Porta a porta: sostenible per a tothom?

A Catalunya, la recollida porta a porta ja funciona en més de 300 municipis.

Reciclar més és necessari. Complir els objectius ambientals, també. Però hi ha una pregunta que els responsables públics haurien de fer-se abans d’implantar qualsevol nou sistema: podem exigir als ciutadans noves obligacions ambientals quan una part d’aquests ciutadans encara no té garantit un dret tan elemental com moure’s pel seu municipi amb autonomia i seguretat?

Fa més de trenta anys que treballo en l’àmbit de la discapacitat i l’accessibilitat, i he vist repetir massa vegades un patró: primer dissenyem la ciutat, el servei o la política pública i, després, quan apareix el problema, busquem com adaptar-lo. L’accessibilitat arriba al final. I quan arriba al final, gairebé sempre arriba tard.

El porta a porta n’és un exemple quotidià. Treure una galleda al carrer i tornar-la a recollir més tard pot semblar insignificant. Per a una persona gran amb dificultats de mobilitat, algú que utilitza caminador o una persona en cadira de rodes, pot significar dues sortides addicionals per gestionar els residus.

I aquestes sortides no es produeixen en ciutats plenament accessibles. Encara convivim amb voreres estretes, pendents, paviments irregulars, rebaixos mal resolts i mobiliari que redueix l’espai de pas. Si hi afegim galledes, podem incorporar una barrera nova allà on ja n’hi havia. Alguns l’esquivaran; una persona gran amb caminador pot tenir problemes; una cadira de rodes pot no passar.

Aquesta no és una crítica al reciclatge. És una crítica a una manera de dissenyar polítiques públiques que encara pressuposa un ciutadà estàndard: que camina bé, té força, pot manipular qualsevol recipient i pot esquivar qualsevol obstacle.

Aquest ciutadà estàndard no existeix. I cada vegada existirà menys.

Prop del 20% de la població catalana té 65 anys o més i el 2025 hi havia 757.490 persones amb discapacitat reconeguda. Són realitats que se solapen, però apunten a una conclusió: les necessitats relacionades amb mobilitat, autonomia i accessibilitat tindran cada vegada més pes.

Som exigents —i hem de ser-ho— amb els objectius ambientals. Mesurem percentatges, fixem calendaris i demanem responsabilitat. Però som igual d’exigents amb les obligacions d’accessibilitat?

Catalunya té una llei d’accessibilitat des de 2014. La normativa ambiental s’ha de complir. La d’accessibilitat, també. Una no pot convertir l’altra en secundària.

Abans d’implantar un sistema, hauríem de preguntar-nos si una persona de 80 anys el pot utilitzar amb autonomia; si una persona amb mobilitat reduïda pot treure i recuperar el recipient; si l’itinerari és segur; i quina alternativa oferim a qui no pot assumir aquest esforç.

No després que algú es queixi. Abans d’implantar el sistema.

No necessitem renunciar al porta a porta. Necessitem fer-lo millor: incorporar l’accessibilitat en la planificació, analitzar els itineraris, preveure alternatives i assumir la diversitat de la ciutadania.

Els governants tenen tot el dret —i l’obligació— d’exigir-nos que reciclem més i millor. Però els ciutadans també tenim dret a exigir-los coherència: no ens demanin complir escrupolosament les nostres obligacions en municipis que encara no garanteixen escrupolosament els nostres drets.

Fer un municipi més verd mentre fem menys autònomes algunes de les persones que hi viuen no és avançar.

La sostenibilitat que deixa persones enrere és una sostenibilitat incompleta.

Pep Esteba
Expert en accessibilitat universal i innovació social