Entre Darwin i la nacionalització dels boscos

Fa uns dies el Francesc Murgadas i l’Enric Garriga compartien a l’Eix Diari les seves reflexions sobre els incendis forestals que estan afectant el país. Mentre que en Murgadas adoptava una perspectiva evolucionista, assenyalant tot el que el foc i la cultura del foc han aportat a la humanitat, i afirmava la necessitat de no criminalitzar-lo, l’Enric posava l’èmfasi en possibles solucions a aquesta plaga que cada estiu ens assola, proposant com a solució passar els boscos a propietat pública. Tot i estar d’acord amb moltes de les idees que exposen, i conscient que és un debat amb molts aspectes rellevants, em sembla necessari posar sobre la taula una qüestió que, des del meu punt de vista, hauria de ser prèvia a qualsevol anàlisi i proposta.

És innegable que a Catalunya la superfície forestal ha augmentat progressivament des de l’últim terç del segle XX. Les dades de l’Observatori Forestal indiquen que l’augment més important es produeix entre 1993 i 2009, on el bosc guanya més de 100.000 hectàrees, (una superfície equivalent a140 mil camps de futbol, per posar-ho en unitats estàndard). No obstant, a partir de 2009 la superfície forestal es manté pràcticament estabilitzada al voltant dels 2,07 milions d'hectàrees. I aquest és un fet rellevant: no estem en un increment permanent i continuo. Fa 20 anys que el bosc no augmenta. Com és sabut, la part més important d’aquest creixement va produir-se per l’abandonament agrari, lo que permet entendre per què fa temps que la superfície es manté estable. Resulta sorprenent, però, que la major presència de bosc es comuniqui com una mala notícia (en realitat la «mala notícia» s’atribueix al fet que estan «bruts», més endavant tractaré d’exposar per què això no té sentit). Que el 64% de la superfície de Catalunya estigui ocupada per boscos no és una mala notícia. Els boscos tenen efectes molt més transcendents per a la vida que el de ser el «combustible» d’un possible incendi, i per això resulten especialment rellevants. Sense pretendre ser exhaustiu (*) i només per assenyalar-ne un parell d’importants pel moment que vivim, son fonamentals en la regulació de la temperatura i en la disponibilitat d’aigua. Els boscos actuen com a segrestadors de carboni atmosfèric, un dels principals agents de l’escalfament global. I al reduir la quantitat de CO2 lliure a l’atmosfera ajuden a combatre l’efecte hivernacle. A més, l’aigua que transpiren a l’aire (l’evotranspiració) es responsable de més del 40% de la precipitació. L’evotranspiració té també efectes reductors directes sobre la temperatura: 100 litres d’aigua transpirats equivalen a una potència de refredament de 70 kwh. Fet rellevant si tenim en compte que una alzina adulta de mida mitjana, en condicions mediterrànies, acostuma a transpirar aproximadament entre 50 i 200 litres d'aigua al dia durant l'estiu.

Però més enllà dels efectes positius, crec que estaríem d’acord en que tots preferim viure en un territori on hi hagi boscos en lloc de en un extens erm desarbrat. I aquí ve la qüestió que, al meu parer, és necessari tenir en compte abans de proposar cap solució: si estem més o menys d’acord en que volem tenir boscos, quina ha de ser la seva naturalesa? Volem boscos que no estiguin desvirtuats significativament per la intervenció humana i que puguin evolucionar cap a formes climàciques més madures i resilients? O preferim boscos que creïn un entorn amable, on anar a córrer i passejar el gos, i on poder viure-hi immersos amb totes les seguretats?. Si volem un entorn amable, en forma de jardí, que ens permeti dur a terme les nostres activitats amb comoditat, el més adequat serà intervenir-hi. «Gestionar-los» reduint-ne el sotabosc, fent que els arbres creixin a certa distància entre ells, creant discontinuïtats, etc... Totes les propostes ja conegudes i repetides. Però si el nostre desig és viure en un país amb boscos que puguem llegar als nostres fills (com deia la Marta Serra), haurem d’acceptar algunes incomoditats i riscos. Perquè la major part de Catalunya es troba en el domini de la vegetació Mediterrània. I això vol dir boscos perennifolis amb un ric i dens estrat arbustiu, i amb la presencia extensiva de màquies i garrigues. Una vegetació que alberga una alta biodiversitat i que té poc a veure amb els boscos perennifolis centreeuropeus de les pel·lícules. Perquè no, el sotabosc no és brutícia, és ni més ni menys que la forma pròpia del bosc Mediterrani. I si volem tenir boscos, a la major part de Catalunya hi haurà un dens sotabosc. I caldrà que aprenguem a conviure-hi. I destinar els esforços i recursos a la recerca i innovació que ens permetin ser més eficaços en la prevenció i resolució de les possibles pertorbacions a les que caldrà fer front, entre elles els incendis.

Per descomptat, en un territori com Catalunya són compatibles diferents models a la vegada. Podem tenir zones de boscos i vegetació pròpies de la Mediterrània i d’altres més amables, arbredes i jardins amb baix risc per a les activitats humanes. Però en qualsevol cas, aquesta és una decisió que s’ha de prendre socialment. Ni els experts, ni els científics, ni tampoc el món agrícola han de decidir com ha de ser el medi natural amb el que hem de conviure i llegar a les properes generacions. Igual que passa en molts altres àmbits de la vida, no hauríem de deixar que la cerca d’una suposada seguretat servís de coartada per imposar un model determinat. Som naltros, com a societat, els que hem de decidir com volem que sigui el medi natural on vivim. I actuar en conseqüència. El rol del coneixement expert no és dir què hem de fer, sinó informar les nostres decisions i, un cop preses, ajudar a trobar la millor forma de fer el que hem decidit fer.

(*) Una interessant revisió de l’evidència sobre els efectes del bosc es pot llegir a Ellison, D. i col (2017) Trees, forests and water: Cool insights for a hot world. Global Environmental Change 43:51-61