M’han robat el carro al mercat!… o no

Avui just quan estava al peix, abans de tornar cap a casa, m’ha desaparegut el carro. —Batua!—se m’ha escapat en veu alta. 

—Algú ha vist el meu carro? M’acaba de desaparèixer. 

Però ningú ha vist res.  

Així que he decidit tornar corrents a la carn i preguntar si me l’havia deixat allà o si algú havia vist alguna cosa estranya. Però res. Ni hi era, ni ningú havia vist res. 

Just avui, que havia comprat per a tota la família perquè demà venen a dinar! I ara què faré? Una noia molt amable m’ha preguntat si almenys tenia les claus de casa, les targetes i els diners. Ni m’ho havia parat a pensar. 

—Sí, el bolso encara el porto. I les claus. I els diners també. Però el carro no. I mira que el portava ple. 

Llavors, una clienta que estava al meu costat m’ha ensenyat el seu. Era nou de trinca. M’ha explicat que se l’ha hagut de comprar perquè fa uns quants dissabtes el seu també li va volar. Mare meva! 

Després una de les venedores m’ha preguntat on havia anat abans de la carn i del peix, no fos cas que me l’hagués deixat allà. 

—Segur que no—li he dit.  

—Però aniré a mirar-ho!  

No sigui cas que hagi pagat, hagi posat les coses al carro i me l’hagi deixat al supermercat. De tota manera, estic convençuda que quan he arribat a la carnisseria el tenia. Però sempre et queda aquell dubte… i si me l’he deixat allà. 

En fi. No sé què és pitjor: si que el meu cap tingui cada dia més llacunes o que un espavilat s’aprofiti de la distracció d’una àvia per prendre-li el menjar. Abans assaltaven bancs i ara et roben el carretó ple de menjar. Com diu el meu cunyat, “hem anat a menys” Oh i tant! 

En fi, si no trobo el carro… bon profit a qui se l’hagi endut! 

I si el trobo… el dinar de família de demà continua en peu.  

Tot això em fa pensar en aquell dia que vaig anar a nadar a la piscina municipal i en sortir m’havien buidat la guixeta. Ràpidament vaig anar a avisar a aquella noia simpàtica dels cabells arrissats que està sempre a l’entrada, per explicar-li el que m’havia passat. Ella em va acompanyar: vam recòrrer els vestidors i em va fer adonar que m’havia confós de passadís i que la meva guixeta seguia intacta, amb el seu candau i totes les meves coses a l’interior. Les coses no sempre són el que semblen. 

Sí, ja sé que tot això us interessa menys que saber si la salsa de xató s’ha de fer amb l’all escalivat o sense escalivar, però és que no me n’he pogut estar.

I algú es preguntarà: —Però i al final, t’han robat el carro, o no?  

Però és que això és poc important. Jo del que us volia parlar és de com et sents quan et falla la memòria i comences a dubtar de tot. I no saps si una cosa ha passat… o no.