Les matemàtiques no casen amb la regulació dels lloguers

El Govern de la Generalitat ha anunciat que prorroga els topalls al lloguer i amplia les zones de mercat tensionat, més de dos anys després de l’entrada en vigor de la normativa que en regula els preus.

Imagino que molts de vosaltres heu pensat el mateix que el Govern. Si mantenen la limitació dels preus, deu ser perquè funciona. Reconec que és una conclusió aparentment lògica, però no tingueu pressa. És cert que alguns lloguers han moderat el seu preu, però aquest no és el moll de l’ós. El problema continua sent la manca d’oferta.

Perquè, en el fons, tots compartim el mateix diagnòstic. Si els preus pugen és perquè hi ha més persones buscant una casa que habitatges disponibles. No hi ha cap conxorxa dels poderosos per apujar artificialment els preus i enriquir-se a costa de la resta de mortals. Hi ha, sobretot, un desequilibri entre oferta i demanda.

Abans de continuar, una dada que sovint sorprèn. El 93% dels propietaris de pisos en lloguer són particulars. Ni grans tenidors malvats, ni fons voltor de dubtosa moralitat.

I ara permeteu-me escombrar cap a casa.

Què ha passat amb els lloguers a Vilanova i la Geltrú? Casa nostra es troba en zona de mercat tensionat des de 2024 i les dades de l’IDESCAT ens expliquen una història reveladora. L’any 2010, amb 66.532 habitants, es van signar 935 contractes de lloguer. Quinze anys després, el 2025 —i amb una ciutat que ja supera els 73.300 habitants —, només se n’han formalitzat 923. És a dir, gairebé 7.000 persones més i, malgrat això, menys contractes que fa quinze anys.

La comparació és encara més significativa si observem què ha passat des de l’entrada en vigor del topall. L’any 2023 es van formalitzar més de 1.200 contractes; el 2025, poc més de 900. En només dos anys, el nombre de contractes ha caigut prop d’un 25%. No sembla precisament l’èxit que alguns ens volen vendre.

I Vilanova no és cap excepció. La mateixa tendència es repeteix en moltes ciutats mitjanes de Catalunya, on durant més d’una dècada el nombre de nous lloguers s’ha mantingut relativament estable, amb oscil·lacions normals però sense sobresalts. Vés per on! La davallada coincideix amb l’entrada en vigor de la regulació dels preus.

Tot sigui dit. Correlació no sempre implica causalitat. Ara bé, quan, a més de les xifres, els propietaris retiren habitatges del mercat per manca de garanties, augmenten els lloguers de temporada, disminueix la inversió i cau la construcció de nous habitatges, costa pensar que tot plegat sigui fruit de l’atzar.

Catalunya ha passat de sis milions d’habitants a més de vuit en poc més de vint anys. Són centenars de milers de persones que necessiten un lloc on viure. Només faltaria. Però l’oferta no ha crescut al mateix ritme i diverses estimacions situen l’actual dèficit al voltant de 175.000 pisos.

El problema de fons continua sent la manca d’oferta. I això no se soluciona per decret. Pretendre corregir aquest desequilibri limitant els preus és atacar el símptoma mentre s’ignora la malaltia.

Si volem facilitar l’accés a l’habitatge cal construir molt més. Cal reduir la burocràcia que encareix i allarga qualsevol promoció. Cal donar seguretat jurídica davant les okupacions. I cal una fiscalitat molt més favorable per a qui vol comprar el seu primer habitatge.

Per això torno al principi.

“El Govern de tothom” ha decidit prorrogar els topalls al preu del lloguer perquè considera que funcionen, malgrat les evidències contràries. Si el balanç és de menys habitatges disponibles, menys contractes de lloguer i menys incentius per construir, potser ha arribat el moment de pensar que som davant d’una recepta equivocada.

L’habitatge no serà més assequible si cada vegada n’hi ha menys. I repetir una política que no resol el problema de fons no és ni valentia, ni perseverança. És tenir un pa a cada ull i negar la realitat per dogmatisme ideològic.