Quan el bosc crida en silenci

Aquest estiu, Catalunya i bona part d'Espanya tornen a cremar.

Les imatges són colpidores. Muntanyes convertides en una immensa taca negra, pobles pendents del vent, bombers exhausts després d'hores de lluita i un cel tenyit d'un gris que fa mal només de mirar-lo.

Però hi ha una realitat que gairebé mai surt a les portades.

Mentre nosaltres comptem hectàrees cremades, hi ha milers d'éssers vius que han perdut casa seva.

Els ocells no saben que s'acosta un incendi. Els conills no entenen per què aquell camí de sempre s'ha convertit en una paret de flames. Els esquirols, les guineus, els rèptils, els insectes... tots formen part d'un món que desapareix en qüestió de minuts.

No tenen sirenes que els avisin.

No tenen helicòpters que els rescatin.

Només tenen l'instint... i moltes vegades no n'hi ha prou.

Quan un arbre cau, no només es perd un tronc. També desapareixen un niu, una ombra, un refugi, una història que potser havia començat molt abans que nosaltres naixéssim. Hi ha arbres que han vist passar generacions senceres, que han resistit tempestes, sequeres i hiverns. El foc, en canvi, no pregunta quants anys tenen.

Els bombers ho saben millor que ningú.

Mentre la majoria de nosaltres busquem un lloc segur, ells entren allà on el perill és més gran. No lluiten només per salvar una massa forestal. Lluiten perquè un poble no perdi el seu paisatge, perquè una família no perdi casa seva i perquè la natura tingui una oportunitat de tornar a començar.

La natura no necessita grans discursos, sinó respecte i prudència. Necessita que entenguem que una burilla mal apagada, una imprudència o un simple descuit poden desencadenar una tragèdia que deixarà cicatrius durant dècades.

Potser també necessita que deixem de veure el bosc com un decorat per a les nostres excursions d'estiu i comencem a mirar-lo com el que realment és: una xarxa de vida on cada arbre, cada animal i cada racó tenen una funció que sovint només valorem quan ja l'hem perduda.

Quan arribin les primeres pluges, el fum desapareixerà. Els titulars canviaran. Tornarem a la rutina.

Però hi haurà boscos que trigaran una vida sencera a recuperar-se.

I nosaltres haurem de decidir si aquest estiu només ha estat una notícia més o una lliçó que no volem oblidar.

Fa molts anys, Sau va convertir aquesta impotència en música. Aquella cançó, que es diu «Això es pot salvar», encara avui continua colpint perquè no parlava només dels arbres. Parlava de la indignació de veure com destruïm allò que mai podrem tornar a crear amb la mateixa rapidesa.

Potser és hora d'escoltar-ne el missatge més enllà de la melodia. Perquè els boscos no són un regal que hàgim rebut dels nostres pares.

Són un préstec que un dia haurem de tornar als nostres fills.

Aquí us deixo l'enllaç de la cançó.