquistes, però també de literatura social i d’història.

Canvi d’actitud davant el fanatisme religiós

Malgrat el radicalisme antireligiós que mostra des de jovenet i ja gran, a les pàgines de ‘Democràcia’ i `Estela’, en l’entrevista que li fa Sandoval, Ricard critica un acte artístic anticlerical que s’ha celebrat a Mèxic. “Este no es el camino. Para luchar contra el fanatismo del pueblo mexicano, el peor camino es irritarlos. En cambio, hay una cantidad de argumentos elementales que pueden contribuir a desilusionar a la gente (...) Si te portas de acuerdo con tus ideas, gente que piensen distinto a ti te ven honesto y respetuoso (...) Así es mucho más fàcil ir quitando el fanatismo religioso”. En un altre moment assegura que “admiro d’una manera extraordinària la tolerància religiosa i política”.

A Mèxic, el 1940

Una pistola, cinquanta anys darrere una biga

Al voltant de 1985, uns amics vilanovins li van explicar que a la casa on ell vivia quan es va produir la insurrecció del 6 d’octubre, al carrer dels Magatzems Nous, darrere del Peixerot, els llogaters d’aquell moment havien trobat una pistola oculta darrere d’una biga.

A Ricard se li va obrir un record a la memòria. “Era la pistola que yo había ocultado antes de esconderme, en 1934 -riu divertit-. Cuando regresé a Vilanova, después de las elecciones del 36, habían alquilado la casa a otra gente y ya no tenía esta casa”. L’arma que portava durant els enfrontaments passà cinquanta anys darrere la biga.

La relació de Mestre amb els comunistes tampoc no va ser fàcil a l’exili. Una vegada es va organitzar una celebració de Cap d’Any. Hi havien d’anar el seu fill i el sogre d’aquest, que era un ‘nen de Morelia’ (2), “comunista muy sectario”, segons Ricard. Per tenir la festa en pau, el seu fill li va recomanar que, encara que el sogre el piqués, no en fes cas per no esguerrar la festa. “Efectivamente me picó, pero no le hice caso. Nos retiramos a la una de la madrugada”. L’endemà, li van explicar que, després que ells marxessin, havien hagut de separar el fill i el sogre perquè discutint van arribar “casi, casi a pegarse”.

Amb els seus fills Ricardo, Marcel i Silvia, el 1972

Amb sabatilles al palau del president

La vilanovina Lídia Risco, que va ser la nora del Ricard, explica que ell sempre deia: “A Vilanova hi aniré. Hi aniré quan es mori el Franco”.

“Era molt humà. Quan pensava que allò que algú necessitava era de justícia, l'ajudava. No tenia cap mena de complex. El que pensés la gent li era igual. Per exemple, quan va tenir una galeria d'art, el president de la República li va trucar i li va enviar un xofer per tal que anés a autentificar un quadre. I ell se'n va anar amb sabatilles a la presidència.

“Li agradava molt llegir. S’empassava tots els diaris al matí i a la nit llegia fins molt tard. Tenia com una set de saber.

Els diumenges eren molt importants per a ell. Anava a un restaurant italià del centre antic, el Sorrento, i allà es reunien tots els anarquistes. “Algun dia anava al Centre Català, però el seu món era l'anarquisme. L’independentisme no l’entenia.

“Ell volia viure segons les seves idees i els diners no li interessaven. No era gens materialista. Va ser un home que sempre va viure amb uns principis. Els seus”.

Tancat en un ascensor

Ricard no tornà mai a Vilanova. La filla Silvia explica que ell deia que “era sembrador de ideas, no importaba en qué lugar”. Quan Sandoval li preguntà si, en algun moment, va pensar a retornar a Espanya, ell va respondre contundent: “No, no, no. Nunca me lo planteé”. Argumentà que a Vilanova només hi quedaven un parell d’excompanys de les Joventuts Llibertàries. “Solo quedan recuerdos amargos”. Com que l’entrevistador insisteix, ell aporta un nou raonament: “No siento la cosa de España, siento la cosa del hombre” (3).

Hi ha un altre fet que hauria pogut influir en la decisió de no tornar a Vilanova. Al voltant de 1968, recorda la filla, va quedar atrapat en un ascensor. “Por esa época estaba muy gordo y tuvo que salir por arriba. Desde ese día se volvió muy claustrofóbico”. Anys abans, treballant en la construcció del metro barceloní, ja havia sentit la por als llocs tancats.

Setmanes abans de morir, va patir un greu vessament intestinal i una forta hemorràgia. Estava tan malament que els seus ajudants van aconseguir, per primera vegada, posar-lo dins l’ascensor per pujar a casa. Va morir el 13 de febrer del 1997, a Mèxic D.F.